«Vaig assistir a una comèdia alemanya anit passada», digué la Lluna.
«Fou en una petita ciutat. Un estable havia estat convertit en
teatre; és a dir, els compartiments romanien en peu, tots adornats
per a servir de llotges. Tot el fustatge era cobert amb paper de
tons vius. Un petit canelobre de ferro penjava del sostre, que era
molt baix; i perquè no pogués desaparèixer dins la teulada, com en
un gran teatre al so de la campana de l'apuntador, tenia un cubell
capgirat al damunt seu. «Ning, ning!» féu la campana; i el petit
canelobre féu un bot de pam, i aleshores hom conegué que la comèdia
havia començat. Un jove príncep i la seva muller, que viatjaven
passant per la ciutat, foren presents a la representació. La sala
era atapeïda: només en el lloc de sota el canelobre s'hi veia un
petit cràter. Ningú no seia allí perquè el sèu degotava: clinc,
clinc. Ho vaig veure tot, perquè feia tanta de calor que totes les
espitlleres romangueren obertes. Els nois i les noies sotjaven de
fora estant, tot i que la policia de dins seguia amenaçant-los amb
els bastons. La noble parella segué en un parell de cadires de
braços, arran mateix de l'orquestra. El burgmestre i la seva muller
solien ocupar-les, però en aquesta avinentesa no tingueren més remei
que seure en els bancs de fusta, com si haguesin estat ciutadans
ordinaris. -Veieu? Hi ha gent que mana i hi ha gent que encara mana
més- reparaven tranquilament les bones comares. I aquest incident
dava un aire especial de festivitat a la funció. El canelobre féu
sos saltirons, la multitud fou tustada d'amunt els nusos dels dits,
i jo... sí, la Lluna veié tota la funció».