-Podeu arquejar el dors, tirar un rebuf, o treure guspires?
-No.
-Aleshores valdria més que us reservéssiu les vostres opinions quan
parla la gent de seny.
L'aneguet s'estigué en el recó, criant mal humor i va començar a
pensar en l'aire lliure i el sol. El dominà un desig invencible de
surar per l'aigua, i a la fi no pogué menys d'assabentar-ne la
gallina.
-En nom de Déu! Per què us capfiqueu?- preguntà ella, -No teniu res
a fer: vet-aquí per qué us passen pel magí aquestes cabòries.
Pongueu uns quants ous o apreneu de tirar un rebuf, i tot això se us
n'anirà del cap.
-Però és tan delitós, de surar damunt l'aigua!- digué l'aneguet; -i
tan delitós de sentir-la com llisca damunt el cap quan us tireu a
fons!
-Quín divertiment tan galdós!- digué la gallina -Em penso que us heu
begut l'enteniment. Demaneu-li al gat còm pensa sobre això. És la
criatura de més seny que conec. Demaneu-li si li plau, de surar per
l'aigua o de capbussar-s'hi. De mi, no en parlem. Demaneu-ho a la
nostra mateixa mestressa, la vella: no hi ha ningú, en tot el món,
més intel·ligent que ella. Què us penseu que en té cap ganes, de
surar per l'aigua o d'anar-hi per sota?
-No m'heu comprès- digué l'aneguet.
-Bé, si no us comprenem nosaltres, quí ho podrà fer? Suposo que no
us considereu pas més intel·ligent que el gat o que la vella: de mi
no cal fer-ne esment. No feu el ximple, criatura, i agraïu a la
vostra planeta tot el bé que us hem prodigat. No heu pogut viure en
aquesta cambra tota calenta, i amb una companyia vora la qual podeu
haver après alguna cosa? Però sou un beneit, i no es passa gust en
acoblar-se amb vós. I podeu creure que no vull sinó el vostre bé, i
us canto les veritats franques: no hi ha via més segura per conèixer
quíns són els nostres amics. Feu per manera, doncs, de pondre alguns
ous, o d'ensinistrar-vos en el rebuf, o de llançar guspires.
-Em penso que sortiré cap al món de fora- digué l'aneguet.
-Oi! Feu-ho, positivament!- digué la gallina.
Així és que l'aneguet se n'anà, i surà per damunt l'aigua i s'hi
capbussà; però tota criatura vivent el mirava de reull per la seva
lletjor. Vingué el temps tardoral: les fulles dels boscos esdevenien
grogues i brunes; el vent les prenia i donaven tombs de dansa. El
cel tenia posat d'una gran fredor, i s'hi aturaven els núvols,
feixucs de neu i calamarça. Un corb, damunt el clos de rama cantava
un trist regany, de tant de fred. Feia esgarrifar només que de
pensar-hi; el pobre aneguet es trobava, veritablement, en un mal
trencacoll.
Un capvespre, el sol es ponia amb hivernenca resplendor, quan un
esbart de vells ocellassos eixiren fora de les mates. L'aneguet mai
no havia vist cosa més bella: eren blancs que enlluernaven, amb
llargs colls onejants. Eren cignes, i feien un crit peculiar, tot
estenent llurs magnífiques ales esbarjoses, i volant de les
contrades fredes cap a les terres més calentes i la mar lliure.
Pujaren amunt, tan amunt! I el lleig aneguet esdevingué singularment
neguitós: donà tombs i més tombs dins l'aigua, com una roda,
estirant en l'aire el seu coll com si volgués seguir-los. I
aleshores féu un crit tan penetrant i tan inconegut, que ell mateix
va esglaiar-se'n en gran manera. Oh! No podia oblidar aquells ocells
formosos, aquells ocells feliços; i tan aviat com va ésser fora de
l'esguard es va capbussar fins arribar a fons, i quan tornà a eixir
estava totalment fora de test. No sabia quíns eren aquells ocells, o
a on volaven; però tanmateix es sentia atret per ells com mai
n'havia estat per cap criatura de la terra. Gens ni mica no els
envejava: còm se li hauria pogut acudir el simple desig d'ésser
semblant prodigi de bellesa? Son cor hauria estat ple d'agraïment si
hagués aconseguit, només, que aquells grans ànecs l'haguesin tolerat
en llur companyia. Pobre i lleig animaló!
L'hivern fou d'un fred tan terrible, que l'ànec no tingué més remei
que donar volts per l'aigua per evitar que es glacés; però cada nit
el trau dins el qual nedava anà fent-se més i més petit. Després
glaçà tan fort que tot el glaç del damunt va petar, i l'aneguet
hagué de bellugar les cames contínuament perquè el glaç no es
clogués al seu voltant. A la fi estava tan cansat que ja no podia
fer cap més moviment, i començava de glaçar-se al cor mateix del
glaç.
A primeres hores del matí passà un camperol i el va veure. Va
adreçar-se cap el glaç i va fer-hi un forat, martellejant-lo amb el
seu esclop, que era d'alló més feixuc; I portà l'aneguet a casa, a
la seva dona. Allí no trigà a reviscolar-se. Els infants volien
jugar-hi, però l'aneguet cregué que es proposaven malmenar-lo, i, en
son esglai, es llençà a dins el perol de la llet, i la llet esquitxà
tota la cambra. La dona xisclà i alçà les mans en l'aire. Després
l'aneguet anà d'un vol dins el barralonet de la mantega, i caigué
dins l'atuell de la farina i en va sortir. Imagineu-vos què
semblaria, a aquella hora! La dona s'escridassava, i provà de
ensopegar-lo amb les estenalles, i els infants caigueren l'un damunt
l'altre volent atrapar-lo, i xisclaven i reien. Per sort la porta
era oberta, i l'anec fugí cap a les mates i la neu novament caiguda,
i allí s'aturà gairebé exhaurit.
Però fóra massa trist d'esmentar totes les privacions i misèries que
hagué de passar, aquell hivern tan aspre. Quan el sol començà de
resplendir i donar escalf altra vegada, l'aneguet era a l'aiguamoll
i es trobava entre els joncs. Les aloses cantaven, i havia vingut la
primavera gentil.
Aleshores, de cop i volta, alçà les seves ales, i elles es mogueren
amb molta més força que no pas abans, i el duien enfora
vigorosament. Abans que sabés on era, es trobà dins un gran jardí on
les pomeres eren al ple de la florida, i l'aire era tot embaumat de
lilàs, les llargues branques dels quals protegien les vores
alteroses del llac! Oh! Que n'era, de delitosa, la frescor de la
primavera!
Davant mateix d'ell contemplà tres bells cignes blancs que avançaven
al seu encontre, d'unes mates estant. Amb llurs plomes, que feien un
dolç murmuri, nedaven lleument damunt l'aigua. L'aneguet reconegué
els ocells majestuosos, i el dominà una estranya melangia.
-Volaré envers ells, envers els ocells reials, i ells m'esbocinaran
perque jo, que sóc tan lleig, goso atansar-m'hi. Però tant se val;
més m'estimo que ells em matin que no pas que els ànecs em
mosseguin, les gallines em piquin, o la dona de les gallines em doni
una puntada de peu, o em calgui passar tanta de misèria a l'hivern.
Així és que volà cap a l'aigua i nedà envers els cignes sobirans.
Ells el veieren, i es precipitaren envers ell amb les plomes
estarrufades.
-Mateu-me, oh!, mateu-me!- digué la pobra criatura. I, decantant son
cap envers l'aigua, esperà la seva mort, Però quina cosa veié,
reflectida en l'aigua transparent?
Veié a sos peus la seva pròpia imatge; però ja no era un ocell
matusser i d'un gris ombrívol, tot lleig i desmanegat: ell també era
un cigne! No hi fa absolutament res que sigueu nats en un corral
d'ànecs, si heu eixit d'un ou de cigne!
Es sentí ben joiós de totes les misèries i tribulacions que havia
passat: ara n'havia esdevingut més apte per a donar preu a la seva
bella fortuna, i a tota la bellesa que li donava la benvinguda.
Els cignes grans nedaren i nedaren al seu volt, i l'amanyagaren amb
llurs becs. Alguns infantons comparegueren al jardí amb grana i
trossos de pa, que llançaren a l'aigua; i el més petit cridà: -N'hi
ha un de nou!- Els altres infants feren, en joiosa cridòria: -Sí,
n'ha vingut un de nou!- I picaren de mans i dansaren per aquells
topants, corrent darrera llur pare i llur mare. Després tiraren el
pa a l'aigua, i un d'ells digué que «el nou era el més bonic, perquè
era tan jove i tan bell». I els vells cignes decantaren llurs caps i
li feren homenatge.
Ell es sentí tot avergonyit, i amagà son cap sota l'ala; no sabia
què pensar-ne. Era feliç en gran manera, però gens envanit; un bon
cor mai no s'envaneix. Pensà còm havia estat perseguit i menyspreat,
i ara els sentia dir a tots que era el més formós de tots els ocells
formosos. Els lilàs decantaven llurs tanys a dins mateix de l'aigua,
al davant seu, i el sol resplendent escalfava i alegrava, i ell feia
murmurar les seves plomes i alçava en l'aire son coll esvelt, dient
en son cor, tot ple de joia: -Mai no havia somniat tanta de ventura
quan era l'Aneguet lleig!