«Vaig conèixer una vella donzella», digué la Lluna. «Solia portar
una pellissa de setí groc a l'hivern. Sempre era nova, i ella no en
variava mai el tirat. Cada istiu solia portar el mateix capell de
palla, i em sembla que un vestit d'un gris blavenc. Només tenia el
costum de sortir a veure una sola amiga, que vivia a l'altra banda
del carrer; però no hi anà uns quants anys de la seva darreria,
perquè la seva amiga era morta. Ma vella amiga era tota bellugadissa
dins la seva solitud, vora la finestra, que sempre era plena de
belles flors a l'istiu: a l'hivern feia créixer esplèndida mostassa
i morritorts damunt una peça de feltre. Aquests darrers mesos no
aparegué a la seva finestra, pero jo coneixia que vivia encara,
perquè no li havia vist empendre el gran viatge del qual parlaven
tant ella i la seva amiga. -Sí- solia dir ella -quan em vingui
l'hora de morir, viatjaré molt més lluny que no he fet en tota la
meva vida. El lloc d'enterrament de nostra família és a vint milles
d'aquí, i cal que m'hi portin per fer el darrer son al costat dels
meus!- La nit darrera, un carruatge de transport es deturà a la
porta, i una caixa de morts fou treta al carrer: així és que vaig
conèixer que havia finat. Posaren palla al volt del taüt, i
emprengueren la marxa. Dins ell dormia la quieta donzella del cap
blanc, que els darrers anys no havia estat vista fora de casa. El
carruatge de transport es sotraguejà ràpidament cap enfora de la
ciutat, com si li calgués anar a una eixida de plaer. Encara anaren
més de pressa en arribar a la carretera. El cotxer mirava a cada
moment per damunt la seva espatlla: em penso que tenia mitja por de
veure la vella dama asseguda damunt el taüt, amb la seva pellissa
groga. Ell, doncs, fuetejà despietadament els cavalls, i els menà
tan tivants que la llur boca escumejava. Una llebre es precipità a
traves del camí, i les bèsties es deseixiren del poder de l'home. La
quieta donzella del cap blanc, que en el transcurs dels anys s'havia
mogut tan a pleret en son tomb diari, ara que era morta era
accelerada a passos desbocats damunt troncs i pedres, camí avall. El
taüt, que estava embolcallat d'estores, lliscà del carruatge de
transport, i caigué damunt el camí, mentre cotxer, cavalls i
carruatge es llançaven qui sap a on en llur folla correguda. Una
petita alosa alçà el vol, del camp estant, i va prorrompre en son
càntic matiner, damunt mateix del taüt. Se li posà damunt i picà
l'estora, com per a mig partir la esclofolla, i després s'alçà
joiosament, refilant pels aires, i jo em vaig enfonsar darrera els
núvols rosats de l'aurora!».