«Era una calma com de mort», digué la Lluna. «L'aigua era tan
transparent com aire pur que jo atravessava. Jo podia veure les
curioses plantes d'allà baix, sota l'aigua. Eren com arbres d'una
boscúria gegantina que s'estenien cap a mi, per braçades i braçades.
El peix els nedava damunt el cim. Un esbart de cignes salvatges
volaven pel defora, molt amunt de l'aire. Un d'ells es deixà caure
amb les ales esteses avall i més avall. Seguia amb els seus ulls la
caravana aèria, mentre la distància entre ells creixia ràpidament.
Mantenia les seves ales esteses i immòbils i queia com una bombolla
de sabó cau en l'aire quiet. Quan tocà la superfície de l'aigua,
decantà el cap endarrera, entre les seves ales, i romanguè tan
aturat com la blanca florida del lotus damunt un llac tranquil.
S'alçà un oratjol suau i inflà la superfície, tota lluenteig, de
l'aigua fosforescent, que brillava com si el mateix èter anés
rodolant en vastes ones dilatades. El cigne aixecà el seu cap, i els
esquitxos de l'aigua arrosaren la seva esquena i el seu pit com a
flames blaves. L'auba anà difonent la seva llum rosada a tot el
volt, i el cigne emprengué la volada cap en l'aire amb renovellada
braó, cap al sol que s'aixecava, cap a la ratlla de la costa, d'un
blau estantís; cap aon havia volat la caravana aèria. Però ell
volava tot sol, amb el daler en son pit. Volava sense companyia
damunt les blaves aigües reinflades».