Bufava el vent, fort i geliu; els núvols s'empaitaven i la Lluna
només es mostrava de tant en tant.
«Atalaio els núvols que volen, des del silenci de l'espai sobirà!»
va dir-me. «Puc veure com s'empaiten damunt la terra. Tot just suara
estava atalaiant una presó, fora de la qual hi havia un carruatge
tot clos: un presoner estava a punt de pendre comiat. Mos raigs
traspassaren la finestra enreixada, i resplendiren damunt la paret
interior. El presoner escrivia algunes ratlles a la paret: era el
seu adéu-siau. No escrivia paraules, sinó una melodia: el
xarbotament del seu cor en la darrera nit que despenia en aquell
indret. La porta s'obrí, i fou menat al carruatge. Mirà en l'aire,
cap al meu disc rodó, i passaren núvols entre nosaltres, com si ell
no pogués veure la meva faç ni jo la seva. Va entrar al carruatge,
la porta es tancà, petà la xurriaca, i se n'anaren per entremig de
l'espessa boscúria, on mos raigs no podien assolir-los. Vaig mirar
de bell nou a través de la reixa de la presó, i mos raigs caigueren
altra vegada damunt la paret on era escrita la melodia, el seu
darrer adéu-siau: quan fallen les paraules, tot sovint la música pot
parlar! Però mos raigs només il·luminen unes quantes notes isolades:
la major part romandran sempre en la fosca per a mi. Fou un himne de
mort, el que escrigué? O bé eren notes d'un villancet de joia? Anava
a trobar la mort, o bé l'abraçada de la seva benvolguda? Els raigs
de Lluna no poden pas llegir tot alló que els mortals escriuen.
Atalaio els nuvols fugidors, del silenci estant de l'espai sobirà;
veig núvols poderosos que s'encalcen tot creuant la terra».