«Vet-aquí que ahir», em digué la Lluna, «Vaig sotjar, cap avall,
dins una eixideta voltada de cases. S'hi estava una gallina amb onze
pollets. Una noieta tota bonica saltironejava entre ells. La gallina
cloquejava i estenia les ales, esparverant-se, damunt la llocada.
Aleshores el pare de la noieta sortí i la renyà, i jo vaig
escórrer-me tot fent via, sense pensar-hi més. Però aquesta nit, fa
només que cinc minuts, he mirat aquella eixida. De primer era tota
quieta, però després sortí la mateixa nena. Lliscà blanament cap al
galliner, aixecà la balda i es ficà a dins, arran de la gallina i
els pollets. Ells que escatainaren i agitaren les ales, i la noieta
els corregué al darrera. Ho he vist ben planament, perquè sotjava a
dins per una clivella de la paret. Jo estava tota irritada amb la
dolenta noieta, i em féu plaer que son pare comparegués i la renyés,
més iradament que no pas el dia abans. La prengué del braç i ella
tombà endarrera el seu cap, mostrant sos ullassos blaus tots plens
de llàgrimes. -Què esteu fent?- digué ell. Ella plorà i digué:
-Només volia que entrar cap a la gallina per besar-la i demanar-li
que em perdonés per haver-la espantada ahir; però he tingut por de
dir-vos-ho.
»El pare besà la dolça innocent en el front, i jo vaig besar-la en
els ulls i en els llavis».