«En l'estret carreró aquí a la vora -és tan estret que només em lleu
que pocs minuts de fer lliscar mos raigs a sa fondària, però en
aquests minuts veig a bastament per a saber quina és la gent que es
mou per allí- vaig veure-hi una dona. Fa setze anys, era una noia:
lluny, en el camp, jugava en el vell jardí de la parròquia. Ja la
bardissa roserenca era tota xaruga i havia passat la florida: els
rosers trescaven abandonats damunt els caminals, i enviaven branques
totes llargues a dins de les pomeres. Per ci per lla s'obria una
pobra rosa, no pas gentilment, com hauria pertocat a la reina de les
flors; però encara conservava aquella color i aquella flaire. La
criatureta de la rectoria em semblava una flor molt més dolça,
asseguda en son escambell, sota la bardissa ensalvatgida, tot besant
les galtes masegades de la seva nina. Deu anys més tard vaig
veure-la altra vegada. Vaig veure-la en una sala de ball tota
resplendent: era la bella núvia d'un ric comerciant. Va delectar-me
la seva felicitat, i tot sovint la cercava en aquestes vesprades
serenes. Ai! Ningú no féu memòria de mos ulls tan clars o de mos
esguards penetradors. La meva rosa també deixava créixer tanyades
ensalvatgides com les roses del jardí de la parròquia. També hi ha
tragèdies en la vida de cada dia. Aquesta nit n'he vist el darrer
acte. Aquí, en l'estret carreró, damunt un llit, es trobava a les
portes de la mort. L'inic propietari, insolent i cruel, son únic
protector, arrabassà el cobrellit. «-Alceu-vos!- digué. -Vostra cara
és un encís. Vestiu-vos, pinteu-vos-la, i arreplegueu algunes
monedes: altrament us tiro al carrer. Alceu-vos tot seguit!» «Tinc
la mort al cor- digué ella. -Oh! Deixeu-me reposar». Però ell la
forçà a aixecar-se, i pintà ses galtes i posà en son cabell una
garlanda de roses. Després l'assegue vora la finestra, amb el llum a
prop seu, i la deixà. Vaig mirar-la com seia immòbil, amb les mans a
la falda. La finestra s'obrí d'una rauxada, i un dels vidres es
petà; però ella no es mogué. El cortinó voleiava al seu voltant com
una flama. Era morta.
»La morta de la finestra oberta em predicava una lliçó de moral. Ma
rosa del jardí de la parròquia!».