L'aire, de bell nou, era clar. Havia passat mant vespre mentre la
Lluna era en son quart creixent. Aleshores vaig arreplegar una nova
idea per un esbós: veus-aquí ço que la Lluna em digué: «He seguit
els ocells polars i les balenes nedaires vers la costa de llevant de
la Groenlàndia. Magres penyals coberts de glaç i núvols ombrívols,
dominaven una vall on salzes i mates de servera estaven en espesa
florida, i l'embaumada licnide difonia la seva fragància. La meva
claror era opaca; el meu creixent, pàl·lid com la fulla del lliri
d'aigua que ha estat flotant per espai de setmanes damunt
l'aiguatge, un cop arrabassat de la seva tija. La corona de les
llums del Septentrió cremava amb bròfega llum. Els raigs eixien de
son cercle espaiós, i s'estenien pel cel com a arremolinades
columnes de foc, jugant amb llum verda o vermella. Els habitants
eren aplegats per dansar i fer alegratge però no tenien admiració a
esmerçar en aquella vista gloriosa: tan avesats hi estaven. «Que els
esperits dels morts juguin a pilota amb el cap de la vaca marina tan
com els plagui», pensaven ells, segons llurs supersticions. Llur
atenció era del tot agabellada per la dansa i el cant. Un
groenlandés sense la casaca de pells s'estava al mig de la rodona,
amb un timbalet a la mà, que ell sonava, tot cantant a l'ensems un
cant en lloança de les caceres de foques. El chor li responia amb un
-Eia, eia, a!- i alhora saltaven al volt de la rodona, abrigats amb
llurs casaques de pells blanques, que els feien semblar óssos
polars. Bellugaven els caps i feien radiar els ulls de la més
salvatge manera. Després constituïren un tribunal de justícia de per
riure. Els pledejants donaren una passa endavant i el demandant
recitava les culpes del seu adversari; pero tot això d'una manera
dramàtica i burlesca. La resta, mentrestant, dansaven al so del
timbal. El demandat replicava en el mateix tarannà, i l'assemblea
dava llur sentència tot rient. Trons ressonaven de les muntanyes
estant, on rodolaven trossos dels camps de glaç, i grans masses
s'escarxaven a miques polsoses. Era una típica nit d'istiu de la
Groenlàndia.
»Cent passes enllà, sota un tendal de pells, jeia un home malalt. La
vida encara decorria per les seves venes però li calia morir. Ell ho
sabia, i els que estaven al seu voltant ho sabien també; i en tanta
de manera, que la seva muller ja estava cosint la túnica de pell
entorn del seu cos per no haver de tocar després el cadàver. Ella li
demanà: -Voleu ésser enterrat a l'ermàs, dins la neu dura, o us
estimeu més que us capbussem dins la mar? -Dins la mar- ell murmurà,
tot movent el cap amb un trist somriure. -Sí, la mar és un tendal
d'istiu on s'hi està a plaer- digué la dona. -Milers de foques hi
juguen, i la vaca marina dormirà a vostres peus. La caça és segura i
n'hi ha abundor.- Els infants udolaren i arrabassaren la pell tota
tivant de la finestra, per tal que l'home morent pogués ésser
devallat a la mar, l'oceà pantejant que li donava menjar en vida, i
que ara, en la mort, li donaria el lloc de repòs! La seva llosa
funerària fou l'iceberg flotant que es trasmuda de dia en dia.
Foques reposen dalt del glaç, i els albatros estenen al seu damunt
les vastes ales».