«He estat a Upsala», digué la Lluna. «Mirava damunt la gran plana
coberta d'herbes asprívoles, i els camps desolats. Vaig mirar-me a
les aigües del riu Firis, mentre els vapors espantaven els peixos
que hi havia entre els joncs. Els núvols s'empaitaven l'un a l'altre
sota meu, i deixaven caure llurs ombres damunt les tombes d'Odin,
Thor i Freia, com els diu la gent. A tot arreu dels munts de la
migrada torba, noms hi han estat gravats. No hi ha cap monument
allí, on els viatgers els puguin gravar, ni murs de roca on
pintar-los; així és que els visitants han hagut de fendir la torba,
i llurs noms es destaquen en la terra nua. Una perfecta xarxa de
noms s'escampa damunt totes les muntanyoles: una forma
d'immortaiitat que només dura fins que creix l'herba nova. Allí hi
havia un home en peu. Buidava el corn d'hidromel, d'ampla vora
d'argent, i murmurava un nom, dient al vent que no el traís; però jo
el vaig sentir i el vaig conèixer. Una corona comtal guspireja al
seu damunt: per això és que ell no gosa de parlar en veu alta. Vaig
somriure: una corona de poeta guspireja sobre el d'ell! La noblesa
d'Elianor d'Este guanya esclat pel nom del Tasso. Jo sé també on
floreix aquesta Rosa de Bellesa!» Havent dit això la Lluna restà
amagada per un núvol. Que no cap núvol s'esdevingui entre el poeta i
la seva Rosa!