Tuyas no vol pagar més lloguer, ni vosté tampoch. Vostés s'hi mudarán
aviat. Allavors me'n vaig jo, si per cas no m'hi volen cedir un reconet
abaix per que'ls hi fasse companyía.
---Esteu molt enterat, Olaguer. Be, donchs, doneume un tant al mes de
senyoríu y es cosa feta. La casa s'ho porta, es de senyors; heu de pagar
senyoríu.
---Sí, d'un senyor qu'ha mort al hospital...
---/Sic transit gloria mundi ---feu lo Notari, mostrant tot d'una son
estil sentenciós y sos temors de sempre sobre'l previndre.--- Una cosa
era'l tarambana del baró; una altra'l castell. Dos durets al mes y vos
entrego la clau.
---Deu pessetas ¡Ni cinch tampoch! Quina lley d'agrahir favors! are,
alló qualsevol ximple ho pot cremar, ó desembrassar quan menos.
Lo previsor Notari's torná groch, y abaixant la veu d'un terme dols,
torná:
---Posemho á cinch y no'n parlém més.
L'Olaguer se repensá una estona, amagant en lo possible tot lo dalé que
tenía d'aprofitar la ganga, mal que ganga fos per l'altre cassar guardiá
y paga, y á la fi oferí tres pessetas que foren aceptadas després de
llarch regateig. Obtingué'l permís y, en havent dinat, los nous amos y
éll, ab lo matxo darrera, s'encaminaren cap al castell que Da. Tuyas no
coneixía encara de dintre.
Al veure'ls passar los vehíns de Pratbell se mossegavan los llabis pera
no deixar anar un somrís estrafalari.
---Quín terceto! ---exclamavan després, entre dents, tot bellugant lo
cap.
Aixís atravessaren mitja vila fins arribar á las derreras casetas del
carreró miserable d'hont partía la costa del castell. Era aquésta una
dreta grahonada, empedrada de palets y faixas de marbre esmolat que
feyan arriscada l'ascensió. La molsa y l'herba rana que circuhian los
bombats palets los deixavan sols clapejar com calvos caps de mort mal
enterrats. Sort que l'esgarrifosa impresió era arreu substituhida per
l'esment continuo que l'esperit de conservació reclamava. Lo matxo, no
obstant, entre relliscadas y caygudas se resistía ab tal forsa á
trepitjar aquell solatje, que no hi bastavan crits ni cops. Encabritat,
arrufant lo nas y aixordant al mon ab sos brams enguniosos, aquí queya y
allá s'aixecava, trayent foch de las pedras, tot esferehit, com si fos
més impresionable que las personas. No cal dir que devant de sas
bojerías lo Notari y sa muller s'apressuraren á fugir costa amunt,
enganxats l'un ab l'altre, y arrambantse á las voras del camí, fins
arribar al peu del clos.
Tancava aquést un reixat de senzills barrots de ferro menjats de rovell,
tan desllorigats ja y fora de pollaguera, qu'haventse un día encallat á
mitj obrir, aixís restaren per sempre més, deixant més estret lo pas
pero obert sempre. Terra de gleva aná enterrant los llistóns inferiors,
y demunt d'ells nasqueren cada primavera flors y lianas que s'enfilavan
pe'ls barrots ab aquell instint embellidor que sembla que tenen las
flors boscanas.
Passat aquell llindar, la pujada no dolía. Ab pochs passos més un
assolía'l castell, una plassa empedrada ab grans carreus desnivellats
per la forsa increible dels escardots y fonolls que creixían entre'ls
junts. Un cop allí, podía un asseures en lo llarch pedrís de l'esquerra
y contemplar lo castell.
Era aquést, bastiment del sigle XIV que s'aixecava alterós encara ab sas
marletadas torras, sos finestrals trilobats partits pe'l corresponent
maynel, sa pedrera escaixalada avansant al mitj del exténs devanter ja
terrós, esquerdat y ple de pedassos de diferents temps y gust. Fins los
més llechs en arqueología se sentían dominats de misteriós respecte
devant d'aquell ferreny monument que ressaltava sobre'l blau del cel ab
imponent magestat. Y al recorre ab la vista la grandiositat de sos
massissos, la variada distribució y grandaria de las oberturas, los
perfils y atrevits trepats de la pedra tallada, un se sentía embadalit y
com prés de punyent curiositat. Tant, que be ofería la vila, al peu
meteix, son pintoresch panorama de desnivelladas teuladas, cimboris,
xemeneyas y campanars, la campinya sas catifas y arbredas, los torrents
llurs miralls per terra extesos llampegant entre'l fullatje, lo cel sos
horitzóns y mars de llum; peró'l visitant posposava tots aquells tresors
á la set de son esperit, ullprés per la porta del castell hont tenía fit
l'esguart ja feya estona. Si estava barrotada, perque ho estava; si de
cas era oberta, perque ovirava á dins son vestíbul ojival, son pati
negrench y recullit, l'ampla escala á cel obert ab son empit de
rosetóns, las parets trauhadas assí y allá per finestras y portas
fistonejadas de graciosas motlluras, capitellets y repisas
esculpturadas. Un vel humit y cendrós semblava, d'allá en fora, cobrirho
tot del misteri més atrayent; l'imaginació's forjava ja tota una
resurrecció d'Etat-mitjana: estrados entapissats, arcas de roure de
cayruda talla, lo gran tinell ab la vaixella d'or, l'arpa del trovador,
l'armadura del avagant, los enfilalls de perlas y joyería de las damas.
Altres dalían per veure'ls cellers, las foscas masmorras, los
subterranis misteriosos, la consabuda mina que per forsa degué tindre'l
baró pera baixar á la vila, pera escaparse potser fins al riu.
Y res d'aixó hi havia. Lo famolench Saturn s'havia empassat fins los
ossos d'una vintena de generacions d'aquella antiga familia, anant á
trobar lo darrer baró dins d'una sala d'hospital pera disputar á
l'escrófula las aixarrehidas llencas de teixits qu'aquesta no pogué
engolir en tant de temps com aná rosegantlo. Lo corch y'l rovell
s'encarregaren de menjarse'l parament, las armaduras. ¿Quí coneixerá en
las rosadas orelletas de la nuvia ó entre'ls postissos empolvats de la
dama enlayrada en son palco, las perlas y pedras finas qu'enlluhernaren
al pobre juglar, que tremolaren ab la rialla de la tenzó ó espurnejaren
irisadas pe'l flameig de la llar fumosa? No restava sino la pedra, y
aquesta l'havia desennoblida, de primer, lo vici; avuy anava á envilirla
l'usura.
Don Magí, lo menos corsech d'aquell terceto, torná á admirar encare tot
cofoy sa primera adquisició; mes fins los altres, al entrar en aquell
vestibul momificat, sentiren certa impresió de reverencia molt semblant
á la que causan los temples y'ls sepulcres. Muntaren al primer pis. D.
Guillem, fora d'un centenar de llibres y unas quantas cadiras coixas,
tot s'ho havia venut temps ha; las salas, totas las dependencias estavan
buydas, y las cobertas de volta, als cops de taló, ressonavan com
campanas de vidre. Los ressechs finestróns clarejavan per cent esberlas,
y com si fossen curts de mida deixavan en llurs galzes ample pas á
dragóns y sargantanas quan no oferian al vent las sonoritats d'un'orga
dotada de registres ben potents. Hi havia en aquellas salas un cert baf
de mort que glassava'ls esperits. Da. Tuyas comensava á trovarlas massa
grans y á penedirse d'haver ajudat á adquirir semblant casalot, mal que
no'ls hi costés més enllá de vuyt-cents duros. L'escanya-pobres tot era
mirar ahónt s'encauharia. "Lo qu'es per allí dalt, de cap de las
maneras." Y com qu'anava cansat pe'l pes del diner, tenia ja ganas de
trovar repós.
---Ja ho veyeu ---li deya'l Notari qu'en los ulls de la seva dona's veya
venir una pedregada á sobre--- si n'hi cabrian de telers aquí.
---Sí, esperi, esperi que li lloguin. May ho havia vist de part de dins:
mes are'm convenso de qu'es un casalot aixó. Sembla fins que hi té
d'haver ramor. Si no hi viu un desanimat com jo, no ho habita ningú; si
no ho ven per pedras ningú li compra. Me sembla qu'ha fet mal negoci, D.
Magí.
---Sempre feu mals abaranys de lo que més vos agrada.
---Sí, á fé de Deu, ja li dich qu'es ben galdós pera que un se
n'enamori. Un hom s'hi mor de fret y de por. Com no estiga mellor
abaix!...
---Sí, sí, anem per abaix ---interpretá Da. Tuyas cada cop mes
capficada.
---Oh, abaix! Abaix s'está molt bé ---exclamá'l Notari.
Y baixaren, y com la gran cuyna estés ben acondicionada y un xich
provehida, y notés l'Olaguer que la pelada establa era de fácil omplir
ab un paller que treya'l cap per demunt de la tanca del hort allí á duas
passas, ja's vejé á coll.
---Hont dormiréu avuy, Olaguer?
---Ab lo matxo, velhi aquí. Jo ab un feix de palla'n tinch prou per
avuy; demá ja m'arreglaré.
---Y la palla, d'hónt eixirá?
---Home, m'ha de deixar la del paller.
---Demaneu més qu'un pobre.
---Y que no veu que ja es podrida?
---Ben bé's deu menjar lo matxo la que li heu dat al entrar.
---Home, per avuy hont vol que vaja á buscarla? Cóm vol que'm fassa un
jas? En aquesta casa no hi ha un mal llit.
---Be, vaja, per avuy...
---Pensi á escriure al Pere, D. Magí.
---Ja está fet; en aquestas horas la carta ja camina.
Y aixó dihent, se despedí'l matrimoni, y del brancal de la porta lo
seguí l'Olaguer ab la vista, fins que vegé'ls caps enfonzarse per la
relliscosa devallada ab moviments expressius que denotavan viva y picada
conversa. Da. Tuyas se n'havia dut una impresió dolentíssima del
castell: conceptuava com l'Olaguer qu'havian fet un mal negoci, deya
qu'era un casalot, qu'era massa gran, car de foch y d'escombras pera
habitarlo, y grunyia ja per no anarhi á viure de cap de las maneras.
Sóls perque no fos dit, D. Magí, qu'interinament no desconeixia la rahó,
sostenia no obstant lo contrari: ab molt poch gasto s'apariava alló
magníficament; podrian criar porch, coloms y gallinas; tindre una cabra
pera la llet; l'hort, que'l podrian conrehar ells mateixos los diumenges
per entreteniment, los provehiria de verdura; si tant convingués,
llogarian los baixos; en una paraula, ficats allí serian uns reys, lo
castell los hi faria la vida. Després, devant de la tossuderia de la
seva dona y per no donar qué parlar, un cop dins la vila, s'avení á
vendre'l: de segur que li compraria, pagantho bé, en Vives, aquell
vanitós de la Granja.
V. Lo castell fou la perdició de D. Magí. Aquella carronya de Da. Tuyas
li tirava á la cara cada día com una gran disort, com un disbarat que
sóls podía ocórrer á un home negat de sentit comú, incapás de menar una
familia, de dur lo pondu d'una casa. Y no bastava que'l Notari oposés á
tals agravis, que'l primer pas d'aquella adquisició's debía precisament
á qui tant lo recriminava.
---Jo no conexío'l castell més que per de fora.
---Ni jo, gens més.
---Tu tenías obligació de mirarho mellor; aquéstas no son cosas de
donas, peró si deber vostre. Y ja estich cansada de sentirme que la
culpa es meva: jo no vaig aconsellarte sinó que li deixesses los primers
trescents duros al vint per cent, y tu encare los hi vas bestreure al
dotze. Tu, y ningú més, ne té la culpa; tu, que tota la vida has sigut
un somniador y res més; que sense mi no haurías fet res de positiu;
disbarats sobre disbarats y sempre disbarats. Estaríam carregats de
terra pera engreixar pagesos y nosaltres cantant los goigs de Sant Prim.
---Peró, dona, aixó's vendrá; aquell vanitós de la...
---Tornemhi ab lo vanitós. Lo vanitós ets tu, qu'has somniat tota la
vida ab propietats. Sempre'm surts ab lo vanitós de la Granja, com un
melindro pera ferme callar: ¿que't pensas que soch una nena que's mama'l
dit? Alló no t'ho comprará ningú sino á preu de pedra... ¡Sembla
impossible que la gent te confíen escriptures y testaments! Pobre de tu
que jo't faltés; que ben ennavegat estarías.
Y un día, y un altre día, á la hora de dinar, á l'hora de sopar, á
l'hora de anar al llit, sempre aqueixos gemechs, sempre las meteixas
inculpacións, fregían las sanchs del pobre Notari, y sa salut decandida
ne venía á menos. Semblava que li havía ficat un clau al cor y que cada
día li enfonzava més y més á novas martelladas. D. Magí anava fonent
greix, gastant paciencia, ascoltant cap-moix tants vituperis,
restituhint á solas lo dinar ab la bilis remoguda, fins una certa nit
que tant y tant las enfilá Da. Tuyas, que l'home no pogué més:
---Prou! ---va dir--- prou! Recórdat lo qu'eras ans de casarte ab mi: la
meva criada. Recorda qué vas durme en dot: la roba que jo t'havía
regalat... Recorda que vaig tornarte ab lo casament: jo no ho vull dir;
prou ho sabs tu. Recorda quí'ls ha fet los diners que tens, que m'amagas
fins pera menjar... Jo, jo, ab lo meu travall. Tu no'm pots demanar
comptes, tu no hi tens cap dret. Calla de un cop, y si no estás bé al
meu costat...
No pogué acabar la frase; las camas se li blincaren, perdé'l mon de
vista y caygué extés á terra. Un cop de sangs al cap lo matá en dos
días; morí en brassos de son escribent y d'un vehí.
Inmóvils restaren un y altre bona estona, contemplant al finat dins la
recollida alcova hont los dos fils de sol que s'escorrian pe'ls mal
ajustats finestróns arribavan fosos en llum grisa. Inútil era llur
recel, róssech de la darrera esperansa á que'ls vius s'arrapan per'envá
retindre'l vol del esperit: era mort, ben mort. Sos ulls envidriats, la
boca oberta y fosca, l'inflada má sobre'l llensol, tenían la trista
inmovilitat de la pedra. La grogor de la pell, en aquella claror, prenía
un tint blavench que feya més cantelludas las apófissis, y ombras
amoratadas semblavan demacrar més, per moments, tota la faç.
Convensuts de la trista veritat, eixí l'escribent á darne part á la
viuda, ab l'encongiment que causa missatge consemblant. Lo pobre home
havía perdut l'esma del temps y creya que fins la dels llòchs; ja que no
trobava á Da. Tuyas en cap sala ni cambra. Per fi arribá al menjador y
topá ab ella, dinant tranquilament. No ans de badar boca, que prou li
obrí la sorpresa de cop, peró si ans de posar en joch los llabis, lo feu
tornar enrera la viuda, pronunciant ab posat y veu imponents las
següents paraulas:
---No vull saber res. Es hora de dinar y dino. Després me dirá lo que hi
haja.
Lo pobre escribent, ab tot y conéixer l'egoisme d'aquella dona y d'haver
presenciat la fredor dels darrers dias, quedá espalmat, com devant de
una trahició alevosa. Y encorregut y aclaparat de pena, torná al costat
de son company y mirá al mort ab major dolor.
---¿Qué fém? Se refredará... l'hem de vestir.
---Esperém una estona ---respongué ab tremolosa veu, l'escribent. Y'ls
colors que li pujaren á la cara, lo privaren de delatar ni indirectament
á Da. Tuyas.
Passava'l temps y'l vehí insistía ab natural indiscreció; peró son
company callá ab tota la fermesa d'un cor honrat, fins que, sentint
ramors per allá fora, cregué arribat l'instant d'eixir, y ho feu, mal
que li costés, pera no enviarhi al altre.
---Ja pot pensar ---digué ab veu aspre que no pogué endolsir--- que no
vinch á durli cap nova, sinó á demanarli roba pera vestirlo.
Da. Tuyas tragué, sens inmutarse, un paper plegat que mostrá al
escribent.
---Véu: es de lletra d'en Magí, que vosté coneix, aquí hi há la seva
firma, que vosté coneix... donchs aixó es son codicil, hont disposa...
llegeixi... que son enterro siga de pobre. Amortállinlo ab lo llensol.
Y dit aixó, girá l'esquena, deixant altre cop al escribent més espalmat
que may.
Peró aquell vespre, Da. Tuyas, quan entrá per primera volta á l'alcova
pera apagar la xinxeta, única llum que permeté encendre al costat del
mort, vegé ab sorpresa qu'aquést no estava amortallat ab lo llensol,
sino vestit de negre. Atansá l'llum, palpá la roba, y al sospitar
qu'era'l vestit bo del escribent, no pogué evitar que'l fòch de la
vergonya li encengués la cara. Y quan sos ulls caygueren sobre
l'esquerdalench rostre del difunt, hont semblava haverse petrificat
l'emprenta del martiri, un crit de la conciencia li feu bategar lo cor y
exclamar ab veu confosa.
---Deu t'haja perdonat, Magí.
Bufá la xinxeta y, ab un llum á la má, eixí tota esgroguehida, en tant
que sobre'l mort queya la negror de las tenebras.
## VI.
Era de massa bon natural en Pere de las Borjas, pera no aceptar
l'avinensa proposada pel Notari. Passat lo bull de la sang, arribá á
sentir com pietat delescanya-pobres, á qui havía bofetejat impunement,
se n'empenedí com si hagués pegat á un malalt. Rebrotá, per altra banda,
son amor envers la terra que tants anys há conreava, y sóls ab greu de
la conciencia hauría sabut alluyarsen sense tindre corrents los comptes.
Alló de no pagar, afrontant fins lo presiri,'s diu al cop de la disputa;
convertirho en fets, quan ánima y cos tenen igual nivell de bondat, ja
es diferent.
Per aixó tothom restá en son lloch, llevat del Aloy, qu'era, en efecte,
geperut de cos y ánima. Aquést no estava per cosas, si'l veya per allí,
s'hi perdria; sóls terra entre mitj podia lliurarlo d'un cop de venjansa
que potser costaria car á tots dos. Y en havent parlat per aquest estil,
se penjá'l farsell á coll, lligat al cap del bastó, y abandoná La Coma,
asmirat de que tots los altres fossen tan baixos y perdularis.
Peró per la lógica prepotent dels fets, aquella avinensa promoguda per
l'escanya-pobres produhí un capgirell en l'orde social dels avinguts,
verament inesperat. Cap d'ells lo veya venir y tan natural com era,
donchs que consistí en aixecar al fort y anorrear al feble. Lo masover
obtingué un nou cavall, cobrá las despesas fetas, y sense aixecar la veu
ni menos los punys, de las-horas ensá, allí en La Coma, era l'amo;
l'escanya-pobres, si no'l mosso, un súbdit. Tota l'autoritat moral
qu'aquést hi havía perdut l'havía guanyada l'altre.
Se comprén l'odi qu'aquesta humillació havía d'engendrar en
l'escanya-pobres, qui, de llavors ensá, estalviá tot lo possible las
anadas á La Coma, ab goig y benhauransa dels masovers. No podent
prescindir d'aquéstos, tot lo desitj del avaro fou despossehirse de la
mesada; pero'l dimoni del carril ho feya més impossible cada día, com
qui diu xuclantse á la gent rica pera portarla á Barcelona. Ben segur
que no l'hauría dada á mal preu, pero ni á mal preu trobava comprador.
Ah! que bé deya'l Notari "aixó es peste pera'ls pobles!" Pratbell
s'abaltia de pobresa de sang, y com tots los atacats d'un mal crónich,
se alimentava d'esperansas ilusorias qu'ab lo consegüent desengany la
consumían més y més. Avuy se parlava d'una fábrica, demá d'unas minas,
un altre día era una font miraculosa lo qu'havía de remontar la vila;
peró ni la font, ni las minas, ni la fábrica apareixían en altre mon
qu'en l'imaginari, consol dels desenfeinats y empobrits. Lo real era'l
carril, aquells convoys de riquesa que desfilavan á la vista de tots,
pera fugir sorollosos y ab crits d'ergull d'aquell recó de miseria
que'ls hi dava pas!
L'Olaguer ja no podía passar pe'l carrer de La Roca sense trencarli'l
cor la vista de son antich magatzém ab la porta tancada; anava al hostal
de Sant Roch, y envá hi cerva tot aquell aixám de carreters sempre
mancats d'un'hora, d'un pam de corda y de diners, qu'ell bestreya ab
tant profit. L'ensopiment que regnava per tot arreu'l consumía com á La
Coma, sense que Las Paradas ni l'hort dels Mínims poguessen darli
consol, perque'ls tenía arrendats. La mort del Notari acabá d'aixafarlo,
perque ab ella quedá sens conseller y amenassat d'alguna etzaguellada de
la Tuyas que me'l plantés fora del castell, ahont ja's trobava com lo
peix al aygua.
Lo castell, sí,'l castell era son únich consol. Tants escarafalls com ne
feu á primera hora y tanbé com s'hi trobá després. Per'aquell home
esquerp, cap edifici com aquell, apartat de la vila per una costa
perillosa y sóls visitat, de lluny en lluny, per algún foraster que no
més se preocupava de las pedras. Aprofitant l'indiferentisme, pera no
dirne odi, ab que sos amos lo miraren á causa de las disputas,
l'escanya-pobres s'ensenyorí de tot lo casal, l'escorcollá de cap á cap,
trobanthi un sens fi d'amagatalls que feyan sas delicias. Feu mudar lo
pany de la porta forana, trobá en l'hort una bona soca de cirerers pera
barrot, apuntalá fortament las finestras més sotmogudas, y aixís
assegurat, sense més company que'l matxo mossegós, no temé ja entregarse
á una lley de jòch per demés estrany. Consistía en distribuhir las
talegas per diversos amagatalls, de distints pisos y en passarse llargas
horas de la matinada y vespre recontant las unsas y dobletas, mudant los
saquets de lloch cada día. Tan aviat la talega qu'havía entafurat abaix
al celler passava á ocupar lo recó de biga de la golfa d'hont n'extreya
un altra, com aquésta era col·locada al cau del celler ó en un forat del
primer pis, ó sota la rejola del quarto fosch, sinó entre la palla de
l'estable ó en lo munt de la cendrera. Aixis las visitava d'una á una,
las hi feya estacións ab fervor religiós, hont desplegava tota
l'idolatría de que parla Sant Pau, las portava una estoneta sobre'l cor,
y ab llur trasbals y diferencia, notada al contar, se feya l'ilusió
d'esser més rich. Sense cercar gayre, trobá encar per golfas y
magatzéms, portas vellas, trossos de biga, despullas de mobles corcats
que li servían de llenya pera coure las farinetas, aixís com los llibres
de D. Guillém pera encendre'l fòch. Descobrí també mitja gerra d'oli
ranci ab que alimentar son llum de ganxo fins qui sab quán, y en sos
escorcollaments, contragué la deria de buscar los tresors que per forsa
hi havía d'haver soterrats en lo castell. No hi hagué un pam de paret
que no truqués, primer ab los nusets dels dits, després ab una massa de
ferro, ni una cana de terra dels baixos que no sotmogués ab son magall.
D'aquí qu'ab los sorrolls sotmorts y ab los viatges llum á la má que
clarejava en negra nit per los esberlats finestróns de tots los pisos,
comensessen los vehins del carreró á dir que hi havía ramor al castell,
á forjars'hi fantasmas y esgarrifosas historias, quan lo home més
content y tranquil hi estava. Y si algú no s'ho creya, feya com que sí,
tan sóls per'ajudar á traures d'aprop l'escanya-pobres. Aixís la veu
s'escampá més aviat per la vila que no'n fou ell sabedor.
Quan la nova arribá á Da. Tuyas, li causá un tropell. ---¡Adeu, are sí
que ni'l llogo, ni'l vench may més! Are si que ni jo puch ja mudarmhi!
Feya tres mesos que D. Magí era difunt, y ofegats ja'ls antichs
ressentiments qu'á primer'hora li feren aceptar, aquella perdua com un
gran guany, Da. Tuyas comensava á sentir lo defalliment d'esperit de
tota viuda. Un oncle del difunt l'amenassava ab plets, la soletat més
gran la rodejava, l'honrat escribent no volgué trepitjar més aquell
escriptori, qu'hagué de confiar á qui menós confiansa li mereixía; los
honoraris que per conveni ab lo substitut havía de cobrar, eran font
qu'anava estroncantse y s'estroncaría del tot lo dia que'l notari nou
s'emportaría'ls manuals. La manía d'esser robada li creixía per moments,
y reduhida, pera viure, á gratar los curts productes que tocava del
escriptori, veya, esgarrifantse, arribar lo día de no poder estalviar
los rédits del diner bestret qu'era son capital. De la plassa, del
vestir, de sas necessitats diarias, no'n podía ja traure res aquella
miserable; un sol estalvi li restava á fer, lo de lloguer de pis; y
estava disposada á ferlo desseguida que perdés lo manual, trasladantse
al castell si no trobava arrendatari ó comprador. Aquella nova, donchs,
havía d'aclapararla, y per'eixir de duptes, enviá á cercar al Olaguer.