A la Xina, com sabeu, l'emperador és un xinès, i tota la gent que el
volta són també xinesos. Han passat molts d'anys d'ençà que la
història que vaig a contar-vos s'esdevingué; pero això encara és una
raó de més pes per a contar-la; altrament cauria en oblit. El palau
de l'emperador era la més bella cosa del món: tot ell era fet de la
porcellana més formosa, i de més preu, pero al mateix temps tan
trencadissa que hom no podia tocar-la sinó amb el major esment. Hom
podia veure en el jardí les flors més extraordinàries del món: les
més belles tenien campanetes d'argent que els eren fermades, i que
dringaven perpètuament; de manera que ningú no podia passar entre
les flors sense mirar-les. Cada petit detall del jardí havia estat
sospesadíssim, i el jardí era tan gran que el mateix jardiner no
sabia on acabava. Si hom anava caminant i caminant, hom arribava a
belles boscúries on hi havia arbres altívols i llacs pregons. Els
boscos s'estenien fins la mar, que era pregona i blava; pregona
abastament perquè els vaixells més grans poguessin navegar cap
endins, sota les branques dels arbres.
Entre aquests arbres hi havia un rossinyol qui cantava tan
delitosament que fins i tot el pobre pescador que tenia una pila
d'altres coses a fer s'aturava a sentir-lo quan eixia de nit a parar
les seves xarxes.
-O Cel! Quína cosa tan bella!- deia. Però en acabat li pertocava
d'atendre a sos quefers i s'oblidava del rossinyol. A la nit següent
en tornar-lo a sentir, exclamava de bell nou: -O Cel! Quína cosa tan
bella!
A la capital de l'emperador hi arribaven viatgers de totes les
contrades del món. Tot ho admiraven en gran manera, sobretot el
palau i els jardins; però quan oïen el rossinyol deia tothom:
-Això és millor que tot!
En retornar a llurs terres en feien descripcions, i els que eren
savis escrivien molts de llibres sobre la ciutat, el palau i el
jardí; però ningú no deixava de banda el rossinyol: sempre el
posaven per damunt de tot. Els viatgers que eren poetes escrigueren
els més bells poemes, tots ells sobre el rossinyol que hi havia dins
la boscúria vora la blava mar pregona. Aquests llibres rodaren per
tot el món, i amb el temps n'arribaren alguns fins a l'emperador.
Ell seia en la seva cadira d'or llegint i més llegint; i movia el
cap, tot complagut d'haver esment de tan belles descripcions de la
ciutat, el palau i el jardí.
-«Però el rossinyol és millor que tot»- va llegir. -Què és això?-
digué l'emperador. -El rossinyol? Ves, no n'havia sentit parlar. Hi
ha un ocell així en mon reialme, i, encara més, dins el meu jardí, i
mai no n'he sentit parlar? Ara vegeu! Haver hagut de descobrir-ho en
un llibre!
Aleshores cridà el seu cavaller de servei, el qual era de tan alta
nissaga que, quan algú d'alguna categoria inferior gosava parlar-li
o fer-li una pregunta, ell només responia que -P,- que vol dir no
res absolutament.
-Diuen que aquí hi ha un ocell molt meravellós, rossinyol de nom-
digué l'emperador. -Diuen que és millor que qualsevol altra cosa de
tot el meu reialme! Ves, jo mai no n'havia sentit parlar.
-Mai no he sentit que se'n fes esment- digué el cavaller de servei.
-Mai no ha estat presentat a la Cort.
-Desitjo que comparegui aquí aquest vespre a cantar per a mi- digué
l'emperador. -Tot el món sap les coses que em pertanyen, i jo no en
sé res!
-Fins ara mai no havia sentit que se'n fes esment- digué el cavaller
de servei. -El cercaré i el trobaré!
Però on calia trobar-lo? El cavaller de servei corregué escales
amunt i escales avall, i per dins i per fora de totes les cambres i
corredors. Ningú dels que topava havia mai sentit parlar del
rossinyol: així és que el cavaller de servei tornà corrents cap a
l'emperador. i digué que la cosa devia ésser una llegenda inventada
pels que havien escrit els llibres.
-No ha pas de creure vostra Majestat imperial tot allò que sigui
escrit. Els llibres tot sovint són pures invencions, fins i tot quan
no pertanyen a la que en diem _Nigromancia!_.
-Però el llibre on jo ho he llegit m'ha estat enviat pel potentíssim
emperador del Japó: així és que no pot contenir falsedat. Vull
sentir aquest rossinyol: Insisteixo en que sigui aquí aquesta nit.
Jo l'hi estenc la meva més graciosa protecció; i, si no ve cap aquí,
tota la meva Cort serà petjada havent sopat!
-Tsing-pi!- digué el cavaller de servei. I tornà a córrer en fora,
escales amunt i avall, per dins i per fora de totes les cambres i
corredors. La meitat de la Cort corria amb ell, perquè ningú no
tenia ganes que el petgessin. Hi hagué preguntes i més preguntes
sobre aquell rossinyol que era conegut de tot el món de fora, però
de ningú de la Cort. A la fi trobaren una pobra donzelleta a la
cuina. Ella que digué:
-O Cel! El rossinyol? Força que el conec! Sí, verament sap que cosa
és cantar. Cada nit se'm permet de recollir menjar de rebuig per
dur-lo a la meva pobre mare malalta: ella viu allà baix, arran de la
platja. En mon camí de retorn, quan estic cansada, reposo una
estoneta al bosc, i aleshores sento el rossinyol. El seu cant em fa
venir llàgrimes als ulls; em sembla talment que la meva mare em
besés!
-Minyoneta cuinera- digué el cavaller de servei; -us procuraré una
posició estable dins la cuina, i el permís de veure l'emperador com
dina, si voleu portar-nos on és el rossinyol. Ordes s'han dades que
ell comparegui a la Cort aquesta nit.
Aleshores se'n anaren tots plegats a fora, per adreçar-se al bosc on
el rossinyol solia cantar. La meitat de la Cort hi va fer cap.
Mentre hi estaven anant tan depressa com sabien, una vaca començà de
bruelar.
-Oh!- digué un jove cortesà, -Aquí el tenim. Quín poder tan
meravellós en un ésser tan petit! Verament, ja l'havia sentit abans.
-No, això són vaques que bruelen; encara estem d'allò més lluny de
l'indret.
Aleshores les granotes començaren de fer el seu rac-rac a
l'aiguamoll.
-I això diuen que és tan bonic?- féu el capellà xinès. -És ben
semblant al dringar de les campanes de l'església.
-No, això són granotes!- digué la minyoneta de la cuina, -Però em
penso que ara ja no trigarem a sentir-lo!
Aleshores el rossinyol començà de cantar.
-Vet-lo aquí!- digué la minyoneta. -Escolteu, escolteu! Aquí rau!- I
assenyalà un ocellet cendrós, encimbellat a les branques.
-És possible?- digué el cavaller de servei. -Mai no hauria cregut
que fos d'aquest posat. Que ordinari sembla! El veure gent de tan
alta categoria, amb el surt, li deu haver fet perdre totes les
colors.
-Rossinyolet!- digué la minyoneta de la cuina, aixecant la veu. -El
nostre graciós emperador desitja que canteu per a ell.
-Amb el major gust!- digué el rossinyol, tot refilant de la manera
més delitosa.
-Semblen talment campanetes de cristall- digué el cavaller de
servei. -Mireu, la seva petita gola, si n'és, d'activa! És
extraordinari que mai no l'haguem sentit fins ara! Estic segur que
assolirà un gran èxit a la Cort!
-Cantaré de bell nou davant de l'emperador?- digué el rossinyol, que
s'havia pensat que emperador era present.
-Mon preciós rossinyolet- digué el cavaller de servei: -tinc l'honor
de comandar la vostra presència per a una festa de la Cort d'aquesta
nit, on encisareu S. G. M. l'emperador amb les vostres cantúries
corprenedores.
-El meu cant sona millor entre els arbres- digué el rossinyol.
Però anà amb ells de bon grat en sentir que l'emperador el
desitjava.
El palau fou tot il·luminat per a aquella avinentesa. Les parets i
els paviments, que tots eren de porcellana, resplendien de rebre la
llum de milers de fanalets d'or. Les més belles flors, totes de mena
trencadissa, agençaven els corredors. Hi havia qui-sap-les empentes
d'ací d'allà, i un viu corrent d'aire; però justament això feia
dringar les campanetes, i hom s'omplia les orelles del dringament,
Al mig de la gran cambra de recepció on era assegut l'emperador, hi
havien plantat un pal, i damunt ell havia de posar-se el rossinyol.
Tota la Cort era aplegada, i a la minyoneta de la cuina se li havia
permès d'estar darrera la porta, perquè ja tenia el títol efectiu de
cuinera. Tothom portava els millors vestits; tothom girava els ulls
envers l'ocellet gris que feia moure el cap a l'emperador. El
rossinyol cantà delitosament, i a l'emperador li vingueren les
llàgrimes als ulls i li rodaren galtes avall; i aleshores el
rossinyol cantà més bellament que mai, i les seves notes commogueren
tots els cors. L'emperador en fou encisat, i digué que el rossinyol
tindria sa recompensa: la seva sabatilla d'or penjada al coll. Però
el rossinyol declinà l'oferiment, tot agraint-lo, i digué que prou
recompensat estava.
-He vist llàgrimes en els ulls de l'emperador: aquesta és la meva
recompensa de més preu. Les llàgrimes d'un emperador són d'un poder
meravellós! Déu sap que estic premiat abastament.- I de nou esclatà
en dolça cantúria celestial.
-És la més delitosa coqueteria que mai hagi vist- deien les dames. I
es posaren un poc d'aigua a la boca per assajar igual gorgoteig i
fer-lo quan algú els parlés, creient-se així tan prodigioses com el
rossinyol. Fins i tot els lacais i les cambreres declararen que
estaven satisfets; i això és dir molt perquè són la gent més difícil
de complaure. Sí, certament, el rossinyol havia fet sensació. Havia
de romandre a la Cort, ara, i tenir la seva pròpia gàbia, així com
llibertat per donar un tomb dues vegades al dia i una a la nit.
Anaven sempre amb ell dotze lacais, cada un dels quals agafava una
cinta que era lligada al volt de la seva cama. No hi havia gran
gaubança en sortir d'aquesta manera.
Tota la ciutat parlava de l'ocell meravellós; i si, en trobar-se
dues persones, l'una deia a l'altra: -Ros,- i l'altra responia a la
una -Nyol,- en acabat sospiraven, havent-se entès perfectament. A
onze fills de fabricants de formatges els fou donat el nom de
rossinyol; però cap d'ells en va sortir amb veu.
Un dia vingué un gran paquet per a l'emperador: a la banda de fora
hi era escrita la paraula «Rossinyol».
-Ara tindrem un altre llibre sobre aquest celebrat ocell- digué
l'emperador.
Però no era pas un llibre: era una petita obra d'art dins una caixa,
un rossinyol artificial, exactament igual al vivent, però atapeït,
per damunt, de diamants, robins i safirs.
Quan se li havia donat corda, a l'ocell, podia cantar un dels cants
de l'ocell de bo de bo, i remenava la cua, on parpellejaven l'argent
i l'or. Una cinta era lligada al voltant del coll, i duia la següent
inscripció: «El rossinyol de l'emperador del Japó és ben pobre,
comparat al de l'emperador de la Xina».
Tothom digué: -Oh! Quína preciositat!- I la persona que havia portat
l'ocell artificial rebé tot seguit el títol d'Imperial Portador de
Rossinyols en Cap.
-Ara, que cantin plegats. Quín duo no serà!
I hagueren de cantar plegats. Però la cosa no anà prou bé, perquè el
rossinyol de bo de bo cantà al seu estil, i l'artificial no pogué
cantar sinó valsos.
-No hi ha mancament, en això- digué el mestre de música: -entona
perfectament, i és correctíssim en tot.
Després hagué de cantar l'ocell artificial tot sol. Fou un èxit tan
gran com el que havia tingut l'ocell de bo de bo, i a més era molt
més joliu a l'esguard, parpellejava com braçalets i agulles de pit.
Cantà tres vegades la mateixa melodia, i no es cansava gota: la
gent, de bon grat l'hauria tornat a sentir des del començament; però
l'emperador digué que ara havia de tocar el torn al de bo de bo...
Però a on era? Ningú no havia reparat com ell fugia per la finestra
oberta, retornant a les seves boscúries totes verdes.
Tots els cortesans el posaren com un drap brut, i digueren que era
un ocell ingratíssim.
-Però tenim el millor ocell- digueren. I després l'artificial hagué
de tornar a cantar, i aquesta fou la vegada trenta-quatrena que
sentiren la mateixa melodia; però encara no la sabien del tot,
perquè era tan difícil!
El mestre de música lloà tremendament l'ocell, i insistí que era
molt millor que no pas el rossinyol de bo de bo, no solament
considerant el seu exterior tot ple de diamants, sinó el dintre
també.
-Perquè, veieu? dames i senyors, i l'emperador davant de tots... el
rossinyol de bo de bo mai no sabeu què us farà sentir; però, pel que
fa a l'artificial, tot està determinat a l'avançada: així és, i així
ha de romandre, i no pot ésser altrament. Us podeu donar compte de
les coses, podeu obrir-lo i mostrar la inventiva humana en ajustar
els valsos, i veure còm funcionen, i còm una nota segueix l'altra!
-Aquest és exactament el meu parer- digueren tots. I el mestre de
música aconseguí el permís de mostrar l'ocell al públic el pròxim
diumenge. També ells havien de sentir-lo, digué l'emperador. Així és
que el sentiren i tots se n'entusiasmaren, com si s'haguessin
embriagat de te (que aquest és un costum completament xinès).
Després tots digueren: -Oh!- i estengueren llurs índexs enlaire i
mogueren llurs caps.
Però el pobre pescador que havia sentit el rossinyol de bo de bo,
digué:
-Sona molt bonic, i és molt semblant al de bo de bo; però hi manca
alguna cosa, no sé quina.
El rossinyol de bo de bo fou bandejat del reialme.
L'ocell artificial tenia son estatge damunt un coixí de seda, vora
del llit de l'emperador. Tots els presents d'or i pedres precioses
que havia rebut eren al seu voltant. Son títol havia ascendit a
ésser el de Cantaire Imperial en Cap de l'Alcova, en el primer lloc
de la seva categoria, a mà esquerra; perquè l'emperador creia que la
part més important era aquella on el cor tenia seient. I àdhuc un
cor d'emperador és a mà esquerra.
El mestre de música escrigué vint-i-cinc volums sobre l'ocell
artificial. El tractat era molt llarg, i escrit en els caràcters
xinesos més difícils. Tothom digué que l'havia llegit i l'havia
comprès; perquè altrament haurien passat per estúpids, i llurs
cossos haurien estat petjats.
Així anaren les coses per un any sencer. L'emperador, la Cort i tots
els altres xinesos sabien de cor qualsevol petit refilet de la
cantúria de l'ocell artificial; però això feia que els plagués més
encara, perquè tots podien unir-se al cant. Àdhuc els nois de carrer
cantaven -«tzi-tzi-tzi»- i -«cluc, cluc, cluc»,- i l'emperador també
ho cantava.
Però un vespre, quan l'ocell cantava d'allò millor i l'emperador era
ajagut al llit escoltant-lo, quelcom s'enjegà dins l'ocell amb un
-sssst.- Després una molla es trencà: totes les rodes feren -rrrr,-
i parà la música.
L'emperador saltà del llit i envià a cercar sos propis metges; però
de quín servei podien ésser? Després envià a cercar el rellotger, i,
després d'una pila de parloteigs i d'esbrinaments, aconseguí que
l'ocell funcionés de bell nou, si fa no fa; però digué que calia
estalviar-lo tant com fos possible, perquè estava gastat en gran
manera i no podia renovar-se la mecànica fins al punt d'estar segur
de la melodia.
Fou un gran cop, aquest! Només un cop l'any gosaren fer cantar
l'ocell, i amb prou feines; però aleshores el mestre de música feia
un petit parlament, servint-se de totes les paraules més difícils.
deia que era tan bo com sempre, i la seva dita tenia fe.
Cinc anys havien passat, i aleshores caigué un gran dol damunt la
nació; perquè tots estimaven molt llur emperador, i estava malalt i
li caldria morir, segons deien. Ja era escollit un emperador nou, i
la gent demanà al cavaller de servei còm seguia llur emperador.
-P,- respongué ell, tot bellugant el cap.
L'emperador jeia pàl·lid i fred en son llit sumptuós. Els cortesans
creien que era mort, i eixiren tots a presentar llurs respectes al
nou emperador. Els lacais sortiren a fer un poc de xerrameca, i les
cambreres donaren una gran reunió, on se serví cafè. Draperies eren
esteses per totes les cambres i corredors per esmortir el so de les
petjades: així és que hi havia quietud, molta de quietud. Però
l'emperador encara no era mort. Jeia èrtic i esblaimat en el llit
sumptuós, amb penjarolles de vellut i borles d'or feixugues. Hi
havia una finestra oberta, al damunt seu, i la lluna escampava una
faixa de llum damunt l'emperador i l'ocell artificial, que era al
seu darrera.
El pobre emperador amb prou feines podia respirar: semblava tenir un
pes amunt el pit. Obrí sos ulls, i aleshores veié que era la Mort,
que damunt son pit era asseguda, portant la seva corona d'or. Amb
una mà agitava l'espasa daurada de l'emperador, i amb l'altra la
seva bandera imperial. A tot el voltant, entremig dels plecs de les
penjarolles de vellut, sotjaven moltes cares tafaneres: algunes eren
fastigoses; altres eren gentils i plaents. Eren les bones i les
males accions de l'emperador, que ara el miraven de fit a fit,
mentre la Mort l'esclafava.
-Us recordeu d'allò?- murmuraven l'una darrera l'altra. -Us recordeu
d'això?- I li deien tantes de coses, que la suor relliscava per sa
faç.
-Mai no havia vist semblant cosa- digué l'emperador. -Música,
música! Soneu els grans timbals xinesos- cridà -perquè no pugui
sentir això que elles em diuen!
Però elles continuaren i continuaren, i la Mort seia, tot movent el
seu cap, igual que un xinès, a cada cosa que anava essent dita.
-Música, música!- xisclava l'emperador. -Vós, preciós ocellet
daurat: canteu, canteu! Us he carregat de pedres precioses, i fins i
tot he penjat la meva mateixa sabatilla daurada al voltant del
vostre coll: canteu, us dic, canteu!
Però l'ocell romania tot callat, perquè no hi havia ningú que li
donés corda: així és que, naturalment, no podia funcionar. La Mort
seguia fixant les grans conques buides de sos ulls al seu damunt, i
tot era callat, tan terriblement callat!
De cop i volta, vora la finestra, hi hagué un esclat de bellíssima
cantúria: era el rossinyol vivent, plantat en una branca de fora.
Havia sentit parlar de la fretura de l'emperador, i havia comparegut
a donar-li reconfort i esperança. Mentre ell cantava, les cares del
voltant esdevingueren esblaimades i més esblaimades, i la sang
corregué amb nova vigoria per les venes de l'emperador i a través de
sos peus i braços afeblits.
Fins i tot la Mort escoltava el cant i deia:
-Vés seguint, rossinyol, vés seguint!
-Prou, si em doneu l'espasa daurada tota resplendent; prou, si em
doneu la bandera imperial; prou, si em doneu la corona de
l'emperador.
I la Mort retornà cada un d'aquests tresors per un cant, i el
rossinyol seguí cantant. Cantà coses del quiet cementiri, on les
roses floreixen, on la flor del saüc embauma l'aire i on l'herba
tendra és sempre de bell nou humitejada per les llàgrimes de qui
plora. Aquest cant inspirà a la Mort l'enyorança del seu jardí, i,
com una freda boira cendrosa, atravessà cap enfora, la finestra.
-Gràcies, gràcies!- digué l'emperador. -Ocellet celestial, bé us
conec! Us havia bandejat de mon reialme; i vós, tanmateix, heu
foragitat amb vostre encís les males visions que eren al voltant de
mon llit tot fent la cantadissa, i heu llevat la Mort mateixa de mon
cor! Còm podré mai donar-vos-en la paga?
-Ja m'heu recompensat- digué el rossinyol -Vaig fer-vos venir les
llàgrimes als ulls la primera vegada que vaig cantar per a vos, i
mai no ho oblidaré! Aquests són els joiells que alegren el cor d'un
cantaire. Però dormiu, ara, i desperteu-vos renovellat i fort! Jo
cantaré per a vós!
I aleshores cantà de bell nou, i l'emperador caigué en un dolç somni
retornador. El sol resplendia finestra endins de la seva cambra quan
ell es despertà renovellat i sa. Cap dels que l'assistien no havia
encara retornat envers ell, perquè es creien que era mort; però el
rossinyol encara era allí, tot cantant.
-Sempre més romandreu amb mi!- digué l'emperador. -Només cantareu
que quan us plaurà, i jo de l'ocell artificial en faré mil bocins.
-Res d'això!- digué el rossinyol. -Ell ha fet tot el bé que ha
pogut! Serveu-lo així com heu fet sempre. No puc pas bastir mon niu
i viure dins aquest palau; però deixeu que vingui quan em plagui, i
aleshores em posaré a la branca, de nit, i cantaré per a vos.
Cantaré per alegrar-vos i també per fer-vos pensívol: Us diré
cançons dels venturosos i també dels que pateixen. Us diré cançons
del bé i del mal que se us mantenen amagats. El petit ocell cantaire
vola lluny i per molts indrets: va envers el pobre pescador i envers
la casa camperola; envers gent que està molt lluny de vós i la
nostra Cort. Estimo més llur cor que no pas la vostra corona i,
tanmateix, hi ha una flaire de santedat, al volt de la corona,
també! -Vindré, i cantaré per a vos! -Però una cosa m'heu de
prometre.
-Us ho prometo tot!- digué l'emperador, que romania en peu, amb les
robes imperials que tot just s'havia acabat de posar, i tenia
l'espasa d'or tota feixuga damunt son cor.
-Una cosa us demano! No digueu a ningú que teniu un ocellet que tot
us ho diu: val més que ho feu així!
Després el rossinyol volà quí sap a on. Els que assistien el malalt
tornaren per veure el posat de llur emperador difunt, i allí estigué
ell en peu, tot dient-los:
-Bon dia!