Rey Rodolf: Reflexionèu, Gladys, y dexèuvos portar per la bondat de la
vostra ànima. Pensèu que us ho demana un pare, que ho donaría tot,
fins la seva corona, per la vida del seu fill.
Gladys, _rihent_: Tot... dièu tot! Puch parlar ara jo, Senyor?
Rey Rodolf: Oh, sí!
Gladys: Me permetèu que comenci fentvos una pregunta?
Rey Rodolf: Sí; cert.
Gladys: Què n'heu fet d'aquell home extraordinari que's diu Nataniel,
y qu'es el més perfecte dels sers vinguts a la Terra? M'heu dit que
us podía preguntar.
Rey Rodolf, _rihent_: Preguntarme, sí; mes, jo no m'he compromès a
respondre. Per lo tant, Gladys, reflexionèu en lo que us he dit, que
alts devers del Estat m'obliguen a dexarvos. (_A punt d'anarsen._)
Gladys: Nó (_Aturantlo_), sense que jo sàpiga què s'ha fet d'aquest
home.
Rey Rodolf, _somrihent_: Sobrenatural, veritat?
Gladys: Potser sí. Y, al menys, l'home qu'es l'admiració de tota la
humanitat, y que la gent se pregunta què ha sigut de la seva vida,
perque ha desaparegut tan sobtat d'entre nosaltres quan anava a dur
la pau al món, que vós conturbaveu...
Rey Rodolf, _interrompentla_: No dirèu pas que no hagi sigut
condescendent ab vós, senyora, fins permetreus ara mateix que
m'aturéssiu a mi.
Gladys: Es que no n'hi hà prou, ja que no m'heu respost. Perque la
gent se pregunta si hi ha hagut poder humà que hagi gosat donar la
mort a aquest home.
Rey Rodolf: Oh! (_Se n'anava cap a la gradería, y s'atura girantse cap
a ella._)
Gladys: Y la gent, fixantse en vós, quan passèu com ara, us mira ab
repulsió, que sospita que tinguèu sobre la conciencia la sanch
d'aquest màrtir.