Escolteu el que em va dir la Lluna.
«Fa anys, jo era a Copenhaguen. Vaig sotjar per la finestra d'una
cambreta pobríssima. Pare i mare eren tots dos adormits, però llur
fillet era despert. Vaig veure que les florides cortines d'indiana
es bellugaven, i el noi va guaitar enfora. Creguí, a la primeria,
que mirava el rellotge de Bornholm, llegat de l'avi. Era alegrement
pintat de roig i de verd, i tenia la puput al cim, pesos de càrrega
feixuga, i el pèndol amb son disc de llautó resplendent que anava
endavant, i endarrera: «Tic tac». Però no era pas això, el que ell
mirava. No: era el torn de filar de sa mare, que estava sota el
rellotge. Era el més estimat tresor del minyó en tota a casa; pero
no gosava tocar-lo, o l'haurien tustat damunt els nusos dels dits.
Hores i hores, mentre la seva mare filava, podia mirar el torn, i
espiar el fus vertiginós i la roda que xiulava: això li feia venir
pensaments al seu estil. Oh! Només que ell gosés filar amb aquella
roda! Pare i mare dormien: els mirà, mirà la roda, i aviat tragué un
peuet nu enfora del llit, i després un altre peuet nu, seguit de
dues cametes, i patapam!, ja va ser en terra. Es girà de bell nou
per veure si son pare i sa mare eren encara adormits. Sí, dormien
ben feixuc: així és que se n'anà blanament, tot blanament, dins sa
curta camiseta, i començà de filar. El cordó s'enjegà, i la roda anà
més i més de pressa. Vaig besar son cabell groguís, i sos ullassos
blaus. Era una gentil imatge.
»Talment aleshores es despertà la seva mare. Bandejà la cortina i
mirà enfora, i es pensà que veia un follet o alguna altra animeta
menuda. -En nom del Cel!- digué, tot empenyent el seu marit. Ell
obrí els ulls, els fregà, i mirà l'enfeinada figureta. -Si és nostre
Bertel!- digué. Jo estenc les llambregades a tanta de distància, que
al mateix instant vaig obirar l'interior de les galeries del Vaticà,
on són les escultures dels déus. Vaig inundar el grup del Laocon amb
la meva llum, i va semblar que el marbre sospirés. Vaig segellar amb
una suau besada el pit de les Muses: gairebé hauríeu dit que es
movien. Però mon esguard es deturà més estona damunt el magne grup
del Nil, amb el déu colossal. Ell es decantava consirosament contra
l'Esfinx, somniosa i meditativa, com si estigués passant memòria
dels anys esvaïts. Els petits Amorells follejaven al seu volt, tot
jugant amb els cocodrils. Un Amorell tot diminut seia dins la
cornucòpia, amb els braços doblegats. mirant el gran déu solemnial
del riu. Era una vera pintura de minyonet que s'estava al torn de
filar: les faisons eren les mateixes. Aquest petit infant de marbre
era vivent i graciós, una cosa de no dir; però la roda del temps
havia rodat més de mil vegades d'ençà que ell brollà del marbre.
Tantes de vegades com el minyonet havia fet rodar el torn en la
humil cambreta, havia fet sos tombs la roda del temps, i encara
havia de fer-ne, abans que la nostra època creés déus de marbre com
aquells.
»Tot això s'esdevingué fa anys», continuà la Lluna. «Ahir vaig
atalaiar una badia a la costa llevantina de la Zelàndia. El
roquissar que la voltava era bellament boscós, i al mig dels boscos
hi havia un vell castell rogenc amb cignes que nedaven en els valls.
Una vileta camperola n'era a la vora, amb la seva església colgada
entre pomeres. Una processó de barques, amb atxes abrandades,
lliscava damunt les aigües tranquiles. Aquestes atxes no eren pas
enceses per a dar cops de fitora a les anguiles. No: hi havia una
gran festa. S'escampaven sons de música i de cantúries, i en una de
les barques hi era l'heroi de tot l'homenatge. Era un potent homenàs
embolcallat en un mantell; tenia ulls blaus i crinera blanca. El
vaig conèixer i vaig pensar en el Vaticà, i en el grup del Nil entre
totes les escultures dels déus. Vaig pensar després en la cambreta
pobrissona: em penso que fou a _Gronné-gade_ on el petit Bertel
segué, en camiseta, a filar. La roda del temps havia anat voltant, i
déus novells havien brollat del marbre d'aleshores ençà. De les
barques vingué el crit de: -Visca, visca Bertel Thorwaldsen! (1).
_(1) Bertel Thorwaldsen, gran escultor danès, imitador de
l'escultura clàssica (1770-1844)._