A una de les millors places de Copenhagen hi ha el monument de Joan
Cristià Andersen, el príncep de la fantasia fill d'un trist sabater,
el somniador, l'errívol, l'etern imaginatiu del conte, la novel·la i
el teatre. Els viatgers de qualsevol contrada, en arribar a aquella
plaça danesa, on Joan Cristià Andersen, en efígie i tot, és voltat
de les flors i els infants, no necessiten recórrer al _Baedeker_ per
saber els mèrits de la figura estatuada, que no és un militar
llampant ni un savi recòndit ni un polític eloqüent. No és sinó un
poeta, i un poeta que ha parlat universalment al cor dels homes
durant algunes generacions, un poeta present a les imaginacions de
tots, i perdurable en elles perquè hi entrà a l'edat del tabals i
les nines, llavors que l'ànima és tota plàstica i tota afanyosa dels
petits mites, plena de mil fretures de pintoresc esbrinament, o
d'interpretació animista.
Andersen és un gran clàssic de la infantesa. Cal recordar, però, que
els grans clàssics de la infantesa són els autors susceptibles de
viure novament en qualsevol etapa del desenrotllament de nostre
esperit. El secret per parlar a la infantesa, no és dir pedantment
coses simples, istil comú dels escriptors mediocres que han cregut
que escriure per als infants equivalia a enclaustrar-se en la
insipidesa i en uns quants tòpics morals primaris. El secret per
parlar a la infantesa és dir simplement, il·luminadament, i amb un
fort estímul per a l'acció, tota la complexitat de l'esperit. És a
dir, parlar en poesia, i el que és més, en poesia èpica. _El Castell
d'Iràs i no en Tornaràs_, la _Ilíada_, la _Cançó de Roland_, i les
rondalles d'Andersen, tenen comuns denominadors.
Hi ha al davant nostre, en escriure aquestes ratlles, un gravat amb
la figura d'Andersen. Andersen està en un menjador, en un pacífic
menjador burgès, de cara a la finestra, apoiat el colze sobre una
taula rodona, entapetada. Andersen mira la finestra i ja és vell. Al
mur hi ha molts de retrats, una llibrerieta, i al peu de la
llibrerieta, un vas de flors. Aquest noble vell escandinau,
d'esguard encara embadalit, és un successor dels autors de les
_Sagas_, aquests formidables èpics del Nord. Però, nat en una època
de decadència de la voluntat (com es coneix per la minúcia dels
petits retrats a la paret, per la taula rodona entapetada), nat en
un segle que no ha estat, com els de l'Edat mitjana, d'un
romanticisme heroic, sinó d'un romanticisme burgès, Joan Cristià
Andersen ha hagut de veure el món de les lluites, l'obsessionant
clar-obscur del bé i del mal, del desig i el desengany, de la passió
i la mort, com amb uns binocles de teatre presos a la inversa.
L'epopeia d'Andersen és una epopeia en miniatura. Andersen fa moure
les coses petites, les coses anònimes, les coses fàcilment
invisibles, i les dota d'un antropomorfisme meravellós, ple de
colpidora veritat, més sentimental que no pas humorístic, més irònic
que no pas faceciós.
Aquest menut panteisme anecdòtic, no radicalment distint en son
origen del que trobem a certes religions de l'Extrem Orient, i, en
condició dispersa, al folklore de tots els països, és una
commovedora caricatura de la creació divinal, i per tant, un
testimoni del daler divinal infós en el fang de l'home. Andersen i
la gerda i sempre renovellada simpatia que troba en el cor de les
generacions són un admirable document humà. Les seves joguines
imaginatives il·lustren certs caients de l'ànima moderna, com les
Tanagres fines i delitoses ens parlen d'intimitats antigues.
* * *
Hem col·locat Andersen entre els imaginatius que tot i adreçant-se a
la infantesa, deixen una petjada vívida en el cor de l'home, i són
susceptibles de relectura a totes les edats. Però sigui especialment
consagrat aquest recull d'algunes de les seves inspiracions de més
anomenada al noi ciutadà, al noi que podrà dir, més tard, quelcom de
semblant als versos d'En Maragall que duen per títol _Sol solet..._
Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mur hi era humit
prô el sol hi era alegre.
Per lla a Sant Josep
el bru sol solet
lliscava i lluïa
pel carreró estret.
En mon cos neulit
llavors jo sentia
Una esgarrifança
de goig i alegria.
Al noi de la ciutat -al noi tancat en el piset,- al noi que sent una
enyorança estranya de la natura que no coneix, de la vida lliure per
la qual és fet, i la mancança de la qual ell compensa amb la quieta
dèria imaginativa de sos ulls massa suaus, -al noi dels dies
monòtons i «del mocadoret al coll» volem oferir especialment aquest
llibre que al capdavall és, com tots els llibres d'intensa
imaginació, un llibre degut a qui fou un infant sofridor i cohibit.
Nostre infant sentirà tota a tragèdia de l'intrèpid soldat de plom.
Nostre infant compendrà que el secret de la seva lliberació futura
es troba en la història memorable de l'aneguet lleig. Nostre infant
capirà el fat tràgic de la donzella de la mar i la pura delicadesa
del rossinyol de la Xina. I si no arriba a dominar absolutament tots
els matisos, d'aquesta obra cabdal d'Andersen que es diu _Les coses
que veié la lluna_, i que és una de les joies de més preu de les
modernes literatures escandinaves, en rebrà, tanmateix, un seguit de
sensacions meravelloses, i un tast abundós dels refinaments i els
exotismes que caracteritzen el nostre temps, no menys que de certes
profundes ingenuïtats espirituals del poeta pensívol i vagarívol, no
d'Andersen tot sol, sinó del poeta de qualsevol temps i indret que
endevina, en la seva mena de llunàtica distracció, no pas l'essència
de les coses, que no és més que un calze buit o una arpa muda, sinó
la llur gràcia -invisible per als ulls grollers,- efímera expressió
d'un moment que el poeta redimeix de la mort.
* * *
Per qui vulgui fer objecte d'especial estudi la figura de Joan
Cristià Andersen (sos textos danesos seran llegits amb poc esforç
per qui conegui a fons l'alemany) retreurem en primer lloc sos
llibres de viatges, escrits darrera els que emprengué subvencionat
per l'Estat, per exemple: _Skyggebilder_ (1831); _En Digters Bazar_
(1842) escrit després d'un viatge per Grècia; _I Sverrig_ (1849),
resultat d'una visita a Suècia; _I Spanien_, llibre sobre Espanya.
Les primeres novel·les, traduïdes a alguns idiomes (l'anglès i
l'alemany), foren _Improvisatoren_ (1835), _O. T._ (1835) i _Kun en
Spillemand_ (1837).
La primera part de les seves immortals històries màgiques
_(Eventyr)_ aparegué en 1835, la segona en 1838-42, la tercera en
1845, i així continuaren, a intervals irregulars fins que les
darreres aparegueren en 1871-2, havent ja Joan Cristià Andersen
assolit una reputació mundial.
Les nombroses comèdies i els nombrosos poemes d'Andersen són
inferiors a les històries que han popularitzat el seu nom.
La seva autobiografia _Mit Live Eventyr_ (1855-77) «és de gran
interès, i tal vegada, diu un crític, la més ingènua i subjectiva
biografia que mai s'hagi escrit».
Altres obres d'Andersen: _Billedbog uden Billeder_ (1840);
_Ahasuerus_ (1847); _De to Baronesser_ (1847), _At vaere eller, ikke
vaere_ (1857). Els setanta anys que visqué el gran autor danès
(1805-75), ens llegaren certament una obra copiosa. Que el poeta de
_l'Aneguet lleig_, assolint noves popularitzacions en nostre idioma,
augmenti nostres tresors imaginatius; car el gradual reviscolament
de la imaginació catalana és el primer fonament per a fer pròsperes
i invencibles les empreses de l'art i la política, de la cultura i
el diner.
La imaginació és un imperatiu de conquesta. Que n'aprenguin sos
camins nostres infants; i tinguem per ben segur que no hi ha
literatura més estimulant que una rondalla o una epopeia.
_(Joan d'Albaflor, Maig de 1918)_