El camp era aleshores un bé de Déu. Corria l'istiu. El blat era
daurat, i les civades encara eren verdes. El fenc era amuntegat
damunt les riques prades de les fondàries, per on feia via la
cigonya, tot parlotejant en egipcià, el llenguatge que li havia
ensenyat la seva mare.
Al volt del camp i la prada hi havia boscos que no s'acabaven mai i
en mig dels quals dormien estanys profunds. Sí, l'encontrada era
verament delitosa. A l'indret més assolellat hi havia una casa
vella, voltada d'uns fossats que s'endinsaven força; i grans fulles
de repalassa brollaven de les parets de la casa fins arran mateix de
l'aigua. Algunes eren tan grans que un infantó podia aixoplugar-se
sota d'elles. Entre les fulles, l'arrecerament era tan gran com al
cor d'una boscúria; i allí hi havia una ànega asseguda damunt son
niu. Precisament estava curant sos aneguets; però gairebé estava
cansada de seure, de tant de temps que la cosa durava. Altrament
tenia molt poques visites, perquè les altres ànegues s'estimaven més
de nedar d'ací d'allà dels fossats que no pas de remenar les anques
allí dalt, sota les fulles de repalassa, parlotejant amb ella.
A la fi l'un ou darrera l'altre començà de petar. -Xip!, xip!-
feien. Tots els menuts havien entrat a la vida, i empenyien el cap
enfora.
-Cuac, cuac!- digué l'ànega. I tots ells començaren de fer -Cuac!-
tan fort com saberen, i miraren a llur volt, a totes bandes, entre
les fulles verdes. Llur mare els deixà mirar tant com els vingué de
grat, perquè el verd és bó per als ulls.
-Que n'és, de gran, el món, verament!- digueren tots els menuts.
Perquè, tanmateix, tenien molt més d'espai per a moure's que no pas
quan eren a dins la closca.
-Que us penseu que és això, tot el món?- digué la mare. -S'estén una
pila a l'altra banda del jardí, i agafa fins i tot el jardí del
rector; però no he arribat mai tan enllà. Suposo que ja sou tots
aquí?- I va alçar-se. -No, veig que encara no hi sóu tots: l'ou més
gros encara jeu aquí. Per quant de temps n'hi haurà?- I tornà a
asseure's damunt el niu.
-Bé, còm va la cosa?- digué una ànega vella que havia vingut a
fer-li una visita.
-Aquest ou no acaba mai- respongué l'oca asseguda -la closca no es
vol petar; però mireu-vos els altres: són els aneguets més formosos
que mai hagi vist; exactament iguals a llur pare, el poca-pena! Mai
no se'l veu per casa.
-Deixeu-me veure l'ou que no es vol petar- digué la vella ànega.
-Podeu estar segura que és un ou de gall dindi! Una vegada em van
estafar així, i vaig tenir mals de cap i cabòries sense fi ni compte
amb els menuts, perquè us puc ben dir que l'aigua els esgarrifa. No
hi hagué manera: vaig cloquejar i aferrussar-m'hi, però no en vaig
treure res. Deixeu-me veure l'ou! Si és un ou de gall dindi!
Deixeu-lo de banda, i ensenyeu els altres menuts a nedar.
-El covaré una mica més: he covat tan de temps que bé puc continuar
fins a la fira de sant Joan.
-Com us plagui- digué l'ànega vella, i se n'anà.
A la fi l'ou gruixut va petar. -Xip! Xip!- digué el menut. I es
llançà en fora. Que n'era de gros i de lleig! L'ànega se'l mirava.
-És un aneguet monstruosament gros- digué: -cap dels altres no s'hi
retirava. Serà, tanmateix, un ou de gall dindi? Ben aviat ho
esbrinarem: a l'aigua anirà a raure, baldament l'hi hagi de tirar a
puntades de peu jo mateixa.
L'endemà, el dia era gloriosament bell, i el sol resplendia damunt
totes les fulles de repalassa. La mare ànega, amb tota la seva
família, se n'anà cap els fossats.
Xaf!, es llançà dins l'aigua, -Cuac! cuac!- digué. I els aneguets
s'hi deixaren caure l'un darrera l'altre. L'aigua els esquitxà
damunt les testes, però es redreçaren de bell nou i suraren
bellament. Llurs potes s'enjegaven totes soles, i no n'hi mancava
cap; fins i tot el gros, lleig i cendrós, nedava amb ells.
-No, no és gall dindi- féu ella. -Mireu que bellament fa anar les
cames i que test es manté! És el meu menut! Al capdavall no és pas
tan mala cosa, quan hom se'l mira amb aquella atenció. Cuac, cuac!
Veniu amb mi, i us conduïré al món i us presentaré al corral de les
oques; però romangueu-me sempre ben a la vora, perquè ningú no us
pugui trepitjar, i tingueu compte amb el gat!
Després se n'anaren cap al corral dels ànecs. Hi havia en dansa un
paorós aldarull, perquè dues cries lluitaven per un cap d'anguila, i
a la fi va ser el gat qui l'hagué.
-Així és com van les coses en aquest món- digué la mare dels ànecs.
I es llepà el bec, perquè el cap d'anguila el volia ella.
-Feu anar les cames- digué; -feu per manera de cloquejar degudament,
i decanteu el coll davant aquella ànega vella d'allí. És la de més
alta categoria de totes; té sang espanyola a les venes, i això
explica el seu volum; i, veieu?, té un parrac vermell al volt de la
cama; això és una cosa prodigiosament bella i la més extraordinària
marca de distinció que un ànec pugui tenir. Això mostra clarament
que no se la pot deixar de banda, i que mereix ésser contemplada,
tant per les bèsties com pels homes! Cloquegeu, ara! No gireu els
peus cap a dins: un aneguet ben educat conserva les cames ben
separades, com fan son pare i sa mare. Així. I, ara, decanteu els
colls i digueu: cuac!
Feren allò que se'ls havia comandat; però els altres ànecs que hi
havia pel volt van mirar-los, i van dir, en veu d'alló més alta:
-Ara veieu. D'aquí endavant ens les haurem d'haver amb aquesta
trepa! Com si ja no fóssim massa! Ai, senyor! I que n'és de lleig,
aquest aneguet! No el podrem pas tolerar!