«Jo anava passant damunt els brucs de Limburg», digué la Lluna, «i
vaig veure una cabana tota sola vora el camí. Alguns arbres sense
fulles creixien al seu voltant, En un d'ells hi cantava un
rossinyol; s'havia esgarriat. Vaig conèixer que havia de morir de
fred i que jo sentia el seu cant del cigne. En rompre el dia passà
una caravana de pagesos emigrants, fent via a Brema o Hamburg per
embarcar-se cap a Amèrica, on la bella fortuna, la fortuna de llurs
somnis, els esperava. Les dones portaven els infantons, i els
infants més grans corrien d'una banda a l'altra al costat d'elles.
Un malaurat cavall arrossegava un carro, on hi havia uns quants
atuells miserables de parament de casa. Feia un vent molt fred, i
una nena petita s'arrambà més estretament a la seva mare, la qual
mirava mon disc que defallia, i pensava en quína amarga fretura
havien sofert a la seva llar, i els feixucs impostos que era
impossible de pagar. Els pensaments d'ella eren com els de tota la
caravana: així és que l'alba rosada resplendí damunt ells com un
entrelluc d'aquell sol de fortuna que estava a punt d'alçar-se.
Oïren el cant del rossinyol morent, i per a ells no fou en cap
manera fals profeta, sinó més aviat un averany de bona fortuna. El
vent xiulava agudament, i ells no entenien la seva cançó. -Navegueu
amb tota segurança damunt l'oceà! Heu donat tot el que posseïeu a
canvi del viatge: pobres i desemparats tocareu terra a les platges
del vostre Canaan. Us heu de vendre vós, la vostra muller i els
vostres infants, però no sofrireu per molt de temps. La deessa de la
mort us espia darrera les amples fulles embaumades: son bes de
benvinguda us farà entrar la febre pestilent dintre la sang! Aneu
navegant, aneu navegant damunt les ones embravides!- Però els
viatgers escoltaven venturosament el cant del rossinyol, perquè els
prometia bona fortuna. La llum del dia resplendí entre els núvols
flotants, i els pagesos s'adreçaren, per entremig dels brucs, cap a
l'església. Les dones, amb llurs vestits negres i amb mocadors
blancs al volt de la testa, semblaven haver davallat de les belles
pintures del temple. En tot el volt d'allí només hi havia que la
gran plana morta, coberta de bruc torrat i marcit, i les muntanyes,
arenoses i esblanqueïdes, de més enllà. Les dones tenien el
devocionari a la mà i anaven cap a l'església. Ai! Pregueu, pregueu
per aquells que llurs passes menen a la tomba, més enllà de les
aigües rodoladisses!