Hi havia núvols feixucs en el cel, i la Lluna no comparegué. Jo
m'estava doblement solitari en una cambreta, guaitant en l'aire, cel
endins, on la Lluna hauria hagut d'ésser. Mos pensaments vagarejaren
envers la bona amiga que m'havia dit històries cada vespre i m'havia
mostrat imatges. Quína cosa hi havia que ella no l'hagués
presenciada? Ella navegà damunt les aigues irades del Diluvi i va
mirar l'Arca, així com ara em mirava a mi, donant conhort al nou món
que havia de mostrar-se. Quan els infants d'Israel ploraven vora les
aigües daurades de Babilònia, ella sotjava tristament per entremig
dels salzes on eren penjades llurs arpes. Quan Romeo s'enfilava pel
balcó, i el bes de la novel·la d'amor volava, com el pensament d'un
querubí, de la terra al cel, la Lluna rodona era amagada entre els
ombrívols xiprers, en l'aire transparent. Ella veié l'heroi a Santa
Helena, mentre ell, damunt el penyal, mirava l'oceà sens fites, i
alhora grans pensaments li bequejaven el si. Però, més encara, quina
és la cosa que la Lluna no ens podria dir? La vida del món és per a
ella una rondalla. Aquesta nit no us veig, ma vella amiga, i no tinc
imatgeria a dibuixar en recordança de la vostra visita. Tanmateix,
mentre jo mirava en l'aire, tot somniós, cap als núvols, aparegué un
raig de la Lluna; però aviat fou esvaït: els núvols negres
s'escamparen damunt seu. Així i tot, fou un salut, un amistós salut
nocturn que m'adreçava la Lluna.