tornava á La Coma, hont passava llargas horas. Era á mitj juny; los
camps estavan plens d'ufana, los cirerers y pereras de Sant Joán
carregats de fruyt; l'horta tenía un abundós esplet de tomáquets,
pebrots, auberginias, monjetas y alls; la vinya comensava á verolejar,
y, dins del barri, los masovers batían las rossas garbas de blat á la
llum enlluhernadora d'un sol esplendent y entre una atmósfera d'or. Ja
no era aquella terra morta del hivern, tan avara en dar com cara de
mantindre; era tot'ella un doll de riquesa qu'entendría al Olaguer. Allí
contava de primer los caballóns, després las garbas, després las
quarteras de grá, y per fi las doblas d'or á que veya reduhit llur preu.
En lo desvari de sa passió, ja las apilava, ja las cosia en talegas y
las portava de dalt á baix del castell ben apretadetas sobre'l cor.
Aquést se li aixamplava devant de tanta abundó, l'arrastrava á travallar
ab dalit y á ferlo altre cop sociable. Mentres los masovers dinavan,
desfermava son matxo, y enfonzantse fins á genoll en la batuda preparada
á l'era, comensava á batre, tot cantant y aixeribit, ab l'afany de
enllestir feyna y tocar diner. L'odi contret ja se li apagava, tornava á
conversar ab las donas, á mostrarse afable ab los nens, á trobar bella á
la Sileta, á somniar ab lo matrimoni, y son major goig era á las tardes,
quan tornantse'n á Pratbell ab los corns de sarria plens de fruyta y
verdura, pensava en los guanys ja próxims de la cullita y en la que pera
després prometía la vinya encara. L'arreplech fet á La Coma li
estalviava la despesa del hostal; no menjava sinó verduras, cireras y
peras, y com home previsor, omplía l'sostre de la cuyna de restalleras
de pebrots y bitxos que s'assecarían pera l'hivern.
Quan la criada de Da. Tuyas vegé barrada la porta del castell desde'l
cap de la costa, torná enrera tota joyosa de no haver de trepitjar
aquella casa de la ramor. Da. Tuyas, rosegada d'una corcor que la
consumía, hagué d'insistir dos cops més, enviantli, lo derrer, una carta
que la criada tirá per la gatonera, arrencant á córrer tot seguit.
Llavors l'escanya-pobres se presentá, ascoltá ab atenció las penas y
travalls d'aquella viuda y restá tot d'una pessa al sentirli dir lo de
la ramor. Sa primera impresió fou molt semblant á la experimentada en lo
magatzém.
¡Es á dir que ja's tornan á fixar en mí! pensá. S'esgroguehí, quedá
capficat una estona, y, arreu, ab una mirada guspirejant de goig, en la
que la mateixa Da. Tuyas, menos possehida d'ira, hauria llegit un sobtat
descobriment, respongué qu'era veritat.
---Cóm! ---exclamá la viuda--- Y goseu dirmho!
---Per qué m'ha enviat á cercar, vosté? pera que l'enganyi?
---Y goseu dirho!... ---torná á fer Da. Tuyas, roja com un tomáquet.
---Ja ho veurá, parlém clar: qué vol dir ab aquestas exclamacions? que
creu vosté que jo ho faig?
---Si, ras y curt, aixó mateix. Vos desitjeu eternisarvos allí per una
miseria, robant lo pa d'una pobra viuda; y fent por á la gent, escampeu
aixís, ja no sóls á llogaters y compradors, sinó á la mateixa mestressa,
qu'os hi faria nosa.
L'escanya-pobres ascoltava badant son morret de furó y, en acabant,
replicá ab l'intenció d'una amenassa esglayadora:
---Be, donchs, tréguime'n. Ja veurém qui hi anirá á estar.
---Se quedará tancat á pany y clau.
---Que li deixá gayre'l baró, ab tot y esser un beneyt del cabás? Que
per ventura's creu la gent que so jo qui fa la ramor?
---Ho esbombaré, jo ---interposá la viuda ab l'imprudencia d'una dona
fora de sí.
---D'aixó ja se'n guardará com de caure ---exclamá l'escanya-pobres,
fent un pas endavant pera dar major forsa á l'amenassa. Y, arreu,
endolsint lo tó: ---Me sembla ---prosseguí--- que va mal aconsellada
vosté; si la gent té por al castell, no'l deixi sol, perque... hi
calarán foch.
Y en lo "hi calarán", á Da. Tuyas li semblá entendre "hi calaré",
quedant espalmada, retuda.
---Are, fassi'l que vulga. ¿No se li ofereix pas res mes? ---afegí
l'escanya-pobres, veyentse vencedor.
La vella rodá'l cap, sens gosar á aixecarlo, consumint en silenci las
llágrimas de despit que l'ofegavan. Y darrera d'una pausa embarrassosa,
sentí que son enemich, posantli la má á la espatlla, aixís parlava:
---Pe'l be que li vuy, ascóltim. Un dia,'l seu marit, Deu l'hagi
perdonat, me deya: "Olaguer, t'has de casar". Lo seu consell me va
sobtar de debó, y ell, pera ferme agradós lo matrimoni, me va pintar las
virtuts de vosté, com estalviadora y dona de sa casa. Ni aixís vaig
volguer ascoltarlo per duas rahóns: perque ni'm feyan falta las donas,
ni personas estalviadoras y del bon seny de vosté's troban per tot
arreu. Es, aném al dir, tan difícil com trobar homes de la meva lley...
y vosté era casada. Donchs bé; després hi he pensat molts cops: don Magí
tenia rahó; ni l'home ni la dona, quan tenen alguna cosa que perdre,
poden viure sols... y la dona menos encare, molt menos... Créguim á mi:
senyora Tuyas, casis.
L'aludida per fi aixecá'l cap, y topant ab la mirada traydora del
Olaguer, digué ab falsa rialleta:
---Es á dir que vos sabeu un modo de capitular?
---Crech que vosté m'ha entés.
---Y llavors no hi haurá ramor?
---May n'hi ha haguda.
---Donchs que deyau ara meteix?
---La gent veig que s'ho creu, y essent aixís es més fácil ferli sentir
de debó... Are falta saber, que jo un servey lo pago ab un altre servey.
---Sou ben dolent! Tinch set mesos pera pensarm'hi.
L'escanya-pobres arronsá las espatllas ab un cop nerviós, y ficantse las
mans á las butxacas, eixí escala avall, deixant á la vella pensativa.
## VII.
Durant aquells set mesos, lo defalliment de la viuda aná aumentant al
compás de las contrarietats que, per tots cantóns, li eixian. Queyan
rédits, y'ls deutors, uns apurats de debó, altres envalentonats per la
falta de D. Magí, de qui no gosaren riures com á curial qu'era, no
pagavan; los manuals havian desaparegut ja á mans del Notari nou;
l'oncle del difunt seguia en cartas y més cartas amenassant ab acudir
als tribunals si no se li restituhia la part de llegítima gravada, y no
cal dir que'l castell continuava en poder delescanya-pobres y ben lluny
del pensament de compradors ni llogaters. Da. Tuyas sentia l'engunia de
qui ha caigut al mitj del mar y no veu sino un baixell al horitzó, peró
lluny, lluny, que potser ni á temps arribarà pera lliurarla de las
famolencas onas. Que'l baixell sia gran ó xich, hermós ó lleig, tant se
val; lo cas es que vinga, que'l malhaurat agonisant puga aferrarse á la
soga y lliurarse de la mort. Per sórt seva,'l baixell anava atansantse,
tot ensemps que'l contraposat onatje empenyia á ella cap al baixell
salvador, com moguda d'invisible imán. Era una atracció d'afinitat
molecular, empenta, per un cantó y altre, de necessitats aparelladas.
L'estiu, l'abundós estiu, havia passat, ab sas cullitas, ab tota
s'atmósfera d'or, pera deixarne una altre de plom més miserable y
aygualida; los brassos del pagés ja no s'obrian per no poder gayre bé
abastar las dauradas garbas ni las sucosas portadoras de most; devant
del amo, estava com un pobre, sempre parant la má, pidolant sempre per
abonos y conreus, com un sagristá per ciris, que l'amo no veya lluhir;
la terra tornava á estar pelada, vidriosa, morta, y á Pratbell s'havia
apagat lo burgit de vida que'l trasport de cullitas li doná per un
moment, abaltintse altre cop ab la tristesa dels dias curts y'l remorós
trontoll dels trens que seguian passant d'esquitllébit, tan mofetas y
ergullosos com sempre.
Altra vegada, donchs, estava l'escanya-pobres reclós en lo castell,
adorant sas unsas, devorat per la passió, y morint de frisansa cada cop
qu'havia d'abandonar la vila per'adinerar fruyts, perque temia més y més
aquell ditxós cop de má. Una dona pera férlashi centinella li mancava;
ja ho havia dit: "lo Notari tenia rahó". Y si per cas, somniant aixís,
recordava á la Sileta, abaixava'l cap al pes del impossible, y's quedava
aquella estrella pampallugant no més, en lo cel boyrós de la passió,
entelada y moribunda. Tot son amor, totas sas tendresas, eran pe'l or,
¿á qué, donchs, la bellesa, la juventut ni cap dels encisos que porta en
si la dona per l'enamorat? De segur que seria malgastadora, má-foradada,
com la majoría. De segur que li duria fills, un reguitzell de
necessitats costosas de que fins are s'havía passat. Ja ho insinuá
aváns: ab una centinella'n tenia prou; y pera tal ofici cap tan barata e
idónea com la Tuyas. Si era carronya y reganyosa, ja la posaria á
rotllo, y després ni un guant. Ademés era rica, un altre mitjot pera
contar, novas talegas que aparellaria, qu'un dia serian sevas, totas
sevas.
Ab tals intents, lo garnéu del Olaguer procurá amanyagar á la vella,
arreu d'haverla esparverada. La visitava sovint, li parlava sempre
d'interessos, fentse, com qui no se n'adona,'l rich, pera enllepolirla,
li dava consells pera tráurela d'apuros, y, algun cop, al consell afegí
sos bons oficis, logrant arrancar de malpagadors los rédits desitjats. Y
si's parlava d'aquell oncle ó d'algún deutor tossut, ben prompte saltava
ab sa deria sempiterna: "es perque la veuhen sola; una dona no fa por."
Aixís y sense una paraula d'amor, aná guanyant á l'interesada vella,
que, per sa part, buscava rasser y també talegas. Havent dominat al
Notari, ¿per qué desesperar d'un nou triomf? La gota forada la penya,
poch á poquet se vá lluny, y tal moltó escuat aná per llana y torná
esquilat. Aixís anaren ablanintse un y altre, y potser arribaren á
creure y tot que s'estimavan, al menos ella, lo dia que, concertant las
esposallas, la viuda li digué Olagueret y ell mastegá la paraula
Tuyetas.
Passats, donchs, los deu mesos de lley, lo casament se realisá. Ells no
volgueren pompas ni caramadas, no per avaricia ¡qu'es cas! sinó pera
evitarse esquellots, y rendir un tribut al dir de la gent que veya á la
viuda encare ab vestit tintat de negre, y de més á més sabia per boca
d'ells que'ls contrayents, si no eran pobres, poch se'n mancava.
Era una matinada d'Abril, xamosa y riolera per lo ras qu'estava el cel,
la fortor de rosas que duya'l ayre, la cantadissa de aucells que hi
havia per arbres y teuladas... y, en fi, perque xamosa y riolera la
veyan aquells sos sérs qu'anavan á assolir desitjos somniats. La vila
gayre be dormia encare, quan la benehida parella ja eixia de l'iglesia;
vestida de negre la nubia, peró ab la perruca un xich més lluhenta, la
mantellina posada ab més pretensións, una mica més encastat al cos lo
mocador gran, l'esguart més aixeribit, menos arrugat lo front, menos
caygudas las vermellas galtas y un poch més aprimat lo nas; potser
xuclant la fragancia de l'atmósfera. Lo nubi, que semblava fill d'ella,
anava en cambi com avergonyit, coto'l cap que cobria un bolet fins á las
orellas (un bolet del difunt), una americana ampla y curta (americana
del difunt), una armilla de quadros y un pantalón d'esca, que tot
Pratbell coneixia com prendas del difunt, closos los llabis d'aquell
morret de furó, las mans creuhadas al derrera, com si portés grillets.
Sí, era una matinada d'Abril, xamosa y riolera, per lo ras qu'estava'l
cel, la fortor de rosas que duya'l ayre, la cantadissa de aucells que hi
havia per arbres y tauladas... y en fi perque'l Diable n'havia fet una
de las sevas.
Lo pis del notari Xirinach quedá tancat, ab papers als ferros dels
balcóns. Tots los mobles foren trasladats al castell, feta excepció de
la despintada taula de bayeta y cadira de brassos del escriptori, qu'ab
llur producte serviren pera pagar la muda. Aixís, quan la parella arribá
al palau de sos amors, tingué taula hont regalarse ab un chocolate ab
secalls servit per la coixeta, ab repiquets y tot de crossa.
Era, la coixeta, una hórfana de solemnitat que, cansada de parar la má
al portal de l'iglesia, mudava d'ofici, desafiant la por á las fantasmas
que l'antiga criada no pogué vencer.
---Oh, si no fos la costa! ---havia dit la mestressa--- fins d'aquésta
me'n passaria! Si no fa proba, ja anirá á plassa l'Olaguer.
L'Olaguer sortí á dar un tom per si topava ab un dels deutors més
tossuts, ferli saber, ensenyantli las dents, que d'aquella hora ensá
era'l marit de la Tuyas. Aquésta's passá tot lo matí arreglant las
pessas de dalt, hont havian posat molta part dels mobles del Notari. Mes
tart baixá y's tancá de part de dins en lo dormitori nupcial qu'era al
cap del corredor inmediat á la cuyna, altre temps destinat als porters.
Peró'ls nous senyors estavan més per viure á peu plá que no per muntar
escalas y atravessar aquellas salassas hont se perdian com formigas. Per
altra part, com qu'aquell dormitori dels porters havia sigut habitat
fins á darrera hora pe'ls guardians que hi tingué'l baró, estava ben
apariat de vidres y fustas, y aixó estalviava gastos; donava á mitjdia y
aixó'l feya calent com un turró sens necessitat de braser; s'asqueya
sota d'una torra ab volta de pedra per trespol, y aixó'l posava á cobert
de fòch y de lladres. La coixeta dormiria en la cambreta del costat del
rebost qu'era darrera la llar, y aixís, tancant la cuyna, quedavan
tancats y barrats per una porta més: tres, contanthi la forana. Reunint
aytals condicions, be podian donchs escullir aquell dormitori,
prescindint de si la cals de las parets era ja un xich massa rossa y
escrostonada en certs indrets com mostrant llagas de pedra, y fent cas
omís de las dimensions de l'alcova, qu'ab lo llit de matrimoni tot
arrambat á un cantó en prou feynas permetia una cadira. A la saleta, en
cambi, se n'hi encabian tres, la calaixera de la Tuyas, demunt de la
qual posava son tocadoret de calaix, un bagul, un tres-peus pera
rentarse, y penjada en un clau de ganxo, la carrabina del Olaguer. ¿Qué
més podria desitjar un matrimoni senzill?
Dinaren frugalment, perque era primavera, y després donaren comiat á la
criada.
---Avuy s'hi ha de conéixer ---li digué donya Tuyas, que de la mort del
Notari ensá per tothom havia perdut lo Don, llevat de las minyonas---
vés, vésten á esbargir una mica.
Y quan la crossa ressoná per las llosas de la plassa, la nubia cridá'l
marit qu'era á dar pinso al matxo, tancaren lo castell y's passaren la
tarde entretinguts, obrint un amagatall en l'alcova que la capsalera del
llit taparia.
---Has tingut un gran pensament ---exclamá l'Olaguer, un cop tingué fet
aquell gran trau en la tapia--- Aquí ningú'l sospitará'l diner.
---En lloch tan ben guardat, home. Oh, y que cada vespre li podrém dar
una mirada, no més despenjant la capsalera ¿véus?
---Contarlos y tot, si volém ---afegí'l marit.
---Ah, briball! També t'agrada á tú contarlos, eh? ---digué la nubia,
fentli una magarrufa, tota entendrida per diversas causas. Y després
---Bé, vaja, quánts n'hi posarás tu?
---Jo tots, ¿y tu?
---També tots, si tu no m'enganyas.
---A qué vindria enganyarte? No'ns hém fet testament deixántnosho tot
l'un al altre? Llavors tot lo teu es meu...
---Y meu tot lo teu ---saltá la Tuyas, sens deixarli completar lo
pensament.
---Y es clar, dona.
---Sí, peró'l diner té tants trencacolls... Un testament se fá y desfá
tantas vegadas...
---Quinas ganas de gastar en paper sellat! Tu pórtat bé y no tingas por.
A quí vols qu'ho deixi sinó á tú? A casa no'm van dar res: que
travallin.
Y al dir aixó, trucá al castell la coixa, á qui vegeren de la reixa de
la cuyna.
---Ascolta ---digué la Tuyas, aváns d'eixir el vestíbul--- Cal que
pensis en encarregar la porteta pera l'amagatall.
---Demá la clavarém.
Y quan á mitja nit dormian, uns cops morts y fondos feren tremolar
sota'l groixut llensol á la coixeta, ensemps que no menos tremolós,
l'Olaguer s'asseya al llit y parava orella sens ni gosar á respirar.
---Qué ascoltas? ---preguntá la nubia, ofegant un xiscle.--- No m'havías
jurat qu'era mentida lo de la ramor?
---Calla... calla...
Y se sentiren altres cops sorts y fondos.
---Malviatje'l matxo! ---exclamá á la fi'l marit.--- Es ell, es ell.
---Y ab veu ja natural, afegí llavors.--- Veus, quan jo dormía á
l'estable, com que'l tenia á l'orella, no'm dava aquets espants. En
aquesta casa tot ressona, y desd'aquí semblava'l picot d'un minayre.
Peró es la Vespa, no t'espantis.
---Ja n'estás ben segur?
---Sí, dona; ja póts dormir.
---Es que res me fa por com los lladres.
---Quant jo era un pelat no'n tenía á ningú; ni'n tindría tampoch aquí
dins per aixó... Allí hi ha la carrabina, y vés si'ls defensaría...
perque no es la vida lo que'm dol, no;...'ls diners, la mofa, la mofa de
que't prenguin lo que tant t'ha costat d'arraplegar.
---¡Jesús, María Santíssima! un altre cop!
---Sí, es ell; no t'espantis.
---La meva por es á un cop de má per un camí; que t'agafin descuydat.
Per aixó't vull dir una cosa; ascolta, no't tapis ab lo llensol, ja
t'abono qu'es la Vespa, are encar fa companyía... Ascolta bé: no't
deixis may sorpendre; si may per may jo faltés de casa y rebessis una,
duas, tres, ni vint cartas demanant diners pe'l meu rescat, ni que hi
vegesses la meva firma, ni que hi vegésses la meva lletra, ni que te'ls
demanés per Deu y pe'ls sants; may, may donguis un quarto meu. La vida
ja cuydaré de salvármela: n'he passat moltas pe'l mon; lo que cal es
tindre ben aferrat lo diner. Ni un quarto, ni una malla, ho sents?
---Home de Deu, quinas conversas, tota tremolo, dormím are, dormím.
Y l'Olaguer callá, y la nubia's condormí, mormolant interiorment: "Ni un
quarto meu!... Mira'l bergant... si de cas qu'ho pagui la dona, eh?"
Tal fou aquella diada de nubis.
## VIII.
Si la Tuyas y l'Olaguer no formavan un matrimoni en lo sentit honrat de
la paraula, constituhían una amistansansa ben ordenada y útil pera sos
fins, una parella que no's trastirava, sinó que marxava unida sota'l
jou, seguint á dret fil lo solch marcat, ab las meteixas ulladas del bou
y la meteixa paciencia, devegadas fins ab las meteixas cossas; cossas,
peró, sordas é inofensivas pera trencar aquellas badanas y fer ni tan
sóls girar lo cap á la coixeta.
L'Olaguer cuydava'ls interessos de la dona lo meteix que'ls propis: tant
aixís, que fins devegadas barrejava'ls rédits en un meteix saquet,
gastantli á n'ella la broma de qu'encare no l'havían pagat; endogalava
tants condempnats á mort com la crisis de Pratbell li tirava als
brassos; adinerava, comensant per las cullitas y acabant per aquells
mobles arreconats al primer pis, tot lo que la meteixa crisis li
permetía adinerar, y á n'aquell mitjer pidolayre de La Coma que, no
content de demanar sa part, may callava pera fems y planters, lo feya
passar ab cansóns y llenya del bòsch. L'únich de qui no havía pogut
eixir ab cartas, era del oncle del Notari; peró no desconfiava de
posarlo á jou ab un viatje que faría ans d'acabar l'any.
Per son cantó, la Tuyas, cumplía com un centinella foguejat. No movia
peu de casa, com no fós per'anar á descobrir aquellas brometas,
encarantse en persona ab lo deutor y amansintlo tot seguit ab una rialla
y una frase candorosa que passava per sos llabis ruhents, tota escamada:
---Si ja ho sabía, home; no més vos ho he dit pera veure quina ganya hi
feyau.
Arribava á casa, y trayent fòch pe'ls ulls, peró ab veu baixa,
revelava'l descobriment al marit, qui responía, poch més ó menos
qu'ella, y ab igual rialla afluixava la mosca.
---Bé, no me las gastis més aquestas bromas. Allá hont tenías aquestos
quartos, d'altres n'hi deu haver. No m'ho crech que'ls tingas tots al
amagatall del capsal del llit, nó.
Fora d'aquestos atreviments, l'Olaguer no podía queixarse de sa muller.
Ella l'apedassava, li estirava y guardava la roba com al Notari,
estalviava fins l'impossible, l'ajudava á treure comptes ab prodigiosa
facilitat. Després, cada nit, quan la coixeta dormía, abdós esbravavan
totas las tendresas del cor, contant demunt d'aquell llit las doblas del
amagatall, barrejantse las mans, despullantse de tota hipocresía, dant
solta á tots los extréms de la passió que'ls devorava, sens mirament ni
escrúpol de cap mena.
---Aquests son los meus, aquells los teus: després me'ls deixarás
contar, oy?
---Sí, peró tu també'ls teus... si no, de cap manera.
Y emborratxats per la passió, tenían disputas y gelosías de criatura y á
voltas brahonadas de fera qu', altre cop personas, se perdonavan per la
por dels testaments y demés lligáms.
En mitj de sos entendriments, una talega sobre'l pit, oberta y apretada
ab amor, tot sovint eixía l'Olaguer, boy plorant, ab alló dels lladres:
---Per res, per res del mon donguis un quarto! Mira quinas doblas de
quatre: semblan girasols; ves qui se'n desfá! Be'n tením prou de diners
afora.
---Be ho póts dir! Peró qué hi farém, Olaguer, si no crían d'altra
manera? ---exclamava la Tuyas ab veu condolida.
---Quántas, ne tens de perruca?
---Jo, duascentas.
---Ey, que te n'amagas deu! Ahir jo las vaig contar. Vaja, dónamen cinch
y estarém iguals.
---Sí, are hi corro.
---Demá'n buscaré cinch més per cada hu.
---No m'agafas, noy; á cada hu'l qu'es seu.
Que sí, que nó... Llavors urpada, s'ensenyavan las dents, los ulls
flamejants, fins que, tot d'un cop, transfigurava aquells rostres una
rialla bestial y tornava á preponderar lo tracte de la complicitat,
sense passar d'aquí.
L'Olaguer, ab la excusa de dar menjar al matxo, se aixecava molt matí, y
llavors feya sas estacións á las demés talegas que no sabía la Tuyas.
Aquésta, aprofitant ausencias de son marit, se tancava en lo dormitori,
estirava un calaix de la calaixera y treya del secret las afavoridas que
ni'l Notari havía vist may. Per aquestas monedas tenía, aquella dona, un
ver fetichisme; eran las qu'havian de salvarla de la persecució de la
miseria, las mirava y cuydava com amulets qu', ademés d'aquélla, tenían
virtuts curativas com la de matar la migranya posántsen una als polsos.
En altre cantó, dins de un calaix ple de retalls y enredos, hi tenía un
gran munt de capdells de fil de diferents colors, que, si be guardava
tancats, ja no amagava á ningú. L'Olaguer havía vist moltas vegadas
que'n treya un parell y s'entretenía descapdellantne un, tot capdellant
l'altre, com si de dos tractés de ferne un sól.
---Per qué ho fas, aixó? ---li havía preguntat alguna vegada.
---Perque he acabat la mitja y no sé estar sense fer res.
Peró derrera la resposta, ab qualsevol excusa, desava'ls dos capdells,
sorpresa de temor. Era hont guardava'ls durillos d'aument. "Los pollets,
dins de la closca," deya ella. Y son gust era sentirlos pesar dintre'l
capdell y assaborir y fer allargar l'esperansa de véurelshi lluhir lo
daurat cordonet entre'l fil que descapdellava, devant de qui no podía
sospitarho. Aixís, moltas tardes, descapdellava devant de la pobra
coixeta, pera darse'l goig infantívol de fer ballar sa riquesa als ulls
d'una miserable, sense qu'aquésta se n'adonés. ---Mira cóm salta'l
pollet, cóm pica la closca:'ls pobres no'us els podeu dar aquets gustos
---se deya interiorment, ab refinada crudeltat.
Ab lo casament, la Tuyas havía trobat, ademés, nous medis d'estalviar
bon tros del diari de la plassa, que pagavan per parts iguals marit y
muller. Se feu dar de La Coma un dels dos porchs, que salá pera l'hivern
y unas quantas gallinas que mantenía en l'estable ab las sobrallas del
matxo; al hort dels Mínims y á las Paradas, pidolá alguns manats de
planter que, junt ab los arrebassats del más pe'lescanya-pobres,
serviren pera refer l'hort del castell. Ella y son marit lo cavavan á
estonas, la coixeta'l regava, y, aixís, prompte tingueren verdura pera'l
consúm.
La coixeta no li eixía cara sino de pa. Com qu'era un escarrás de feyna,
y, avesada á la miseria, sabia tots los recóns de la baratura, resultava
excelent; aixís es que, per, aguantarla, feren marit y muller lo petit
sacrifici d'escursarse la racció de pa en profit de la noya. Aquesta, ab
aixó sól ja hauria estat contenta, si no hagués sentit certs flayres
d'or á son entorn que li obrían esperansas pera temps á venir. Com que
no tenen fills, será del primer qu'ho arreplegui, pensava; y aixís aná
tirant.
Lo castell, donchs, era una bassa d'oli; tots tres ho havían ensopegat.
Llástima que La Coma no anava aixís. Quant tot aquell territori prometia
una cullita que dava bo de veure, alló estava derrotat, derrotat! Los
sembrats no muntavan dos pams de terra; una mar d'agram, salpicada de
rosellas y blauhets, sepultava la vinya; l'hortalissa del quintar
creixía escanyolida y ab las fullas qu'hauríau dit escaldadas.
L'Olaguer, que no hi havía estat de temps, quan vegé alló, perdé
l'oremus.
---Cóm se coneix qu'acaba'l contracte, Pere! Aixó es vergonya de deixar
las cosas?
---Ja veuréu, sense menjar, vos no viuríau. Quan la terra'n demanava li
vau negar; are ho trobéu.
---La mala fe hi trobo; heusho aquí.
---Tentu ab lo parlar, sinó hi tornarém á ser... Potser sí que voliau
que m'ho arranqués jo de las caixaladas! Ja sabeu quánts de cops vaig
venir á trobarvos; vos havíau adinerat totas las cullitas y encare no
n'he tocat una malla, ni us he pogut arrancar comptes, y á fe de Deu
que, de cap-d'-any, ja no se'n canta gall ni gallina.
---Y'l bòsch?
---Si'l bòsch; sempre sortiu ab lo bòsch. Qué'n podía treure del
brossám? En prous fatíchs m'he vist pera mantindre á la família. Aquí,
que m'he tingut d'empenyar y tot per culpa vostra, juheu! Ja tenía rahó,
ja,'l geperut, que lo qu'havíam de fer era colgarvos sota un cep.
---Pere... descantalleu massa.
---Y per qué'm déu las encarregadas de lo qu'es culpa vostra? Si
encare'm fareu perdre la paciencia. ¡Jo que l'he portat tan bé aquest
más! Jo que me la estimo, aquesta terra, perque hi tinch tantas suhadas
¡véurela aixíns, com un fossar! Anéu, preguntéu á la viuda de don
Joseph, si may vam tenir duas paraulas. Anéu, preguntéuli... Peró de
pòrch y de senyor, ja ho diu be'l ditxo, se n'ha de venir de mena.
Llavors semblava un jardí.
---Pere!
---Y qué Pere, ni Pere! qué amenasséu? Qui no vól pols que no vagi á
l'era. Lo qu'heu de fer es tocá'l dos, ans qu'os vegin las de casa,
qu'encare os las dirán més frescas.
---Jo soch l'amo, Pere.