És una cosa ben estranya, però el fet és que quan els meus
sentiments son més dolorosos i estan al ple, tant la meva llengua
com les meves mans semblen lligades. No puc estergir les meves
impressions en paraules o en pintura, i les sento com m'abrusen,
dins de mi. I tanmateix só un artista: mos ulls m'ho diuen, i tota
la gent que ha vist els meus esbossos i les meves notes m'ho
reconeixen prou.
No só més que un pobre minyó, i visc en un dels carrers més estrets;
però la llum no em manca, perquè visc ben en l'aire, i tinc una
bella vista damunt la teulada. Per espai d'uns quants dies, a la
primeria, quan vaig venir a viure a ciutat, ella em semblava ofegosa
i soliua. Per compte de turons i verdes boscúries, només hi havia en
mon horitzó que canonades de xemeneies. No tenia ni un sol amic, i
en aquell indret ni tan sols hi havia la cara d'un conegut per a
dar-me el bon dia.
Un vespre, jo que m'estava dret, i amb el cor trist, vora la
finestra, jo que l'obro i miro enfora, i té, si en vaig tenir
d'alegria! Vaig veure una cara que coneixia, una cara rodona i
amical, la millor amiga que tenia quan era a casa. Era la Lluna, la
vella, l'estimada Lluna, sense cap trasmudança, i amb el mateix
posat, ben bé, que solia tenir quan em sotjava a través d'els salzes
en els aiguamolls. Vaig tirar-li un bes, i ella resplendí de dret
fins la meva cambra i em prometé d'entrar cada vespre que sortís de
casa. Aquesta promesa l'ha complerta, ben fidelment, i és només una
llàstima que s'hi estigui tan poca estona. Cada vegada que ve em
conta una cosa o altra que va veure la nit abans.
«Ara pinteu això que us dic!», fa ella, «i tindreu un bell llibre
d'imatges». He fet el que ella em deia manta vesprada, i, a la meva
mena, podria donar una nova versió de les _Mil i una nits_; pero
serien massa. Les que dono, poc son triades, però estan en l'orde
que les vaig sentir. Un pintor de grans facultats, un poeta o bé un
músic, potser n'haurien tret més profit: això que jo ara dono aquí
són només que esbossos a corre-cuita, amb pensaments meus que de
vegades s'hi emboliquen; perquè la Lluna no venia pas cada nit:
vespres hi havia que els núvols l'amagaven.