«El darrer vespre», per a dir-ho amb les mateixes paraules de la
Lluna, «quan jo lliscava entre la clara atmòsfera de la India i em
reflectia en el Ganges, vaig fer per manera d'atravessar els
bosquets espessos de plàtans, les fulles dels quals es superposen la
una damunt l'altra, compactes com les còrnies fulles damunt el dors
de la tortuga. De l'espessedat n'eixí una donzella indiana. Era tan
lleu com una gasela i tan bella com Eva. Tenia tanta aèria gràcia en
tota ella, aquesta filla de la India, i, tanmateix, tanta fermesa en
el determini! Jo podia llegir el seu intent quan venia. Plantes
arrossegadisses i espinoses li esquinçaven les sandàlies, però ella
caminava endavant, tota cuitosa. Els cérvols, que pujaven del riu,
on s'havien fet passar la set, saltaven temoregament enllà d'ella,
perquè la donzella duia a la mà un llum encès. Jo podia veure la
sang que decorria per sos dits delicats quan ella els decantà damunt
la flama per fer-li aixopluc. Ella s'acostà al riu i posà el llum
damunt la faç de les aigües i el llum, tot surant, s'allunyà pel
corrent. La flama parpellejava i semblava que es volgués aturar,
però encara cremava, i els negres ulls guspirejants de la donzella
la seguien, amb una dalerosa llambregada sota llurs vores sedoses.
Ella sabia que si el llum cremava per tant de temps com ella pogués
seguir-lo amb sos ulls, son enamorat vivia; pero si s'apagava, és
que era mort. El llum cremava i parpellejava, i el cor d'ella
cremava i tremolava. Caigué de genolls, tot pregant. Al seu costat,
dins l'herbei, hi havia un serpent metzinós; pero ella no hi parava
esment: no pensava sinó en Brama i el seu desposat. «Viu!» digué amb
joia; i de les muntanyes vingué el ressò que deia «Viu!».