«Fou en una vileta camperola», digué la Lluna «Vaig veure-ho l'any
passat, però tant se val, perquè ho vaig veure d'una manera ben
precisa. Aquesta nit he llegit el que en deien els diaris, però la
història no hi és de molt tan intel·ligible. Un ensinistrador
d'óssos seia al taulell d'una taverna, tot menjant el seu sopar. El
seu ós era lligat a la part de fora, més enllà del cobert de fusta.
Pobre ós! No hauria gosat fer mal ni a una criatura, encara que
tingués un posat prou ferotge. Tres noiets jugaven a la claror de
mos raigs, en una golfa. El major potser tenia sis anys; el més
petit no passava de dos. Plaf, plaf! Un so apagat anava pujant
l'escala. Quí deuria ésser? La porta s'obrí de bat a bat: era l'ós,
el gran ós pelut! Li havia semblat tediós de romandre allí fora, a
l'eixida, i havia trobat son camí escales amunt. Jo ho vaig veure
tot», digué la Lluna. «Els infants s'espaordiren en gran manera, a
la primeria de veure el gros animal pelut: cada un d'ells
s'arrossegà a un diferent recó; pero l'ós va trobar-los. Els flairà
però no els va fer mal. -Bah! Deu ésser un gos dels més grossos-
pensaven. I començaren de donar-li copets. Ell s'estengué en terra,
i el noi més petit rodolà al damunt d'ell, i jugà a amagar sos rulls
daurats en el llarg vestit de pells de la fera. En acabat, el noi
més gran va treure el seu tabal, i va atabalar tan fort com va
saber. Totduna que va sentir-lo l'ós s'alçà damunt les cames del
darrera i vinga dansar: era un galant espectacle. Cada noi es posà
l'escopeta a l'espatlla, i l'ós, naturalment, va haver de tenir la
seva, i l'agafà tan estreta com qualsevol d'ells. Era verament un
estrany companyó de joc el que havien arreplegat: no cal negar-ho.
Anaven d'amunt d'avall: «Un, dos, un, dos». Precisament aleshores
algú vingué a la porta i l'obrí: era la mare dels infants. Hauríeu
hagut de veure la terrible muda agonia de sa cara esblaimada, badant
la boca i amb esguard d'ensust. Però el noi més petit li féu un
senyal amb el cap. Mai no hauria estat tan a gust, i cridà fort, en
son estil infantívol: -No fem sinó jugar a soldats, mare.- I en
acabat aparegué l'ensinistrador d'óssos».