«Em plauen els infants una cosa de no dir», féu la Lluna. «Els més
petits, sobretot, són tan entretinguts! Tot sovint sotjo envers
ells, a través de les cortines, quan menys es pensen que jo els
vegi. És tan entretingut de veure'ls fent per manera de despullar-se
ells mateixos! De primer una espatlleta nua i rodona surt del
davantal; després llisca un braç enfora. O bé veig una mitja
estirada que exhibeix una cameta amb clotets, ferma i rodona, i
després un peuet fet per a ésser besat, i jo el beso», digué la
Lluna. «Cal que us digui el que he vist aquesta nit. Mirava a
l'altra part d'una finestra, la persiana de la qual no arribava al
capdavall, perquè no hi havia veïns en front. He vist tota una colla
de menuts, germans i germanes. Hi ha una nena, tota petita, que
només té quatre anys, però que sap el parenostre tan bé com
qualsevol dels altres; i la seva mare seu a la vora del seu llit,
cada vespre, per sentir-lo. Després la besa i seu al seu costat fins
que ella trenca el son, cosa que generalment s'esdevé tot seguit que
tanca els ulls.
»Aquesta nit els dos infants majors estaven prou entremeliats. Un
d'ells saltava d'una banda a l'altra, a peu coix, en sa llarga
camisa de nit, tota blanca. El segon estava damunt d'una cadira amb
els vestits de tots els altres apilotats al seu damunt. Va dir que
això era una endevinalla, i que havien d'endevinar quína cosa
significava. El terç i el quart posaven acuradament llurs joguines
en un calaix; i, naturalment, això és una cosa que cal fer, però
llur mare els digué que quietud, perquè la petita anava a dir la
seva pregària. Vaig sotjar al volt del llum», digué la Lluna. «La
petitona de quatre anys en el llit, entre tot el fi blancatge de
lli; ses manetes eren creuades, i son rostre tot seriós i greu; i
començà: -Pare nostre!- en alta veu. -Però què és això, digué la
seva mare, interrogant-la a mig camí. -Quan deies «Nostre pa de cada
dia dau-nos, senyor», has dit quelcom més que no he pogut sentir bé.
Què deies? Vejam, digues-m'ho.- La petitona vacil·lava, i mirava
temoregament la seva mare. -Què has dit després de «Nostre pa de
cada dia dau-nos, senyor?» -No us enutgeu, mareta estimada- féu la
petita. -«Poseu-hi, si us plau, força mantega.»