com cal, perque... m'entenéu?... á mi, las amenassas, m'encenen las
sangs, y ja sé fins ahónt arribéu, y... clá y net, no m'agrada
héuremelas ab qui no siga com jo. Mosseguéuvos la llengua y acabém: pel
Juny acaba'l pacte; jo ja tinch empleyo; amaniu los comptes y'ls diners
y busquéuvos pobre, un altre pobre pera escanyar, y en paus. Are, si'm
voléu creure, per aquí no hi vinguéu massa, que no tothom te'l seny del
Pere: aquesta tarde meteixa, ha estat aquí l'Aloy, que de llavors ensá
va mort de fam, y si us trobés guardeuvos d'ell, que té mals jòchs.
Creyéume á mi, que ja us perdono las miserias tant com sé, y anéu en nom
de Deu ó del Diable, de qui més vos acomodi, peró anéuvosen.
Y dit aixó, en Pere'l plantá en sech, pera mellor contindres. L'Olaguer
estava groch d'ira; peró com sabía quántas ne canava son contrincant, no
doná un pas; desfermá'l matxo, qu'havía deixat al voral del camí,
arrencá unas quantas sèbas y llotigas d'ensiám fins omplirne'l corn de
la sarria, y, muntant, arrencá á corre cap á Pratbell.
En son cor bullía tot lo fel del oyt y la vergonya, admirantse ell
mateix d'haverse aguantat tant. ¿Hónt era donchs tot lo pit d'aquell
traginer jove, que no tenía por á res ni á ningú, qu'anava de nit per
cingles y montanyas, dormint dalt del matxo, més refiat que no dormía
are tancat ab tres portas dins d'un castell? Y, per consolarse, somniava
ab la venjansa, lo recurs dels cobarts, una venjansa de diners, la vil
venjansa dels avaros... quan, de sobte, vegé, assegut á la cuneta del
camí, un pobre, espellissat y colltort que li semblá conéixer. Lo matxo,
al meteix temps, comensá á bramar furiós, á encabritarse tan enfutismat
que, sóls á bastonada de cego, conseguí l'Olaguer ferlo apartar de la
cuneta y empendre esferehit galop.
A son pas, lo pobre s'aixecá, y, ensenyant los punys y reganyant las
dents, cridá, entre mitj de la polsaguera:
---Ja tens sòrt del matxo, ja, juheu!
Era l'Aloy. L'Olaguer recordá de seguit las paraulas d'en Pere, tot
esglayat. Y aquell vespre, ab una talega abrassada sobre el pit, potser
ab més forsa que may, tornava ab sa usada cantarella:
---Per res del mon, Tuyas, per res del mon dónguis un quarto.
Enfonzant los dits entre las unsas, gayre be plorava: may l'havía vist
la Tuyas tan emocionat.
---Casi'm fas por. ---¿Qué tens avuy?
---Penso que'l lladre del masover m'ha robat.
Y fora de sí, sense afegir un mot, pegá grapada en lo munt de la Tuyas.
Aquésta se li tirá demunt, tan folla com ell, y li mossegá la munyeca;
peró l'Olaguer aclapará á la vella sens grans esfors contra la cadira, y
empunyantla pel coll, esbravant tota l'ira d'aquella tarde, digué:
---Qué't pensas que só'l Notari, jo? Si ho tornas á fer may més,
t'escanyo.
Lo qual no obstá á que, l'endemá, marit y muller fossen tan amichs com
sempre.
## IX.
A la fi, Pratbell semblava reviscolar un xich. Un día, baixaren del tren
que venía de Barcelona, tres senyors; s'ajuntaren ab en Vives, lo
vanitós de la Granja, que'ls esperava, atravessaren á peu la vila,
essent objecte de general curiositat, y, allá á la una, eixiren en una
tartana que'ls deixá al peu del túnel de Malgual.
---Are es bon'hora, eh? ---preguntá en Vives al guarda agullas.
---Sí, senyor. Ja poden entrar, ja; no passará cap tren.
La boca del túnel, especie d'arch triomfal fet de mahóns, estava com
encaixonada dins dels contraforts que formava la tallada vessant del
puig, ans d'aixecarse suaument de la plana. Entre mitj dels contraforts
passava la vía, neta y blavosa, ab sos rails lluhents y sas endressadas
cunetas, per hont lliscava un regarol d'aygua negrenca, provenient de
filtracións del puig.
Aquells senyors miraren l'aygua, la remogueren ab sos bastóns, que
n'eixían ab la birolla enllefiscada de negre llotím, y las emprengueren
ben prompte per las fosquedats del túnel, rompudas al cap d'avall per un
forat lluminós, petit com la boca d'una mina.
---Y donchs ---preguntá'l guarda agullas al tartaner--- que será un fet
aixó?
---En Vives diu que sí; are s'ho van á mirar. Prou convindría; peró jo'm
temo que siga una mangauixa.
---Quí son aquets senyors?
---Aquell alt, de la catxutxa blanca y barba negra, diuhen qu'es
l'enginyer; aquell de la barballera roja, he sentit que l'anomenavan
mestre Groch míster Groch ó no sé cóm. Parla molt poch y empatollat;
tinch entés qu'es inglés. L'altre petitó, que dú la bossa á l'esquena,
diuhen qu'es l'amo dels quartos.
---Dingú ho diría.
---No, lo qu'es pe'l vestuari... peró gasta bon tabaco y no l'escasseja,
nó. Miréu quinas cigalas m'ha dat.
Y'ls interlocutors callaren al veure reapareixer als forasters por sota
aquell arch qu'era altíssim sobre llurs caps, tan petit com semblava al
peu del puig.
Duyan conversa tirada y usaban uns mots, tals com antracífero,
secundari, hullas, gredas y altres per l'estil que, ni escoltantlos bé,
tartaner y guarda y fins lo meteix Vives, ne pogueren treure l'aygua
clara.
---Bé ---digué'l de la gorra blanca--- aném á veure las calicatas. ¿Son
gayre lluny?
Y sense esperar quasi be resposta, se las enfilá com un cabrit pe'l
corriol qu'arrancava dels estreps del túnel, seguit de sos companys.
---Jo'm creya qu'era un botjar?
---Sí, home, un hermot com lo cap d'aquest cantó, y encare sense'ls
pinatells que per aquí verdejan mitja montanya.
---Ja's ben feréstega tota aquesta afrau. Per arribar fins aquí, seguint
la rasa, de poch que rompo mollas y tartana y'l coll del animal y tot.
---Prou; lo estrany es qu'hagueu arribat sencers. Mireu, si tot aixó no
es una mangauixa com vos diheu, lo primer qu'haurían de fer, es bona
carretera.
---May debeu veure un ánima per aquí.
---Las que porta'l tren, que passa tallant la cara; ni fesomías veig.
Sórt dels de carga que ronsejan una mica y parlo ab los conductors;
sinò, ja ni sabría dir una paraula. Tot lo día dins de la caseta com un
xup... ja os dich qu'es trist l'ofici en aquest indret. Es molt solitari
tot aixó, molt.
---Donchs are, potser, vos ho animarán.
---Avuy fos y demá festa! Peró sabeu qué farán, si de cas: empastifarho
de mala gent. Aquets minayres de carbó solen ser una genteta!
---Es clar, un ofici de tanta pena, quí voleu que'l fassi... Be, dexéume
anar á desenganxá'l Menut.
---Sí, més val, més val, que ja n'hi há per estona.
Encare tingueren eixos dos homens temps pera fer un gotet d'ayguardent
dins de la caseta, veure passar un tren de passatjers que, com deya'l
guarda agullas, tallava la cara, y garlar mitj hora més sobre las
probabilitats d'aquella esplotació de minas en que ni l'un ni l'altre
sabian creure.
Mes, al vespre, tot Pratbell la dava ja com cosa certa, y'ls forasters,
al cassino, eran tractats com semi-deus per tot un poble que no hi veya
de cap ull. Aprofitant l'entussiasme,'l senyor de la bossa obrí una
suscripció d'accións, en Vives invocá'l patriotisme y la necesitat de
ressuscitar la vila, y llavors se comensaren á veure caras llargas y
gent que dissimuladament girava cua. Los uns escarmentats pe'l carril,
d'altres entrampats fins á la nou del coll, molt pochs foren los que
s'assentaren á la llista. Aixó no obstant, s'arreplegaren uns deu mil
duros, al cap de pochs días se obrí una oficina al carrer Major ab un
lletrero que deya: "Carboníferas de Malgual", y un centenar d'homens,
manats per mister Groc, comensá de valent, dalt d'aquell botjar, un gran
casalot, un camí, un pou y més avall una mina. D'en tant en tant, en
Vives muntava á cavall, visitava las obras y tornava á Pratbell ple
d'entussiasme: "Las Habitacións ja están acabadas, lo pou te més de vint
metres, doscents la mina, ja troban pissarras y lignits; mister Groc, ab
tan pocas paraulas com gasta, deixa entendre que ben aviat serém al
carbó." Després feya la descripció pintoresca de l'escena ab tots los
colors hermosos que dóna l'alegria.
---Si vejesseu, alló sembla una Babel de llenguas y vestits: valenciáns,
aragonesos, cataláns de la vora del Ebro, l'un ab saragüells, l'altre ab
calsa curta y calsó, qui ab barretina, qui ab un bolet, los mestres de
casas tots enguixats, los minayres ab los vestits de lona regalimant,
trayent lo cap pe'l pou ó per la mina, negres com escarbats eixint del
cau; tot un formiguer fent professóns en distints sentits. Han fet tal
daltabaix de terras, qu'aquell puig no sembla'l meteix: aquí un
terraplé, allí un tallat, á dalt una gran plassa, per tot arreu
carrilets ab truchs que corren sols, carregats de terras ó ròchs, y ells
meteixos se buydan y allargan aquells caminals penjats sobre la timba.
Dalt de la plassa, hi veureu Las Habitacións, una caserna com mitj
carrer Major, feta ab massís de mahó fins á uns vint pams d'alsaria y,
demunt, lo menos metre y mitj d'engrahellada, també de mahóns ab
zig-zag, pera la ventilació dels ayres. Hi há establía, la forja, una
gran quadra hont dormen los travalladors y, al altre cap, aposentos pera
mister Groc y'ls capatassos. Vos dich qu'es obra de gegants y que
sorprén trobarla en aquell tou de montanyas plenas de bosch, sense una
casa ni altre senyal de vida que'ls trens que sentiu rembombar per baix
de las timbas y moure terratrémol per dins dels túnels.
En Vives comunicava son entussiasme al auditori. Los accionistas glatían
de goig; los que no ho eran gayre bé s'empenadian; Pratbell en massa
tenia posada la esperansa en las "Carboníferas de Malgual". Aixís
passaren quatre mesos ben bons, quan un dissabte,'l matí, no s'obriren
las oficinas. Mister Groc baixá ab dos homens pera endursen lo setmanal
dels travalladors, buscaren per aquí y per allá al administrador y
sapigueren, últimament, qu'havia marxat en lo primer tren cap á
Barcelona. Mister Groc s'hi posá de veras, volgué enmanllevar diners
pera pagar á la gent; peró com no duya la firma de la societat...
Llavors se presentá al jutje, al alcalde, demanant, ab tota la
formalitat d'un inglés, que li obrissin la porta de las oficinas, que's
prengués inventari é incautantse dels fondos se li entregués lo
setmanal, y tots li preguntaren á títol de qué, quina personalitat
tenia, y no'ls tragué d'aquí. L'home ja's veya perdut si tornava á las
minas, y, lo pitjor, deshonrat... quan, xiulant algú á las orellas d'en
Vives, amo del puig é individuo del Consell de la Carbonífera de
Malgual, li feu aprontar los diners á fi d'evitarse disgustos majors.
---Teniu; peró aixó no més avuy. Ja podeu despatxar als travalladors
---digué en Vives, blanch com un ciri.
Mister Groc restá veyent llumenetas. Es á dir, que tant meteix se podia
creure en una estafada? Impossible! Enhorabona que creguessin com ell en
la fugida de mala fe del Administrador... peró una estafada de part dels
directors...
---Donchs jo hi crech ---feu, més mort que viu, lo pobre Vives.
Y l'inglés torná tot concirós á las minas y despatxá á tothom que, no
content de menjar á despesas d'ell, volgués esperar fins l'altre
dissabte en qu'hauria aclarit la veritat. Cartas y viatjes, de res li
serviren, com no fos per'arrancarli las alas del cor fins al punt de no
deixarlo tornar á las minas. Escrigué al únich capatás que hi quedava y
aquést doná'ls despatxos á la dotzena de minayres morts de fam qu'havian
ascoltat al inglés; peró, embestits per la gana y envalentonats pe'l
nombre, encare aquéstos lo despatxaren á n'ell á pedra seca. Un cop
sols, s'ensenyoriren de las claus, de las pocas provisions que sobraren,
d'eynas, d'armas y demés, estimbaren truchs, y carretóns, y al vespre,
tancats en l'aposento de Mister Groc, apurant de copa en copa mitj
barril de cervesa y duas garrafas de pipermin, acordaren dar algun cop
de má.
Ajegut de gayrell entre la mullada taula y la cadira qui no estava
assegut á terra, tots més negres que la sutja, anaren cabussant y
adormintse, d'un á un, tot repetint:
---Y es clar, d'un modo ó altre'ns hem de guanyar la vida.
---Si aixampo alescanya-pobres, me la paga ell ---feya, aclucant los
ulls, un de geperut y colltort, que sóls en silueta's veya qu'era
l'Aloy.
Y deyan aixó ab vocals tan menjadas, un tó tan defallit y unas bocas tan
tortas, que s'hauria dit que's morian. Mes si no's morian ells, ja moria
quelcom més: los sentiments honrats en llurs cors y la llum de petroli
tota escurada y cremellajant que tenyia de claror rojenca las armas de
demunt la taula.
## X.
Mentrestant, al castell, tot seguia, poch més ó menos, del meteix modo:
la Tuyas, recelosa y esporuguida del nou marit, fentse compte de no
mossegarlo may més, peró no perdonantli may més tampoch la tentativa
d'escanyarla; l'Olaguer, administrant lo d'un y altre, cercant debadas
qui li llogués La Coma, plorant la merma qu'aquell any li havian fet la
conducta de'n Pere y'l passament de comptes, en lo que, encare per bon
arreglo, aquell li arrancá cinquanta quatre duros nou rals y mitj; marit
y muller cada cop més cegos pe'l diner, més esparverats de tornarse
pobres.
Enllepolit per las cullitas del primer any, l'escanya-pobres no se sabia
acabar las pérduas del segon; ni la Tuyas podia coures l'entrega de las
trescentas lliuras qu'havia tingut de fer al oncle de son marit per tota
avinensa. Es veritat que la llegítima reclamada pujava á cinchcentas,
peró pera lograr semblant rebaixa, casi bé's podian estalviar cartas y
passos. L'Olaguer no n'havia sabut prou, sino es qu'avingut ab l'altre,
eixint de ca'l Notari, s'embutxacá un paper de plata. Contavan, los dos,
qu'aquell any, d'una banda y altra, entre lo entregat y la falta de
guanys, lo menos havian perdut siscents duros: ¿no hi havia, donchs,
motius d'esporugirse?
Per aixó, ella, ja no sóls estalviava més y més, sinó que feya mitja per
altri totas las estonas possibles, y, quan la deixava ella, la prenia la
coixeta. Del mal lo menos; sempre'n treya vuyt ó deu ralets per setmana.
D'aquéstos ne dava dos á aquella noya, qu'era quasi qui havia fet tota
la feyna, y anava apilonant los altres y fentse'ls bescambiar en moneda
d'or, tan prompte com la quantitat ho permetia.
Per la meteixa por, no trobant comprador ni mitjer, l'escanya-pobres se
decidí á conrehar pe'l seu compte part ó partida de La Coma, ab lo seu
matxo, ab un qu'altre jornaler que, quedant en vaga,'s llogava á mitj
preu algun dia, ó ab los pobres passa-volants que tot, fent camí, volian
guanyarse las caixaladas del hostal. Fóra'ls enemichs, una pistola á la
faixa per si de cas, se creya á La Coma ja tot segur, y eran pochs los
dias que no hi anava ab jornalers ó sense, mal que li pesés. ¡Ditxosa
Coma! Ningú li comprava. ¡Malviatje las terras! La Coma era son torment;
peró hi anava, y l'única precaució que tenía, era la d'arribar al
castell ab claror de sol.
No obstant, un dia's feu fosch, tan fosch, que la Tuyas y la coixeta no
pogueren estar més sense tancarse, y l'home no arribava. L'esperaren
fins altra hora, desvetlladas y ab sobresalt més de por de trobarse
solas que de lo que á n'ell hagués pogut passarli, y acabaren per
condormirse y anarsen al llit. Morta de son, la Tuyas s'acotxá sense fer
l'acostumada visiteta á son tresor; mes, á mitja nit, un somni pesat la
desvetllá, plena d'alucinació terrible.
---Si m'haurá fugit robantme?
Y encengué llum, y tirantse uns enaguas sobre, nerviosa febrosenca,
comensá á forcejar la feixuga capsalera ab temeritat de brau. Bregant y
més bregant n'eixí, encar que molla de suhor, lassa y esporuguida del
cop que doná la fusta al caure á terra; peró ja veya la porta de son
sagrari, ja l'obria ab la clau falsa, ja tocá no sols sas doblas, sino
las del Olaguer y tot. Allí podia barrejarlas, esténdrelas demunt son
llit encar calent, sens perill d'esser escanyada, nadar en un mar d'or;
ella ho tenia tot, era més rica, era felís.
"Tuyas ---deya un paper que trobá, al peu del portal, la coixeta,
l'endemá al matí--- Tuyas, per Deu y pe'ls sants y per tota la cort
celestial, no't recordis de la meva prohibició, estich pres, amenassat
de mort, deixa mil duros, mil, sense mancarn'hi un, al peu del reixat, á
má dreta, aquesta nit, y no avisis per Deu á la justicia, sino soch
mort, míraho be, es la meva lletra, hi poso la meva firma, mil duros
sense faltarhi un xavo... Tuyas, soch jo, ton marit, no t'enganyo,
pateixo molt, no digas res, posa mil duros ben embolicats que'ls pugan
pendre depressa, no guaytis, no vulgas saber qui'ls ve á buscar, sino ho
pagarás tu després. Mil, sense faltarhi una malla."
"Olaguer."
Ab los ulls enfonzats per la febra de la nit, ho llegí ab prou feynas la
Tuyas, escrit ab lletra tremolosa, en un paper tan arrugat y enmascarat
qu'ho feya boy ininteligible. La coixeta, veyent que mudava'ls colors y
pressentint lo que passava, saltá tota enguniosa:
---Qu'es del amo? qu'está prés?
---Calla, tafanera, ¿per qué té d'estar prés? ---respongué la Tuyas,
indignada y clavantli'ls ulls fins al cor.
---Podrian ser lladres.
Los lladres no buscan als pobres. Cúse't la boca, déixam estar.
Y esqueixant lo paper en mil bocins, los tirá al foch, y's passá el dia
tota sorruda, tancada al dormitori, furejant pe'l primer pis, per los
recóns més foscos del castell, pujant y baixant, anant y venint com rata
enmatzinada, y no deixant eixir, ni al peu de la porta, á la coixeta.
Cap al tart, tancá ja'l castell, s'endugué totas las claus á la butxaca
y no aclucá l'ull en tota la nit.
L'endemá, ans d'obrir á la coixeta, sortí al pati, badá á pleret la
porta gran, y al llindar trobá un segón paper, sota una pedra.
"Tuyas, es lo darrer mot, si algú ha pres aquells mil, pósanhi altres
tants, al recó dret del reixat, colgats ab herba, no't demano res teu,
encare després, jo t'ho prometo, t'ho juro, te'n daré mil per tu,
pósalshi, sense por, ningú't fará res, y si no sí. No't recordis de lo
que't deya; me'n desdich de debó, no te'n demanaré comptes, no, encare't
besaré las petjadas, m'haurás salvat d'una mort esgarrifosa, ves si't
deuré, t'ho daré tot, tot, Tuyas, per Deu no puch més, sálvam, demá no
hi serás á temps."
"Olaguer."
Aquésta la llegí tres vegadas, ficsantse en las frases "darrer mot", "si
no sí" y "demá no hi serás á temps"; la darrera mitj esborrada
evidentment per una llágrima. Cremá'l paper, cridá á la coixeta, y altre
cop se la vegé rondar, tot lo matí, esferehida pe'l castell, fins á mitj
dia, qu'atravessant la cuyna ab lo devantal carregat, tota corva pe'l
pes que hi duya, entra ab rostre rioler á sa cambra; hont se tancá de
part de dins. Havia trobat tres talegas sota una rejola del quarto
fosch, y contant las doblas y recontanlas, no eixí á dinar fins á las
tres.
No s'havia post lo sol, que tancá y barrá'l castell, y quan se trobá
sola en la cambra, obrí l'amagatall, obrí la calaixera, contá damunt
d'ella mil duros en dobles de quatre, las apiloná formant dos pilanets
d'or ayrosos y lluhents que la encisavan, y perlejantli'ls ulls,
embadalida,'s llensá á abrassarlos, exclamant.
---Aixó'm voldrian pendre?... Nó, nó, no m'ho pendran.
Los piláns s'enfondraren, formant un gran munt d'or. Llavors, més
frísosa que may, arreplegá las unsas, y ab ellas, ab las del secret y ab
los capdells dels durillos, omplená tot un cabás, se'l posá á la falda
y, abrassantlo gelosa com la mare al fill que va á morir, passá tota la
nit en la cadira, al peu d'una finestra, ascoltant enguniosa, arrahulida
los més insignificants cruixits.
---"Lo darrer mot", "demá no hi serás á temps". Oh, tant de bó! Torna á
escanyarme are... Jo mestressa de tot, ja't tinch un amagatall més y
d'altres te'n trobaré, encare; tots, tots, lladre! avaro! miserable!
¿Per qué't vas casar ab mí? Pera heretarme, pera arreplegarho tot,
perque jo era vella y't creyas durar més tu. Y are vóls tocarme'l cor,
que no hi tenen dret sino aquéstas; sí, vosaltres, fillas mevas,
vosaltres... Y are vóls ferme por ab aquell "si no sí"... Sias mort tu;
jo ja'm salvaré. Que passin aquesta nit sense venir... ja m'arreglaré
demá... Y si venen, aquí, aquí ab vosaltres me trobarán; ma darrera
mirada será pera vosaltres, fillas mevas. Peró nó, demá, si ell no viu,
jo'ls acusaré, aniré á veure'l jutje, ho posaré tot en renou pera que'ls
cassin, demanaré civils pera'l castell.
Y al dir aixó, encenegada en sa passió, boja, fora de sí, estrenyia ab
frisansa aquell cabás contra son cor agitat.
Després, un crit de la conciencia acusadora l'alarmava, l'omplia de por.
---No ---responia interiorment--- no faig sinó cumplir las sevas propias
ordes. No havia tingut ell mateix lo presentiment? No deya que per molt
que m'ho demanés, may, may donés un xavo? ¿Qué faria ell en lo meu cas?
Encara recordo la primera nit "ni un xavo meu." Mira com avuy meteix se
n'adona; are ja parla de lo seu y fins me'n promet paga. Aixó demostra
lo qu'ell hauria fet per mí. Peró nó, nó; las sevas ordes, las ordes que
donava estant seré, aquéllas haig d'acatar; no las que potser li dictan
los mateixos lladres. Oh, sí,'ls lladres las hi dictan; ell nó. Per aixó
hi ha l'amenassa. Los lladres, los lladres; ell no las dictaria, perque
ell s'escapará, s'escapará.
Y aixís divagava, y's contradeya y's moria d'engunia ó's banyava en
aygua de rosas, perduts los ulls en la tenebror de la fosca, abrasada
per la febra de la inquietut y del amor que per son tresor sentia.
Y al matí següent, molt d'hora encare, torná á badar lo portal plena de
temor. Al consabut recó no hi havia cap paper. La joya li causá un
cobriment de cor.
---Ah!... ja respiro, tot es meu... soch felís!
## XI.
Vuyt mesos després, Pratbell despertava de debó. No tots los viatjers
havian passat indiferents, vía amunt y via avall. Alguns s'havian fixat
en las condicions naturals d'aquell territori, y com ans l'Urgell hi
abocá carretadas de blat, l'industriosa Barcelona hi esmersava diner
are. Se parlava ja de bonichs chalets que projectavan ferhi barcelonins,
pera passar l'estiu; los antichs molins, ja mitj enfondrats y ab llurs
rodas corcadas, restavan aclaparats devant de la colossal farinera que,
prop d'ells, s'estava bastint; lo Castell, adquirit á la viuda per tres
mil duros (á preu de pedra) era enderrocat entre núvols de pols,
per'aixecar en son lloch una gran fábrica de filatura; l'explotació
formal de las minas seria ben aviat un fet. Pratbell, donchs, no havia
sofert sinó la perturbació momentánea que causa tota innovació gran y
sobtada; sa vida, son modo d'esser prenian nova empenta, forma nova; lo
xiulet del tren ja no sonava ergullós y antipátich, sinó com trompeta de
resurrecció.
Un jorn, arribá allí la comissió d'enginyers que hi enviá la nova
companyía carbonífera per'estudiar las exploracions fetas y estat
d'obras, á fí de recomensar los travalls y rescabalar als accionistas
estafats.
Lo casalot, ab tanta fanfarria anomenat Habitacións, estava malmés,
sense vidres, sense portas, ple de goteras; la forja, mitj enrunada; los
carrilets, rovellats; los terraplens ja coberts d'herba; lo pou gran,
tapat ab taulons y feixinas, y allá, al fons del abím, se veyan encare
alguns truchs y carretons trabucats, y la carcanada d'un matxo ab las
morrallas y bast y tot. Lo botjar, en cambi, rebrotava per tot arreu, y
grans motas de ginesteras salpicavan de flors d'or aquell camp de
batalla ab l'imponent indiferentisme que té la naturalesa per las obras
del home.
Los enginyers feren destapar lo pou y recorreren la mina, entranthi per
la boca, provehits dels corresponents fanals. Al arribar á l'unió de la
mina y'l pou, un dels enginyers, aixecant lo cap, sentí en lo front la
desagradosa rascada d'un objecte fret, punxós y brandajant, ensemps que
sos peus ensopegavan ab pellingos de roba. Torná enrera un moment, plé
de vaga temor, pera passar altre cop endevant més ajupit, fins á
trobarse al mitj del pou. Llavors, éll y sos companys notaren, qu'en lo
groixut travesser dels ternals, penjava un objecte recargolat y
monstruós, plé de traus y ánguls y de silueta estranyament humana. Hi
acostaren las llanternas, y recularen esferehits. Era un esquelet humá.
Estava penjat al travesser per sota las aixellas, lligadas las peladas
mans derrera; arnada barretina cobría son cap de mort, y trossos de
roba, escaixalats y humits, penjavan encastats al costellám y als
fémurs. Sobre aquellas parets de carbó resaltavan més blanchs los òssos.
Pero lo més esgarrifós, perque duya á l'ánima la revelació dels
sofriments que degué passar l'infelís, era véureli la posa revinclada
dels genolls y de sos peus crispats, lo cap girat per amunt ab la barra
oberta, com si encare cridés socors als de dalt de la montanya.