«Jo mirava allà baix, al Tirol», digué la Lluna. «He deixat que els
pins ombrívols fessin caure llurs ombres allargades damunt els
penyals. Jo veia sant Cristòfol amb Jesús Infant a la seva espatlla,
així com són pintats a les parets de les cases. Són de colossal
grandària, i arriben de terra estant fins al cim de tot de les
façanes. Hi ha també sant Fluvià tirant aigua a la casa abrandada, i
el Salvador que penja sangonent a la creu, al marge del camí.
Aquestes imatges són velles per a la generació de avui en dia, però
jo he vist llur origen. Hi ha un convent soliu penjat al flanc de la
muntanya, com un niu d'orenetes. Dues de les monges eren dretes a la
torre, tocant la campana. Totes dues eren joves: així és que llurs
esguards vagarejaven damunt les muntanyes, cap al món esbarjós
d'enllà d'enllà. Un carruatge de viatgers passava per la carretera.
El corn del cotxer sonava alegrement, i les pobres monges fixaven
els ulls, plenes d'un mateix pensar, en el carruatge. Una llàgrima
romangué en els de la més joveneta. El so del corn esdevingué més i
més feble, fins que les seves notes morents foren ofegades per la
campana del convent».