«Ahir a trenc de dia», digué talment la Lluna, «cap xemeneia no
fumava encara a la gran ciutat, i jo m'estava mirant precisament
aquelles xemeneies, quan de cop i volta un caparró eixí del cim
d'una d'elles, seguit de la part superior d'un cos, amb els braços
reposant damunt el caire de la xemeneia. -Visca!- Era un petit
escura-xemeneies que havia muntat el bell cim d'una, per primera
vegada a la vida, i havia tret el nas al defora. -Visca!- Aquesta
era una cançó ben diferent d'arrossegar-se pels topants de les
estretes canonades i xemeneies menors. Un fresc oratjol li vingué a
la cara, i pogué veure sense enfarfec tota la ciutat, fins a les
verdes boscúries de més enllà. El sol tot just eixia, gros i rodó, i
resplendí de dret damunt son rostre, il·luminat de gaubança,
baldament fos tot emmascarat de sutge. -Ara em pot veure tota la
ciutat,- digué -i em pot veure la llum i el sol també: visca!- I féu
voleiar la seva escombreta per damunt son cap.