«Us daré una pintura de Francfort», digué la Lluna. «Vaig mirar un
edifici, de preferència. No era pas el lloc de naixença de Goethe,
ni la vella Casa de la Ciutat, on a través de les finestres són
obirades les banyes dels bous un dia rostits i donats al poble per
la coronació de l'emperador. No: era la casa d'un veí, la que jo
mirava. Era pintada de verd i molt senzilla; ran a la cantonada del
carreró dels Jueus. És la casa de Rothschild. Vaig mirar a dins per
la porta oberta. L'escala era brillantment il·luminada: hi havia
lacais que tenien a la mà llums encesos en massissos canelobres
d'argent, decantant-se tots humils davant l'anciana que era
davallada en una cadira de mà. El senyor de la casa estava amb el
cap nu, i segellà amb un bes respectuós la seva mà. Ella era sa
mare. Saludà benvolent a son fill i als lacais, i se l'endugueren
cap a una caseta de l'ombrívol carreró. Allí vivia; allí havia
infantat els seus fills; allí havia tret florida la llur fortuna. Si
ella deixés la caseta del carreró mesquí, potser la sort els
abandonaria: aquesta era la seva creença».
La Lluna no em digué res més: la seva visita fou molt, massa curta,
aquesta nit; però jo vaig pensar en l'anciana del carreró mesquí.
Amb una paraula que ella hagués dit, tindria un palau a les vores
del Tàmesi; amb una paraula només, tindria una vil·la a la badia de
Nàpols. -Si jo deixés la caseta on començaren les fortunes de mos
fills, podrien abandonar-los llurs fortunes.- És una superstició,
però superstició d'una mena que, si hom coneix la història i veu la
imatge, només necessita que dos mots per a ésser capida: «Una Mare».