«La nit darrera vaig ataialar una ciutat de la Xina», digué la
Lluna. «Mos raigs il·luminaren les llargues murades nues que voregen
els carrers. D'ací d'allà, tanmateix, trobeu una porta, però sempre
closa ben estretament; perquè què se li'n dóna, al xinès, del món
exterior? Les finestres de les cases que hi ha dins les murades són
cobertes ben sòlidament de persianes. El temple era l'únic indret
que deixava traspuar una tèrbola llum per les seves finestres. Vaig
mirar, en dins, les seves colors sumptuoses. Les parets, de terra
fins al sostre, son cobertes de pintures de colors vius i daurats
opulents. Hi ha representacions dels treballs dels déus aquí a la
terra. Hi ha una imatge d'un déu en cada nínxol, gairebé amagada per
riques draperies i banderes voleiadisses. En front de cada déu (tots
ells són fets d'estany), hi ha un altaret amb aigua sagrada, flors,
i una encesa de candeles de cera. Al capdamunt del temple hi és Fu,
caporal de tots els déus. És embolcallat en seda de color groga, que
és santa. Al peu de l'altar hi seia un ésser vivent, un jove
sacerdot, Semblava que estigués en oració, però enmig de les seves
pregàries s'havia posat a somiejar; i sens dubte allò era un pecat,
perquè ses galtes s'abrusaven, i el seu cap es decantava més i més.
Pobre Sui-hung! No es veia pas, en son somieig, més enllà d'aquells
murs paorosos, en un jardinet on ell mateix havia endegat els jaços
de flors? Potser aquesta era una feina que li plaïa molt més que no
pas la de vetllar per les candeles de cera en el temple. O potser el
seu desig era de seure a una taula ricament parada, eixugant-se els
llavis, després de cada cobert, amb un tovalló de paper? O bé qui
sap si son pecat era tan gran que, en gosar ell expressar-lo, les
cèliques potestats el castigarien amb la mort. S'arriscarien sos
pensaments a esgarriar-se amb els vaixells dels bàrbars cap a llur
pàtria, la tan llunyana Anglaterra? No, sos pensaments no fugien
envers un camp tan llunyà, i tanmateix eren tan pecaminosos com
només pugui concebre'ls la sang ardent de la jovenesa. Pecaminosos,
s'entén, aquí al temple, davant la imatge de Fu i els altres déus.
Jo sabia per on vagarejaven sos pensaments.
En els afores de la ciutat, damunt el terrat tot pla i enllosat
d'una casa, on la baraneta semblava de porcellana, i entre bells
pitxers plens de grans campanetes blanques, seia la bella Pe, amb
sos ulls estrets i plens de malícia, sos llavis abundosos i sos peus
menuts. Les sabatetes l'oprimien, però l'opressió que sentia al cor
era força més gran, i alçava tediosament sos braços, delicadament
modelats, dins les mànegues remoroses de setí. Enfront d'ella hi
havia un bol de cristall amb quatre peixos daurats. Ella remenava
l'aigua a pleret amb una vareta envernissada de laca i acolorida: a
pleret, oh!, ben a pleret, perquè estava consirosa. Pensaria en la
riquesa del daurat abillament dels peixos i en la segurança amb què
vivien en el bol de cristall, amb menja abundosa? Tanmateix quina
major felicitat no haurien tingut si haguessin romàs en llibertat!
Ah! sí! La bella Pe ho comprenia d'allò més. Sos pensaments
vagarejaven lluny de casa seva i cercaven el temple; però no pas per
motius divinals! Pobre Pe! Pobre Sui-hung! Sos pensaments mundans es
trobaven, però la fredor de mos raigs els va caure entremig com
l'espasa d'un àngel!»