Gladys, _ab despit y recança_: Com Ell! Com Ell! Qu'Ell se va encarnar
en una sola persona, y'l séu amor no'l va volguer encarnar com a
home, en una sola persona. No s'hi va veure el prodigi del amor d'un
Deu, fet home, per una dòna. No's va fer; ni vós tampoch el feu. Sóu
el mateix Jesús que ha tornat a ferse home. Mes, jo us aniré seguint
plena de fè en vós y ab sagrat entusiasme en la vostra obra. Vós
anirèu ab el front enfonsat a les blavors del cel, y jo ab els peus a
la terra, sentint en les venes el séu bategar y treballant perque us
creguin y segueixin. Jo tinch montanyes d'or, y entre'ls homes també
l'or fa miracles. Per conseguir aquexa germanor y aquexa pau hermosa,
vós predicarèu, com llavores, altres sermons de la Montanya, y jo
dalt de la montanya d'or als més esquerps, perque us sentin y us
vegin. Y jo tinch, a més, dintre meu el cor d'una dòna. Y sóch
hermosa, y sé plorar. Y té més força que'l Diluvi una llàgrima de
dòna! (_Plora de despit perque no's sab fer estimar per Nataniel._)
Nataniel: Es que jo les vull axugar totes les llàgrimes del món, y les
vostres rodolen per aquella cascada immensa entre les altres.
Gladys: Ay Deu meu! que no'm sabèu compendre ni'm podèu compendre!
(_Plorant ab desesperació._) Perque hi hà la immensitat d'un Infinit
que'ns separa a nosaltres dos: l'home-Deu y la dòna-dòna.
Nataniel: De la dòna sí; mes, no de la mare, que uneix a tots els
homes.
Gladys, _que queda aturada de moment, després diu resolta_: Nataniel!
Nataniel: Què volèu?
Gladys: Quín es ara'l vostre desig més gran?
Nataniel: Gran? Immens! De tota immensitat! Que s'acabi la guerra
encara que'm costi la vida.
Gladys: Saben que sóu aquí'ls vostres companys?
Nataniel: Fa un instant que ho saben alguns y aviat ho sabràn molts
altres. Jo he dit als primers que m'esperessin hont eren.
Gladys: Anèuhi, donchs, y tornèu ab ells. Jo ho sacrificaré tot per
vós, y seré aquí. (_Resolta._)
Nataniel: Sí, tornaré. (_Tot anantsen._) Fòra de mí les passions de la
terra!
### Escena X
_Gladys, Príncep Demetri, Comte d'Orlof, Comendatore Morelli y
Vescomte d'Arlet. Nataniel se n'ha anat pel fons de la escena._
Gladys, _axugantse'ls ulls ab rabia_: Sóch boja, y vull serho de boja!
(_Demetri, Orlof, Comendatore y Arlet vénen de la dreta._)
Príncep Demetri: Gladys! Per què no m'ho han dit qu'ereu aquí?
Gladys: Volía sorpèndreus, Príncep. Mon amich Orlof!
Comte d'Orlof: Gladys!
Príncep Demetri: Ara jo voldría donar una ordre: que's tanquessin
totes les portes d'aquest parch y que's posés un cercle de guardies
ben espès al voltant perque no us poguessiu escapar de vora meu una
altra vegada.
Gladys: Ja sabèu per què va ser la meva fugida.
Comte d'Orlof, _bromejant_: Li quedaría'l cel per escaparse.
Gladys: Ay, comte, que anant pel món m'han caygut les ales!
Vescomte d'Arlet: Ab un aereoplà, Gladys.
Comendatore Morelli: Senyor Príncep... (_Preparantli una cadira ab un
coxí._)
Príncep Demetri, _oferintli_: Gladys: vós aquí, y jo als vostres peus,
fent de soldat per por del aereoplà.
Gladys: Sí, Demetri, sí; mes, no'n parlèm de soldats.
Príncep Demetri, _als demés_: Tots aquí! Tots!
Gladys: Mes, té de ser posant les cares ben alegres.
Príncep Demetri: Sí; celebrant la vostra vinguda, qu'era tan
esperada.
Comte d'Orlof: Sinó que jo, de vós, Príncep, no estaría per axò gayre
tranquil. Per lo que us deya. Sinó que a Gladys per fugir no li cal
l'aereoplà. Té a Nataniel.
Príncep Demetri, _no entenentho, mig rihent_: A Nataniel?