«Costat per costat de les llenques de costa, hi ha una gran boscúria
d'alzines i faigs: la seva flaire és tota dolça i olorosa. Cada any
la visiten rossinyols a cents. La mar és ben a la vora, la mar que
sempre es trasmuda; i l'ampla carretera les separa. Un carruatge hi
passa darrera l'altre. Jo no els segueixo pas: mon esguard més aviat
reposa en un indret especial. És un túmul; esbarzers i aranyons
salvatges creixen entre les seves pedres. Hi ha una poesia perfecta
en la naturalesa. Com us penseu que la interpreta el poble en
general? Us diré el que vaig sentir només que anit passada.
»De primer comparegueren dos rics pagesos en carruatge. -Hi ha
alguns arbres d'allò més galants- digué l'un. -Hi ha deu càrregues
de fusta a cada arbre- respongué l'altre. -Aquest hivern serà un
hivern anguniós, i el d'antany ens pagaren la mesura de llenya arran
de l'unça.- I se n'anaren. -És un mal tros de camí- digué el següent
subjecte que feia via. -Són aquests arbres maleïts- respongué el seu
company. -No ensopeguem ni un corrent d'aire: i encara sort de
l'oratjol marí.- I s'allunyaren. Després vingué la diligència. Els
passatgers dormien tots en el més bell indret del camí. El cotxer
féu sonar el corn. No pensava altra cosa que això: -Que bé que el
sono, i que bé sona en aquest indret! Quín efecte els deu fer?- I
la diligència, també, va passar. Els que vingueren aleshores foren
dos minyons a cavall. Aquí hi havia joventut i xampany a la sang, em
penso. I, talment, guaitaren amb un somriure la muntanya molsosa i
el boscatge ombrívol. -Com em plauria de passejar per aquesta banda
amb la Cristina del Molí!- digué l'un. I acceleraren el pas. Les
flors embaumaven l'aire, i els oratjols eren encalmats. Semblava que
la mar fos un tros de cel estès damunt una vall pregona. Arribà un
carruatge dins el qual hi havia sis viatgers, quatre d'ells dormint;
el cinquè pensava en sa nova casaca d'istiu, i en si li escauria. El
sisè es decantava cap endavant i demanava al cotxer si hi havia
quelcom de remarcable en aquell munt de pedres. -No- respongué
l'home: -no és més que un munt de pedres; però aquests arbres en són
bé prou, de remarcables. -Digueu-me'n el què. -Oh, bé, són molt
remarcables! compreneu, senyor? A l'hivern, quan hi ha bons pams de
neu i tots els llocs semblen iguals, aquests arbres són una fita per
a mi, i conec que he d'anar arran d'ells per no menar cap a mar.
Veieu? Per això és que són remarcables.- I seguí menant. Comparegué
un artista, I sos ulls guspirejaren. No digué cap paraula, però
xiulà, i els rossinyols cantaren, l'un més alt que l'altre. -Calleu
d'una vegada!- va cridar. I prengué el seu llibre de notes i començà
d'anotar les colors de la manera més metòdica: -Blau, lilà, bru molt
fosc. Serà una pintura esplèndida,- La veié, així com un mirall
reflecteix una escena, i al mateix temps xiulà una marxa de Rossini.
La darrera a comparèixer fou una pobra noia. Reposà un moment vora
el túmul, i deixà en terra el seu feix. Girà sa pàl·lida cara gentil
cap al bosc, i sos ulls resplendiren; quan mirà en l'aire i trobà el
cel damunt la mar. Encreuà les seves mans, i em penso que murmurà
una pregària. No capia del tot els sentiments que l'amaraven, però
jo sé que, anys a venir, aquesta nit li tornarà tot sovint a la
memòria, amb el bell panorama al seu voltant. Serà molt més bella i
fidel a sa natura en la memòria d'ella que no pas la tasca del
pintor, a desgrat de les colors apuntades en el llibre. Mos raigs la
seguiren fins que l'alba li besà el front».