«Conec un Putxinel·li», digué la Lluna, «El públic esclata en
cridòries tot seguit que el veu. Cada un de sos moviments és tan
còmic, que tota la sala braola quan ell es mostra. És sa
personalitat això que els fa riure, i no pas el seu art. Fins i tot
quan era petit, i jugava amb els altres minyons, ja era un
Putxinel·li. La natura el féu únic: li donà un gep a l'espatlla i un
altre al pit. Però l'home interior, l'esperit, ah!, aquest fou
ricament dotat: ningú no té més pregons sentiments o major
elasticitat d'imaginació que ell. El teatre fou son ideal: si ell
hagués estat esvelt i ben fet, hauria estat el primer tràgic en
qualsevulla escena. El gran i l'heroic omplen la seva ànima, i
tanmateix no tenia més remei que ésser un putxinel·li. Adhuc la seva
pena i la seva melangia augmentaven la còmica eixutor de ses faisons
totes anguloses, i recaptaven el riure de les multituds que
aplaudien llur predilecte. La gentil Colombina era bona i amical,
però s'estimava més casar-se amb Arlequí. Hauria estat molt, massa
còmic, en la vida real, que la Bellesa i el Monstre s'haguessin dat
les mans. Quan el Putxinel·li estava tot descoratjat, ella era
l'única persona que podia fer-lo somriure, i, encara més, fer-lo
riure i tot, de tot cor. A la primeria ella es mostrava també
melangiosa, després alegre, i a la fi plena d'acudits. -Jo sé què us
passa, i ben bé que ho sé!- digué ella. -Esteu enamorat. -Jo i
l'Amor- exclamà ell -seríem una bonica parella! còm ens aplaudiria
el públic! -Esteu enamorat- repetia ella. -Esteu enamorat de mi.- No
hi havia cap mal en dir això quan hom sabia que no hi havia cap
possibilitat d'amor. Putxinel·li rigué i saltà en l'aire, i tota la
seva melangia fou passada. Però ella havia dit veritat: ell
l'estimava, l'adorava, així com adorava tot allò que era més
enlairat i millor dins l'art. El dia del casament de Colombina ell
fou la més alegre persona que hi hagué, però de nit plorà llàgrimes
amargues. Si el públic hagués vist les ganyotes de la seva cara, ben
segur que l'haurien aplaudit.
»Fa pocs dies, Colombina finà, i el dia del seu enterrament Arlequí
féu festa: no era un vidu afligit? L'empresari es veié obligat a
presentar quelcom encara més alegre que de costum, perquè el públic
no s'adonés de com mancava la presència de la gentil Colombina.
Així, doncs, Putxinel·li hagué d'ésser doblement vitenc: dansà i
gambadejà amb la desesperança al cor, i fou més aplaudit que mai.
-Bravo! Bravíssimo!- Putxinel·li fou cridat a saludar: verament,
havia estat impagable.
»La darrera nit, després de la representació, el petit geperut eixia
de la ciutat cap al cementiri soliu. Les corones ja es marcien
damunt la tomba de Colombina. Ell segué damunt el sepulcre. Se
n'hauria pogut fer una pintura colpidora; tenia la mà sota el mentó,
i els ulls girats cap a mi; semblava un monument: un Putxinel·li
damunt una tomba, característic i còmic. Si el públic hagués vist el
seu predilecte, còm s'hauria escridassat a dir: -Bravo! Bravíssimo,
Putxinel·li!».