«Us daré una imatge de Pompeia» digué la Lluna. «Jo era en els
extramurs de la ciutat al carrer de les Tombes, com li diuen, on hi
ha els bells monuments. És l'indret on un dia, joves gaudiosos
coronats de roses, dansaven amb les belles germanes de Laïs. Ara hi
regna la quietud mortal. Soldats alemanys, a sou napolità, fan la
guàrdia i juguen a cartes i a daus. Una colla d'estrangers, de
l'altra banda de les muntanyes, arriben a la ciutat amb guies.
Tenien fretura de veure aquesta ciutat que s'alçà de la tomba sota
mos raigs, que li queien de ple a ple. Vaig mostrar-los les roderes
del carro en els carrers empedrats amb lloses de lava; vaig
mostrar-los els noms damunt les portes i els taulons de les
ensenyes, encara plantats. A les petites eixides veieren les conques
de les fontanes decorades amb petxines, però cap brollador no hi
jugava, i cap cançó no ressonava a les cambres ricament pintades on
els gossos de metall servaven les portes. Era talment una ciutat
dels morts: només el Vesuvi seguia fent retronar el seu himne sens
fi, els versos del qual l'home anomena «una nova erupció». Anàrem al
temple de Venus, erigit en marbre blanc enlluernador, amb son
encimbellat altar en front dels amples graons, i el desmai traient
sa tanyada entre les columnes. L'aire era blau i transparent, i en
el fons hi havia el Vesuvi, negre com una gola de llop, amb la seva
columna de foc com el tronc d'un pi. En la fosca el núvol de fum
semblava la copa del pi, només que era il·luminat d'un roig de sang
per les flames interiors. Hi havia una cantant entre la colla, una
de gran i famosa: jo he vist els homenatges que li retien en
diverses capitals d'Europa. Quan arribaren al teatre de les
tragèdies, tots ells segueren als graons de pedra de l'anfiteatre.
N'ompliren un reconet, repetint ço que havia passat en les centúries
desaparegudes. L'escenari encara era en peu, amb els seus bastidors
de mur, i un arc en el fons, a través del qual hom veu igual
decoració que hom veia aleshores: la natura mateixa, les muntanyes
entre Amalfi i Sorrento. Per facècia, la cantant pujà a l'escena i
cantà, perquè el lloc la inspirava. Jo vaig pensar en el salvatge
corser alarb, quan renilla, sacseja la crinera i pren embranzida:
tan lleu era el seu cant i, altrament, tan segur. També vaig pensar
en la Mare Dolorida sota la Creu del Gólgota: tan amarat estava de
pregon sentiment i de pena. Per aquell volt ressonà, igual que havia
esdevingut feia mil anys, el so de l'aplaudiment i la delectança.
-Sortosa, privilegiada criatura!- clamaven tots. Tres minuts després
l'escena era buida i no se sentia cap so. La colla se'n va anar,
però les ruïnes romangueren immutables, com ho romandran segles a
venir, i ningú no sabrà el momentani esclat d'aplaudiments, les
notes de la bella cantant i els seus somriures: tot és cosa passada
i fugida. Fins i tot per a mi no són més que una memòria evaporada».