«Ahir», digué la Lluna, «vaig mirar cap avall, vers la vida de
París, i mon esguard penetrà en alguna de les cambres del Louvre.
Una àvia xaruga, pobrament abillada, que pertanyia al més baix
estament, acompanyada d'algun dels petits subalterns entrà a la
cambra buida i gran del seient reial. Necessitava veure'l, li calia
veure'l! Li havia costat molts de petits sacrificis, i molta de
virtut persuasiva abans que assolís el seu desig. Doblegà ses mans
secardines, i mirà al seu volt amb tanta de reverència com si fos a
l'església. -Fou aquí.- digué -aquí.- I s'atansava al seient reial,
de riques penjarelles de vellut brodat. -Aquí.- digué -aquí! I
caigué de genolls i besà la catifa de púrpura: em penso que va
plorar .-No hi havia aquest mateix vellut- digué el subaltern,
mentre al volt de sa boca hi jugava un somriure. -Però fou aquí!-
digué la dona. -Semblava igual. -Igual,- respongué ell -però no ben
bé igual: les finestres eren fetes a miques, les portes arrabassades
i hi havia sang damunt els paviments! -Però hom pot dir així mateix
que mon nét morí damunt la cadira reial de França. Mort!- repetí la
vella. No em penso que diguessin cap més cosa. Abandonaren la
cambra, passat no gaire temps. La posta s'esvaí i la meva llum
esdevingué més forta damunt el vellut sumptuós de la reial cadira de
França. Quí us penseu que era, la vella? Us diré una història. Era
un capvespre, en el més brillant dia de victòria de la Revolució de
juliol, quan cada casa era una fortalesa, cada finestra una
espitllera. La gentalla assaltà les Tulleries; fins i tot dones i
infants lluitaven entre els combatents: la gent es precipitava per
entre les cambres del palau. Un pobre minyó esparracat, a mitja
creixença, lluità coratjosament entre els altres revoltats: caigué
fatalment ferit pels cops de baioneta, i es desplomà en terra en la
mateixa cambra del seient reial; i la seva figura sagnant fou
depositada damunt la règia cadira, i d'allí estant s'escampà la seva
sang damunt la púrpura imperial. Quina escena! La noble cambra, les
colles combatent, una esquinçada bandera per terra, la bandera
tricolor sobresortint de les baionetes; i a la règia cadira el pobre
noi que es moria, girats al cel l'esblaimada cara transparent i els
ulls, mentre ja la mort li feia èrtiques les mans i els peus. Son
pit nu i son abillament esqueixat eren mig escondits pel vellut de
púrpura guarnit dels lliris de França. Li havia estat profetitzat al
bressol que a la cadira reial de França moriria. El cor de la seva
mare s'havia imaginat un nou Napoleó. Els meus raigs havien besat la
corona de perpetuïnes damunt la tomba del minyó, i anit passada
besaren el front de l'àvia velleta mentre ella somniava i veia la
pintura que podeu esbossar aquí: el pobre minyó damunt la reial
cadira de França!»