«Era una festa de noces!» digué la Lluna. «Cançons eren cantades;
hom bevia brindant; tothom era alegre i festívol. Els convidats se
n'anaren: era passada la mitja nit. Les mares besaren la núvia i el
nuvi. Després vaig veure'ls tots sols, però les cortines eren
tirades gairebé del tot; la cambra de bell estar era il·luminada per
una làmpara. -Gràcies a Déu, tots són fora- digué ell, besant les
seves mans i els seus llavis. Ella somrigué i plorà, i decantà el
cap damunt el pit d'ell, tremolant com la flor del lotus damunt les
aigües trescadores. Parlaren tots dos amb tendres mots abrandats.
-Dormiu dolçament!- exclamà ell. I ella bandejà la cortina de la
finestra. -Que bellament que resplendeix la Lluna!- digué. -Mireu si
n'és de clara i de tranquila!- Aleshores apagà el llum, i la cambra,
tota benestant, romangué obscura, si no és per mos raigs, que
resplandiren tan brillantment com el ulls d'ella. Oh feminitat! Besa
tu la lira del poeta quan ell canta els misteris de la vida!»