«Us daré una pintura més de la Suècia», digué la Lluna. «Entre
boscúries obagues, vora les platges melangioses del Roxen, hi ha la
bella església del convent de Wreta. Mos raigs caigueren, a través
d'una reixa del mur, dins un esbarjós soterrani, on dormen els reis
en llurs tombes de marbre. Una reial corona lluenteja a la paret,
damunt ells, com a emblema de la glòria del món. Una corona reial,
però que és feta de fusta pintada, i mantiguda per un tascó de fusta
clavat a la paret. Els corcs han atravessat amb llur rosec la corona
daurada; l'aranya ha filat la seva tela des de la corona al vas
mortuori. La teranyina és una bandera de dol, trencadissa i efímera
com el dol dels mortals. Que n'és, de tranquil, el son d'aquells
reis! Jo em recordo ben bé de còm eren. Encara veig el refiat
somriure al volt d'aquells llavis que amb tanta autoritat i
determini deien mots de joia o de marriment.
»Quan penetra el vaixell entre les muntanyes com una barca del país
de les fades, mant estranger ve a l'església i en visita el
soterrani sepulcral. Pregunta el nom dels reis, i els noms ressonen
amb un so mort i oblidat. Mira la corona menjada dels corcs, i, si
té el seny piadós, sent que llisca una tristesa al seu somriure.
Dormiu, o morts! La Lluna us recorda, la Lluna envia ses fredes
esplendors, nit a través, cap a vostre reialme silenciós, damunt el
qual penja la corona de fusta».