«Us he dit», digué la Lluna, «coses de Pompeia, aquesta ciutat dels
morts ressuscitada i que rau altre cop entre els indrets vivents. Jo
conec una altra ciutat encara més fantàstica: no és tant el cos com
l'esperit d'una ciutat. Em sembla de sentir la llegenda de la ciutat
flotant, onsevulla que les fonts juguin damunt les conques de
marbre. Sí, l'aigua pot dir-me la història; les ones de la mar en
canten la cançó! Sura la boira tot sovint damunt les llenques de les
seves aigües: és el vel de la seva viduesa. El nuvi del mar és mort;
son palau i ciutat són ara son mausoleu. Coneixeu aquesta ciutat?
Mai el giravoltar de les rodes o el repic de les ferradures dels
cavalls no han sonat en sos carrers. El peix hi neda, i la negra
góndola llisca damunt la sumitat de ses aigües verdes. Jo us
mostraré», continuà la Lluna, «el fòrum de la ciutat, la seva gran
plaça, i us imaginareu de trobar-vos en terra de fades. L'herba
creix entre ses lloses totes amples, i a l'albada els coloms manyacs
vénen, a milers, a voleiar al voltant de la seva altívola torre
solitària. Per tres bandes esteu voltats de columnates: sota llur
aixopluc seu el turc silenciós, tot fumant la seva llarga pipa. Un
bell minyó grec es decanta contra les columnes, i mira, en l'aire,
els trofeus, els altívols pals erigits a son volt, recordances d'un
antic poder. Les banderes en cauen com a penjarelles de dol. Allí
reposa una noia. Ha deixat en terra les seves feixugues ferrades
d'aigua, i el jou dins el qual les portava penja damunt les seves
espatlles: ella es recolza contra la columna de la Victòria. No és
un palau de fades això que veieu davant vostre: és una església. Ses
cúpules i boles daurades replendeixen sota mos raigs. Aquests
majestuosos cavalls de bronze han viatjat, com el cavall de bronze
de la rondalla meravellosa. Vingueren aquí, se'n tornaren, i
vingueren de bell nou. No veieu aquesta coloració sumptuosa damunt
les parets i les vitralles? Sembla com si el geni hagués cedit a les
fantasies d'algun infant, quan adornava aquest temple de prodigis.
No veieu el Lleó alat damunt la seva columna? L'or encara
resplendeix, però les seves ales són nuades. El Lleó és mort, perquè
el rei de la mar és mort: ses grans sales són buides, i només hi ha
que parets nues allà on pintures de gran preu solien penjar. Els
_lazzaroni_ dormen ara sota les arcades, quan només els nobles més
altívols del país gosaven abans de petjar aquell sol. De la
pregonesa dels pous (o potser ve de plúmbees habitacions veïnes del
Pont dels Sospirs?) n'arriba un gemec, igual que en els dies que els
tamborins sonaven, de les góndoles estant, amb llurs alegres llaços,
quan l'anell nuvial volava del brillant Bucentaure a Adria, reina de
la mar. O Adria! Embolcalla't en la boira! Que el teu vel de
viduatge cobreixi el teu sí! Penja'l damunt el mausoleu de ton nuvi,
o Venècia!, ciutat dels palaus marmoris i espectrals!