«He vist una nena petita que plorava», digué la Lluna. «Plorava per
la dolentia d'aquest món. La nina més bonica del món li havia estat
dada. Oh! Era delicadíssima i trencadissa, certament poc feta per
afrontar l'adversitat. Però els germans de la nena petita, grans
minyonassos, se n'havien emportat la nina i l'havien posada per dins
un arbre d'allò més alt, i després havien fugit a més córrer. La
pobra nena petita no podia fer-la davallar ni heure-la de cap de les
maneres, i seia en terra i plorava. La nina, sens dubte, plorava
també: estenia les seves mans entre les branques, i tenia el posat
de ben desventurada. Sí, aquesta devia ésser l'adversitat d'aquest
món, de la qual parlava tant la mamà. Oh! pobra nina! Anava
davallant el vespre, anava fent-se fosc, i aviat seria de nit.
Hauria d'estar-se a la serena, tota sola dalt de l'arbre, tota la
nit? No: la nena petita no podia comportar-ne el pensament.
«M'estaré amb tu», deia, baldament no fos gens ni mica coratjosa i
ja li passés pel magí que estava veient els petits follets, amb
llurs gorretes punxegudes, que sotjaven entre les mates, i que
llargues ombres fantasmals dansaven d'ací d'allà en el passeig
tenebrós. Elles vingueren més aprop, i estengueren les mans envers
l'arbre on era asseguda la nina, i reien i l'assenyalaven amb llurs
dits. Oh! Que n'estava d'espaordida, la nena petita! «Però si hom no
ha fet cap pecat, -pensava ella- el dimoni no pot fer cap mal. No
n'hauré pas fet algun, de pecat?» Aleshores va començar de pensar:
«Oh! sí! -digué- He rigut del pobre ànec que té un parrac vermell al
volt de la seva pota. Feia tanta gràcia quan caminava tot coix! Per
això vaig riure; i és un pecat, el riure's d'animals que no poden
parlar», Després va mirar en l'aire, envers la seva nina. «T'has mai
rigut d'animals que no poden parlar?» I la nina hauríeu dit que
movia el seu cap.