«Vinc de Roma», digué la Lluna. «Allà, enmig de la ciutat, al cim
d'un dels set turons, hi ha les ruïnes del palau dels cèsars. La
figuera borda creix ara a les clivelles dels murs, cobrint llur
nuditat amb amples fulles d'un verd grisenc. L'ase fa via per les
seves bardisses de llorers entre els munts de pedres, i esbrota els
àrids escardots. Allí on un dia les àguiles de Roma voleiaven
(vingueren, veieren i venceren), hi ha ara l'entrada d'una barraca
bastida amb argila entre dues rompudes columnes de marbre. La vinya
penja de les seves finestres tortes, com una garlanda funeral. Una
vella hi viu amb la seva néta, que és petiteta: ara governen dins el
palau dels cèsars i en mostren els tresors als qui el van a veure.
Només hi ha que una paret tota nua que hagi romàs en peu a la cambra
sumptuosa del seient reial: el xiprer ombrívol assenyala amb la seva
ombra tota llarga l'indret on havia estat la imperial cadira. La
terra és amuntegada fins quí sap aon damunt el sòl en ruïnes, i la
noieta, ara única filla dels cèsars, tot sovint porta allí son
tamburet quan sonen les campanes del capvespre. Del forat del pany
que hi ha a la porta de la vora d'ella, en diu son balcó, perquè
d'allí estant pot veure-hi mitja Roma, fins a l'altívola cúpula de
la església de Sant Pere. Regnava el silenci, com sempre, aquest
capvespre, quan la nena sortí a la plena llum de mos raigs. Portava
damunt la testa una gerra d'aigua de forma antiga. Sos peus eran
nus, i esparracades les seves faldilles i les mànegues de la seva
camisola. Vaig besar les espatlles delicadament arrodonides de
l'infant,sos ulls obscurs, i son cabell negre resplendent. S'enfilà
pels graons de la caseta, que eren espadats i fets de trossos
cantelluts de marbre de les columnes rompudes. Llangardaixos
d'alegres colors es precipitaven entre sos peus, però no la
sobtaren. Ella estava a punt d'alçar la mà a la corda de la campana,
la qual no es sinó un peu de llebre al capdavall d'un tros de
cordill: veu's aquí la campana d'ara en el palau dels cèsars. Es
deturà un moment. En què pensava? Potser en el bell Jesús Infant,
abillat d'or i argent allà baix a la capella, on resplendien les
llànties d'argent, i on ses amiguetes prenien part en els himnes que
ella també sabia. No ho sé pas. Anà cap endavant altra vegada,
relliscà i la gerra caigué de son cap damunt els graons on es féu a
miques damunt el marbre acanalat. Ella esclatà en plor. La bella
descendent dels cèsars plorava damunt la pobra gerra petada. Allí
s'estava, amb els peus nus, plorant i no gosant estirar el cordill,
la corda anunciadora del palau dels cèsars».