### Escena II
_Comte d'Orlof, Comendatore Morelli y Rey Rodolf ab alguns
cavallers._
Un cavaller, _s'avança als altres_: Senyors: el Rey es aquí.
Comte d'Orlof: Sa Magestat. (_Al Comendatore, apartantse a un
costat._)
Rey Rodolf, _seguit dels cavallers, acostantse a Orlof y al
Comendatore_: Cavallers...
Comte d'Orlof, _saludant_: Senyor... (_També ha saludat el
Comendatore._)
Rey Rodolf: Oh, comte d'Orlof! Heu dexat les vostres terres compadint
al meu pobre fill, veritat?
Comte d'Orlof: Senyor: ja sabèu que'l Príncep m'honrava ab la seva
amistat a París.
Rey Rodolf, _un xich sever_: Sí, al costat vostre, portant aquella
vida, va contraure la malaltía que l'atuheix. Y vós també ereu ab
ell. (_Al Comendatore._)
Comendatore Morelli: Varem procurar vetllar per...
Rey Rodolf: Sí, sí; vós sobre tot, senyor Comendatore Morelli... que
no sé com encara no heu tornat al vostre país.
Comendatore Morelli: Si es una orde de Vostra Magestat...
Rey Rodolf: Al present nó. Y molt al contrari, que fins desitjo que no
us moguèu del costat del meu fill, com també li demano molt coralment
al comte d'Orlof.
Comte d'Orlof: En aquests moments, Senyor, considero com a deber
sagrat no separarme del Príncep.
Comendatore Morelli: Com jo mateix...
Rey Rodolf: Sí. Perque diuen que s'està morint el meu fill. Que tota
la sabiesa del meu país no ha valgut rès per ell. Y en quins moments
se li dóna la noticia al pobre pare! Quan està empenyada la sòrt de
la Patria en aquesta guerra, que ja li costa tants sacrificis! Comte
d'Orlof: vós no sabèu quines han sigut les meves angunies de fa algun
temps. De primer, conseguir cambiar la opinió al Regne, qu'era
oposada a aquesta guerra, fins al extrém de dexarse portar per un
home exit del baix poble, que se'n venía a la capital predicant la
pau universal. Mes, aqueix Nataniel no'l tornarà a remoure'l país. En
quant a la guerra, ja les sabèu nostres colossals victories.
Comendatore Morelli: Sí; sou un gran rey, Senyor.
Rey Rodolf: Un gran rey! Y no'm sabèu dir rès més, vós, l'home més
sabi de la vostra terra, que sóu igual als sabis d'aquí. Gran rey,
que mana exèrcits victoriosos, que's dexen matar per mi, y no puch
manar a un home que curi al meu fill, al troç de la meva ànima, que
s'està morint!
Comendatore Morelli: La malaltía del Príncep, Senyor, se va agravar ab
motiu d'un amor contrariat.
Rey Rodolf: Y què's creu esser aquexa dòna per no estimar al meu fill?
A què més ha pogut aspirar que a l'amor de Demetri, que la honraría y
la faría rica y envejada davant de tot el món?
Comte d'Orlof: Perdonèu, Senyor. Mes, aquesta dòna es honrada y té la
fortuna d'un rey.
Rey Rodolf: Cert; d'un rey d'Amèrica, dels ferro-carrils ò de les
Montanyes Blaves; rey d'escuts, mes sense escut propi dels seus
passats, com vós, comte d'Orlof, que ab la seva sanch guanyaren els
vostres avis.
Comendatore Morelli: Veritat, Senyor. (_Somrihent._) Però jo encara
soch del poble, y tant sols humil servidor vostre.
Rey Rodolf: Es veritat que vós no més sóu sabi. Vaig a veure'l meu
fill. Me seguiu, cavallers? (_Al girarse cap a la gradería veu venir
al Príncep._)
Comendatore Morelli: Precisament, com cada matí, ara ve'l Príncep.
Comte d'Orlof: Que Deu me dongui serenitat davant d'ell.
### Escena III
_Els anteriors y Príncep Demetri y Vescomte d'Arlet, en qui s'apoya
lleugerament._
Príncep Demetri, _de dalt de la galería_: Pare y senyor!
Rey Rodolf: Fill meu!
Príncep Demetri: Quína alegría que'm fa'l veureus aquí!
Rey Rodolf, _abraçantlo_: Demetri! Fill del meu cor!
Príncep Demetri: Oh pare! Vos sento estremir. Qu'es que teniu?
Rey Rodolf: Rès, fill meu; rès. Es el goig de veureus aquí.
Príncep Demetri: Jo ja vindría al palau d'hivern, y'm posaría a
servirvos en els quefers de la vostra guerra.
Rey Rodolf: Vostra dièu? (_Interrogant y mig rihent._) Nostra, fill
meu; nostra; y de tota la Nació.
Príncep Demetri: Axò es. Ben cert. Sinó que'ls metges s'han empenyat
en que estich malalt y que dech respirar tantsols els ayres d'aquest
park alterós.
Rey Rodolf: Sí, fill meu; sí.
Príncep Demetri: Jo al vespre, per axò, ja me les miro les llanternes
del nostre palau d'hivern, hont sou vós. Sobretot en nits, com la
d'ahir, de grans alimaries per la victoria del meu germà.
Rey Rodolf: Y que a hores d'ara tot el món l'admira. Vescomte d'Arlet:
jo us rellevo del servey de mon fill, que soch jo mateix que li vull
donar mon braç, qu'es ben fort encara.
Príncep Demetri: Mes, si no cal! Si puch tot sol!
Comendatore Morelli, _al rey_: Senyor: sou vós tot sol la salut de la
Monarquía: be podèu... (_Senyalant a Demetri y no sabent què dir
més._)
Rey Rodolf: Comendatore... siguèu vós la salut del meu fill... Y prou!
(_Ab arrogancia._) Que jo vull que's curi; ho sentiu? que jo ho
vull.
Comendatore Morelli, _al rey, perque no cridi_: Senyor!... Per Deu!
Rey Rodolf, _a Arlet_: Cóntam, Arlet, còm passa la vida mon fill.
(_Portantlo de banda._)
Príncep Demetri: Orlof: Parlèume de Gladys. Hont es la Gladys?
Comte d'Orlof: Va, com sempre, cercant a aquest Nataniel, en qui ha
posat tota sa fè y una passió estranya.
Príncep Demetri: A mon pare li he dit que m'embadalexo a les nits
mirant cap a ciutat. Y no es cert, nó; que jo miro lluny, ben lluny,
sense mirar enlloch fixament; cap al horitzó, d'ahont se van axecant
les estrelles, cercant a Gladys, creyentme, l'una després de l'altra,
que cada una de novella que apareix la porta presa al seu cap, y que
va venint ab ella; mes la estrella's va axecant pel cel solitaria,
amunt, y no la porta la Gladys! Y'n veig una altra que va sortint
d'arran de terra, y dich que la Gladys es aquexa altra, y ab veu
baxa, ben baxa, la crido: Gladys! Gladys!
Comte d'Orlof: Fèu mal, molt mal, Príncep, d'emocionarvos axís... que
us posa febrós... Mes, ella vindrà.
Príncep Demetri: Vindrà? Còm ho sabèu?
Comte d'Orlof: El Comendatore ha escrit que la cerquessin fins a
trobarla per l'Alta Montanya; que convenía que vingués...
Príncep Demetri: Per la meva salut, potser? Com que sí que si ella
estés aquí jo m'acabaría de posar ben bo! Perque bo ja ho estich,
sinó que'm mata'l pensar en aquexa dòna, qu'es de marbre per mi. Mon
pare's creu que mon pensament està en la guerra! Què se me'n endona a
mi de la guerra y de la gloria d'ella! Jo he nascut indiferent per
tots aquexos orgulls de nostra raça. Jo voldría tantsols viure
oblidat en un recó de món ab aquexa dòna; que fos meva, que
m'estimés... que m'ho digués al menys. (_Tús una mica._)
Comte d'Orlof: Tot axò serà; y més encara.
Príncep Demetri: Per què'm vol el meu pare? Quina falta li faig jo?
Per la successió a la Corona ja té'l meu germà, que ha vingut primer
al món. Jo no vull rès per mi. Sols viure per ella.
Comte d'Orlof: Sí, sí, calmèuvos, qu'ella vindrà.
Príncep Demetri: Per ella; viure per ella! (_La agitació de Demetri
impressiona a tots. Hi va'l Comendatore y'l rey derrera._)
Comendatore Morelli: Príncep!
Príncep Demetri: No ha sigut rès.
Rey Rodolf: Fill meu! Què teniu? Comendatore...
Comendatore Morelli: Rès, rès; ja ha passat.
Príncep Demetri: Ha sigut... que m'ha donat una alegría'l comte
d'Orlof.(_Rihent._)
Rey Rodolf: Noticies de son germà, veritat?
Comte d'Orlof: No precisament de guerra. (_Apart al rey._) De la
guerra d'aquí dintre. De la lluyta de l'ànima.
Rey Rodolf: Ets de la meva raça, fill meu. (_No escoltant a Orlof._)
Sí, sí (_Per Orlof, perque calli_); ets carn de la meva carn.
(_Van sortint pel jardí._)
Príncep Demetri: Oh Gladys! Hont ets, Gladys?
### Escena IV
_Comte d'Orlof, Vescomte d'Arlet, Gladys, Dorman, Slavis y Madama
Gringoire. Han desaparegut el Rey Rodolf, el Príncep Demetri y tots
els cavallers. Al girarse'l Comte d'Orlof se troba ab Gladys y'ls
seus, que vénen de l'altra banda de la escena._
Comte d'Orlof: Gladys!