Nataniel: Dièu.
Gladys: Sí; perque si no ho digués me moriría; perque la demanda que
us faig me revolteja per l'ànima, y m'ofega. Vós sóu Jesús.
Nataniel, _ab pena_: També vós ho dièu!
Gladys: Jo, sí. Vós sóu sobre tot lo creat. Vós sóu Jesús.
(_Dit tot molt íntim._)
Nataniel: Jo no'l sóch. Jo sóch, còm dírvosho?; jo soch, com vós y
tothom, un plansó del arbre de la vida; un dels sospirs que un dia
llençà Jesús en son camí per la Terra, y, volant volant, a sobre de
mon cor s'ha ajocat. O potser jo sóch... (_Acudintli altra idea._) No
heu vist may les estrelles tintinejant dintre del mar? Quan esvaloten
aquell mar, les estrelles sembla que's fonen, igual que quan los
núvols s'espessehexen per sobre de ses aygues. Mes, tot s'asserena, y
les estrelles tornen a veures adintre de les aygues. Y jo sóch una
d'aquestes estrelles reflectades al mar; y ahont són es al cel, fent
de passeres a Deu sobre aquelles mars d'aygues eternes.
Gladys: Mes, vós teniu gran poder...
Nataniel: Perque estimo molt.
Gladys: ...que no'l té ningú. Y per axò us seguexen.
Nataniel: Perque estimo més que tothom.
Gladys: Teniu un poder tan gran, que jo, que tot ho aborría; que jo,
que sols gosava pensant en el dia en que fóra dintre terra en un clot
ben profon, morta y tot, ab els parpres ab força tancats, ab les mans
a les orelles, boca-terrosa per no veure ni sentir ni un raig de llum
ni una remor de vida, ab la seguretat més segura de que sería menys
que pols, no rès, tota jo, com els meus òssos, perque tot me creya
que acabava ab aquesta vida, perque Deu era fill tant sols de la
superbia nostra y tot lo més enllà materia per pudrir y fecundar
altra materia, per treure florida y tornar a pudrirse, obra, qui sab,
si d'un sér pervers que's va morir també dexant vivent altre sér, com
ell, de males entranyes, que'n diuen home... (_Nataniel la va a
interrompre._) Nó, nó; (_No dexantlo dir._) que ara jo, al trobarvos
a vós, de primer desde'l castell d'Orlof, sentintme un instant morir
al mirarvos per primera vegada, y com si resuscités al mateix instant
sentintme que vós me miraveu, y després tot aquest temps recorrent
les montanyes de vostres primeres predicacions, contemplant a la gent
que plorava feliç parlant de vós, ensenyantme pobles abans barallats
que vós havieu fet agermanar, armes que vós havieu desviat al punt
d'engegarse, coltells encara ab la sanch del vostre pit, perque vós
los havieu rebut per salvarne d'altres... Y m'han mostrat nens
plorant, que sols sentint vostre nom ja no ploraven, sinó que
dolçament somreyen. Y m'han dit també ara mateix que en tal lloch vós
havien vist la nit passada y que en tal altre'ls hi aparexieu sovint.
Y jo anant de poble en poble seguint els camins que'm deyen que vós
havieu seguit derrerament, fins ensenyantme la emprenta de vostres
peus, que havieu dexat en la roca a vora de la font espantadiça, que
raja ab abundancia des de qu'en ella vareu posar els llavis, la gent
que heu curat sols tocant la vostra roba, y fins els sers ja privats
de vida que han tornat a halenar entre nosaltres... (_Nataniel ja
s'havía cubert la cara ab les mans avergonyit._)
Nataniel: Oh, callèu; callèu!
Gladys: Nó, nó, que ara jo al veureus...
Nataniel: Prou; prou! No diguèu més!
Gladys: Y jo, jo, pobre de mi, m'he trobat que un món s'ha fos al meu
voltant y que un altre món se trobava allà hont jo era. Món que no
havía vist may, per sobre'l que caminava, y que era jo matexa! Y'm
trobo ara que hi hà una mà que m'empeny cap a vós y que'm fóra
desesperant morirme, perque, morta que sigui, no voldré, com abans,
cloure'ls ulls, cercantvos y aspirant per tot per sentirvos passar, y
volguent que tot soroll s'apagui sobre la Terra per escoltar jo sola
les vostres petjades dintre del clot en que jo siga, que jo, ab mos
dits de morta, aniré esgarrapant y trayent de sobre meu la terra per
axecarme y seguirvos.
Nataniel: Els homes tornaràn a viure quan vulga Deu, qu'ell ja ho va
dir que baxarà sobre d'un núvol a la Terra.
Gladys: Ja ho sé! Ja ho sé! Y jo estaré asseguda ab els peus encara
dintre de la meva fossa esperantvos a vós.
Nataniel: Deu vindrà! Deu!
Gladys: Vós! Vós! Que jo crech en vós!
Nataniel, _ab desesperació_: Oh, Senyor! Quina tristesa més gran la
meva! Quina pena més fonda a totes hores, que no la puch arrencar de
l'ànima! Jo soch un sér com els altres homes del món, com vós matexa,
y tot lo que'l món veu en mi d'extraordinari enlloch se troba. Jo
vinch ara d'una presó en terra deserta, d'hont no he pogut sortir
fins al present, y vós veniu d'un país hont m'han vist a cada
instant. Y no es cert que jo hi fos. Quina fatalitat la meva, que
ni'm creuen ni'm saben compendre! Vull convèncer al món de que tothom
es germà sobre la Terra; de que no hi hà ratlles partioneres entre
aquestes planes y montanyes, que les fecundisa'l mateix sol, que les
rega la matexa pluja; de que l'home per tot arrèu sent el mateix
impuls d'estimar y de confondres ab la dòna; de que la mare pareix ab
els matexos dolors per tot y s'estima per tot als fills que du a la
vida! Y m'escolten, y'm creuen un sér superior a n'ells, y's
fanatisen per mi y no per lo que'ls hi predico, que no creix ni
germina tantsols en les seves ànimes! Es fals lo qu'heu vist als
pobles de que jo hi dugui la harmonía. Jo sóch divinitat per la gent
que'm segueix, perque porten ab ells al fons del séu fons l'odi y
l'orgull de raça y de fortuna. Vol un poble la meva amistat perque
curi als séus dels mals del còs ò'ls hi faci guanyar diners ò
prestigi, ò li dongui la victoria de les armes sobre un altre poble.
Y cada un d'aquests pobles creu ser privilegiat per Deu, y com que a
mi'm creu fill d'aquest Deu, me vol cada home per ell. Quina
desgracia més gran la meva! Ab tanta gent que diu que m'estima y que
està prompte a seguirme, ningú va prou ab mi, y conech que vaig sol
sempre.
Gladys, _sovint ab cert despit_: Es qu'estimèu massa, y estimèu poch.
Tothom no es ningú. Donèu tot el vostre cor; mes, el partiu en mils
de mils d'engrunes, y per vós no us ne queda.
Nataniel: Faig com Jesús.
Gladys: Perque'l sóu, Jesús.
Nataniel: Com Ell, jo seguexo la vida dels altres homes aquí a la
Terra.
Gladys: Sí, perque sóu Ell.
Nataniel: Y voldría ab mi a tothom.
Gladys: Ja us ho he dit: feu el cor a engrunes y tirèu les engrunes
com a sorra damunt el mar de la humanitat, que ni se les sent caure a
sobre. Tirèuhi aquest cor, qu'es tan gran com un bloch de penyes, y
remourèu totes les aygües en onades. Ab la sorra no's fan grans
edificis durables, sinó ab blochs com a penyes.