Escolteu la cosa que em va dir la Lluna.
«He vist el cadet esdevenir oficial i posar-se per primera vegada
son bell uniforme; he vist la noia amb son vestit de ball, i he vist
una reial núvia delectant-se amb les seves robes pompàtiques; però
mai no he vist una delectança major que la que ahir vaig veure en un
infant, una neneta gran, de quatre anys. Portava una túnica nova,
blava, i un capell de color de rosa: acabaven tot just de posar-li
una cosa i altra, i els circumstants demanaven llum. La Lluna, que
resplendia a través de la finestra, era de claredat massa defallida:
necessitaven quelcom de més brillant. La neneta estava tan
enravenada com qualsevol nina, romanent amb els braços apartats del
vestits, i amb els dits de la mà separats i encartronats. Oh! Còm
guspirejaven sos ulls i resplendia tota la seva faç de felicitat!
-Demà sortiràs portant-ho- digué la mare. I la petita mirà avall,
resseguint el seu vestit, i somrigué tota contenta. -Mare!- digué.
-Què pensaran els gossos quan em vegin amb totes les coses
boniques?»