Narcís Oller
1884
## I.
Los mercats de Pratbell, d'antiga nomenada, arribaren á son més gran
esplendor pe'ls encontorns del any 50 de la present centuria. Acabava
d'estrenarse'l tros de carretera de Madrid á la Granada qu'atravessa á
Pratbell, y essent aquesta vila cap de jornada ó de rellevo,'n tocá'ls
resultats ben prompte. Los blats d'Urgell y d'Aragó hi abocavan á
torrentadas los carros, y era negoci gras no deixarlos passar endevant,
provehit com estava'l país de salts d'aygua y bons molíns. Aixis fou
qu', en un sancti amen, l'esperit especulador dels de Pratbell,
comprengué la jugada y plantá arreu per tota la vila magatzéms de grans,
cavant sitjas al costat meteix dels cups.
Un dels magatzéms que cridá la atenció desde primera hora, fou lo qu'al
carrer de la Roca, vora'l portal Nou y á vint passas del Pallol, obrí
l'Olaguer. Perqué ¿quí era l'Olaguer? ¿ab quíns poders contava? Heus
aquí las preguntas que's feya tothom, l'enigma que capficava als de
Pratbell al passar pe'l carrer de la Roca. ¿L'Olaguer, aquell minyó
traginer, fill de qui sab hónt, que fins are ha menat matxos? ¡Si es més
pelat qu'una rata! ¡Si encara du pe'l cabell rastre de las pallissas
hont dormia! ¿D'hónt ha tret los diners?
Era verament estrany que mentres los altres traginers, fills de la vila,
havían d'emigrar ó junyirse á oficis més grossers, aquell foraster sense
nomenada tingués forsas y pit per'obrir magatzém. Tal hi havia que, pera
explicar lo misteri, recordava'l nom de coquí qu'entre'ls del ofici
disfrutava l'Olaguer, y'l senyalava á sos fills com exemple de previsió
y estalvi digne d'imitarse. D'altres, mal pensats com may ne faltan,
atribuhían sa riquesa á una malifeta; recordavan á cau d'orella que,
temps enrera, un senyor que l'Olaguer acompanyava al Remey mori
estimbat, y'l matxo ni una rascada... ¿m'entén? No mancava qui mirés al
nou graner com testaferro d'algun gat vell que qui sab per quins fins no
volía treure la cara. Per fi, los que's creyan més espavilats, tot s'ho
explicavan ab la omnipotencia momentánea de l'ambició, confiant per aixó
al temps los mals pronóstichs que, com qui no ho vol, deixavan caure.
Passaren mesos, passaren anys y'l magatzém seguía obrint y tancant sas
portas ab lo sol y encare sens eclipses ni nuvoladas. De bon matí, se
plantificava ja l'Olaguer al brancal de la porta, y recolzat en las
sacas de mostra, esperava compradors, vestit de blauhet al estiu, de
pana al hivern, sempre ab la mateixa roba de quan era traginer, sempre
ab lo mateix mocador de seda virolat, entortolligat al front, ó ab la
barretina musca ja més descolorida y suhada que la de cap pobre.
Saludava als vehins ab un "bon día" ó "Deu vos guard," y si'ls
compradors no matinejavan, ben prompte s'encauhava per las fosquedats
del magatzém, desde hont, tot tirant plans, vigilava, sense esser vist,
las copsadas sacas que'l sol acalentava de biaix. S'aturavan pagesos,
prenían una mostra de blat dins lo palmell, la sospesavan, la gronxavan,
la bufavan, se la passavan á raig fet d'una má á l'altra com rajolí
d'or, y, si agradats de la mercadería, llansavan la vista enlluhernada
al interior, no trigava un segón á eixir l'amo, de son amagatall,
dreturer y cautelós com l'aranya del albench.
Era altot y ossut, peró magre y cap-petit. Com bon moreno, tenía negre'l
cabell, sempre arranat, y negras eran també las ninas de sos ulls,
fredas y escorcolladoras mentres ascoltava; guspirejants ó dolsas quan
sa paraula ho requería. Quasi be barbamech, tenía no obstant groixudas
cellas; unidas sobre son nas llarguet y cantellut. Peró lo que més
caracterisava aquella figura, era la boca, tirada endevant com la del
furó, ab sos llabis tan prims y cenyits al os, que no podia badarlos
sense fer l'efecte de qu'ensenyava las dents pera mossegar. Disposava
així meteix en contra d'éll, una oposició, evident al primer cop d'ull,
entre sos moviments reposats y son temperament nerviós. Al véurel tan
esprimatxat y rebegut, un pressentía l'agilitat traydora del gat y
estava com pensant: ¿quán traurá las unglas? ¿quán me botará á demunt? Y
no obstant, jamay las treya, may se barallava y enardia; ningú li havía
vist perdre aquell pas de gat emperesit ni sas costums metódicas de
sempre.
Peró ab aixó y tot, disfrutava molt pocas simpatías. Lo veynat l'espiava
dia y nit, y per un efecte més sentimental qu'enrahonat, odiava la vida
d'aquell home. Ningú li sabia cap mal pas, llevat del estimbament
d'aquell senyor qu'anava al Remey, del que sóls problemáticament n'era
responsable; peró res, á las afeccións no'ls hi cerqueu rahó
d'existencia. L'un las enfilava en lo posat de mosca morta, l'altre en
son parlar de nyau-nyau, lo de més enllá perque no podia contemplar sens
frisansa lo sistema de vida raquítich y puntual d'aquell home.
Y realment son modo de viure era miserable y misteriós, tot á l'hora. Ni
una mala criada, ni un mosso, pera las feynas més grosseras de sa
industria. Ell meteix ajudava á carregar y descarregar las sacas de gra
y farina qu'entravan en son magatzém; ell meteix escombrava ab una mala
granera lo boll del enrejolat, passava la rasadora á las mesuras y
omplía ó buydava'ls cassals y la sitja. Espitregat y afanyós, quan
convenía, travallava fins á perdre l'alé, y, si havia d'eixir de casa,
tancava la porta y s'enduya la clau á la butxaca.
Tota s'habitació era l'estreta y fosca rebotiga que hi havia al fons del
magatzém, aclarida no més per un cel obert esquifit y reumátich, ple de
trastos vells, ollas fumadas y una ratera hont, boy cada dia, acabavan
sa existencia un parell de ratas com conills. Cada dissabte, á la tarde,
omplia de fum aquell cel-obert. Los vehins esbrinaren qu'allavors bullia
una calderada de farinetas y que l'endemá las escudellava en set plats
de terrissa, consumintne un cada vespre. "Se menja las sopas fredas",
deyan. Y aquest era l'únich sopar del Olaguer.
Pera dinar, estava aconduhit al hostal de Sant Roch. Allí concorrian los
pagesos més enderrerits, los carreters més jugadors, y'l Olaguer hi
anava pera bestraure'ls hi diners á ral per duro. En quant al dormir,
donchs que ningú havia traspassat lo llindar de sa fosca habitació, era
impossible saber com lo miserable graner se las arreglava. Sols
imputantli un luxo exagerat, s'atrevian algúns á suposar que jeya en una
márfega; dalt d'un catre; d'altres, presumian que ho feya demunt de
sachs vells; los més, s'inclinavan á creure qu'en un jas de palla ó en
los munts de boll arrambats ab l'escombra.
Ni saraus, ni aplechs, ni fontadas, ni funcions d'iglesia trencavan la
marxa matemática d'aquell rellotje; sempre á dins del magatzém,
senyalant lo mitjdia ab s'anada al hostal, la posta del sol ab lo
grinyol de las pesantas portas que restavan sols tancadas fins que'l dia
esqueixa la boyra de la nit. L'única casa que freqüentava era la del
notari Xirinach, un notari que li extenia'ls debitoris ab qu'endogalava
als enderrerits y als jugadors, en sa taula de bayeta despintada y
sembrada de papers polsosos, serraduras y plomas d'oca.
També passava'l Sr. Xirinach plassa d'avaro, no essentho sinó per
reflexo de sa muller. En altras mans, D. Magí Xirinach, hauria sigut
senzillament un home previsor, ó si's vól, un home interessat com tants
ne corren; incapás peró de viure ab la mesquinesa á que'l reduhia
aquella dona, vera encarnació de l'avarícia més crudel y refinada. La
flaca del notari no era'l diner pe'l diner; sinó la cobdicia de la
propietat. Fluix de complexió y de natural esporugit era d'aquells que
pensan sempre en las contingencias de la sórt y en la vellesa, de la
qual estava ja frech á frech. Pera assegurar aquésta contra las
inclemencias de la miseria, hauria estat continuament fincantse; peró
sotpeditat per Da. Tuyas, qu'era de génit dominant y porfidiós y s'havia
posat las calsas, lo pobre home havia de arribar á sos fins per altre
camí molt més tort y llargarut. Deixava'l diner á interés pujat, perque
ella ho volia, y ell somniava sempre en l'hora d'entaular judici y
embestir l'hipoteca. La possessió d'aquésta li hauria agradat més que'l
diner. Da. Tuyas tot al revés; d'aquí contínuas disputas dins d'aquell
matrimoni. No obstant los esforsos del notari, la sórt se mostrava
sempre més favorable á Da. Tuyas y als deutors: finia'l plasso y
aquestos pagavan bitllo-bitllo;'l capital se li havia aumentat;
l'hipoteca se li havia escorregut una vegada més dels dits. Germana de
sa fluixedat de génit era la desconfiansa que tenia de sa propia válua.
Era dels que cridan sempre á primer hora, qu'arrian velas aviat y
qu'acaban per admirar sempre la forsa de voluntat del contrincant. Per
aixó, víctima y tot de Da. Tuyas, tenia per ella especial adoració.
L'avaricia d'aquesta dona, ab tot y esser supina, als ulls d'aquell
marit ofuscat no traspassava la ratlla d'una economia molt prudent. Da.
Tuyas, per ell, era modelo d'estalviadoras, de dona de sa casa.
Per lo que toca al graner, D. Magí l'estimava com lo pagés estima al
arbre que creix ab sas regadas. Ell li havia dat la má, lo veya creixer,
y posantlo en camí d'adquirir, se feya l'ilusió de que s'hi posava ell
mateix ó quan menys n'assaboria las dolcesas.
Durant molts anys, passá l'Olaguer las tardes dels diumenges en aquell
despaig folrat per una doble paret de protocols y pergamins polsosos.
---Quánta de moneda déu representar tot aixó? Quánts de testaments y
contractes plens de números, eh?
Lo Sr. Xirinach, se llepava'l mostatxo de serrell, se fregava la galta
brianosa, arrufava'l nas, y llansant una mirada ideal per l'escletxa de
sas ulleras blavas, responía ab melancólica veu:
---Ja ho podeu dir, ja! Si aquí, tinguessem tot lo diner de qu'aixó
parla, ja fora amo de mitj Catalunya.
Més de quatre y més de vuyt vegadas havia repetit aquesta conversa, com
si's passessen un confitet per la boca, mentres Da. Tuyas, tot bellugant
lo cap ab menyspreu, desembrassava la tauleta del escribent.
Fora papers y tinter, l'espolsava ab lo mocador d'herbas qu'arrancava de
la bata de son marit, mal qu'aquest rondinés y cada diumenje'n
rondinava; treya un jóch de cartas ja ronyosas y corvas com teulas, y
¡apa! ja hi som! Lo notari, ab son casquet mitj desbrodat y suhós, sas
ulleras blavas y son mostatxo de serrell, s'asseya devant per devant de
sa costella. Aquesta, ab sa cara de pergamí arrugat, comprimida fins
dessota las orellas, pe'ls bandós de sa perruca, comensava
invariablement una disputa sobre si'l jòch seria un solo, una
bescambrilla ó un truch y flor. Com qu'era tan repatania (paraulas del
notari) se feya la seva santa voluntat, qu'en aquest cas volia dir la
bescambrilla, y la pau regnava entre'ls dos contendents, fins á l'hora
de pagar, que, segons sembla, era la en que,'l vencedor d'aquella tarde,
comensava á rondinar, pera no rebrer com trofeus de la victoria, xavos
llisos per quartos y cabotas de clau per xavos. Hi havia un moment en
que'ls tres jugadors, tot d'un plegat, s'aixecavan de la cadira,
aferrant cadascú, ab lo puny clos sobre la taula, lo corresponent muntet
de calderilla; peró devant del conflicte de tanta merma, lo guanyador
solia capitular, admetent cabotas y xavos llisos. Qui aygua atura, blat
mesura, solía dir cadascú interiorment. Y l'un se mofava de l'altre á
qui creya haver explotat.
Mentrestant la claror mimvava, enfosquint l'estret escriptori. L'Olaguer
cuytava á despedirse pera poder arribar encare entre dos llustros á casa
seva, y'ls vehins, al véurel entrar, ab ironia més ignoscent que
fundada, solian exclamar entre dents:
---Ja va á menjarse las sopas fredas.
## II.
Lo carril, aquell carril tan desitjat, que'l 15 de Juny del 65 s'estrená
á Pratbell á só de campanas y terrabastall de músicas, acabá arreu ab
los antichs mercats. Las feixugas galeras d'Urgell y d'Aragó no hi
comparegueren més, lo bestiá de Verdú tampoch, los graners hagueren de
tancar los magatzéms, los ramblers emigraren, aquell burgit d'invasións
forasteras no trencá ja periódicament lo repós dels carrers de Pratbell.
Un somni etern semblá apoderarse de la vila, lo somni que pesa sobre las
poblacións pagesas. Al mitj d'aquella quietut, ressonava ab certa
tristesa l'espignet potent de la locomotora, crit d'alerta d'una nova
civilisació sorollosa y atrafegada.
Llavors l'estació s'animava un xich, los vehins del Arrabal guaytavan
per las finestras, los pochs pagesos, escampats per la plana com
figuretas perdudas, se redressavan y restavan embadalits, las mans
plegadas demunt l'eyna del travall. De sota terra, del túnel de Malgual,
apareixia, envolcallat en fum, lo tren, indecís, negre, empetitit, com
joguina de fira per la distancia y per la magnitut de las montanyas que
li servian de fondo. Ell corria, corria, y sols imposantli metas,
coneixía l'espectador que guanyava camí. Mes aixís y tot, duyá en sí
certa magestat totduna atractívola é imponent qu'obligava á mirarlo. En
son curs era capritxós y enjogassat. Tantost mostrava á lo llarch sa
trencada siluheta en camp ras, devant lo lluminós horitzó; tantost se
presentava de pit, blanca cimera esblenada al cap, sos ulls rodóns
llampeguejant; tantost s'embarhumava ab canyars y arbredas, ó
s'encauhava per un tallat serradet, demunt del qual, arreu
s'arrossegavan fantásticas fumerolas. A estonas se'l sentia cridar
adolorit, á estonas pantejar ab afany, y á mesura que s'acostava, la
terra trontollava sota'ls peus, la máquina s'engrandia, sa branzida's
feya imponent. De sobte, eixía d'un altre tallat, llansava al ayre un
xisclet més viu y durader al que responía la campana de l'estació,
enfrenava la branzida, y, dalt del geométrich talús, desfilava sobre
frévol rodatje l'intermenable corrua de wagons, embalumats de sacas,
botas, carbó, fustas, ferro y maquinaria. Los wagons topavan uns ab
altres com marejats, llur rodám grinyolava al pes de tanta abundó. Ne
duyan més ells en un viatje que no'n trafiquejava la vila en deu
mercats, y, sols algun dia, mentres la máquina feya aygua, s'enganxavan
á la cua dos ó tres wagons més que tancavan las sobrallas de Pratbell.
Pochs minuts després, fugia tot aquell convoy de riquesa ab un crit
salvatje d'ergull, deixant espalmada la vida, buyda y solitaria
l'estació, com capsa abandonada al mitj del camp.
Los pratbellins de las finestras sentian quelcom d'imponent y trist
alhora, fins quan lo tren era de passatjers. Veure tot aquell aixám de
desconeguts que s'abocava á las finestretas indiferent, damas ab trajos
rebuscats, quintos que cantavan cansons estranyas, jovent desvergonyit
que saludava en to de burla, senyors que corrian del tren á l'estació y
de l'estació al tren, empenyentse, atropellantse; contemplar com tot
aquell mon tornava á entrar en caixa als cops sorts de las portellas y
ab quin desdeny partía tot joyós sense veure Pratbell sinó
d'esquitllébit; era fantasmagoría antipática qu'ofenía'l patriotisme y
amargava'l sentiment de germanó. ¿D'hont venia, ahont anava aquell tros
d'Humanitat tan indiferent per l'altre tros? S'hauria dit qu'era un
somni pesat que's repetia cada tres horas pera interrompre la pau dels
pratbellins, passántloshi pe'ls ulls rassas y més rassas d'un mon nou y
esbojarrat que vivia viatjant eternament.
---Aquí ho tenen, ja ho veyeu Olaguer, ---deya una tarde'l notari
Xirinach pe'l camí de l'estació, quan encare brunzia en l'espay lo clam
del tren de carga que s'allunyava via amunt--- ¡Y tan criticats com vam
ser per no contribuir á las festas!
---Sempre me n'he rigut.
Lo notari aturá'l pas, y apuntant la mangala dret á la via, afegí
sentenciosament:
---Sempre'l peix gros se menja al xich. Aixó es peste pe'ls pobles.
Teniuho per máxima: sempre'l peix gros se menja'l xich... ¿Ahont vá
aqueix tren? A atipar las ciutats grans... ¿Qué creix avuy? Las ciutats
grans... ¿Veyeu créixer cap vila, cap llogaret? Nó; sempre'l peix gros
s'menja al xich. Ben aviat aixó será un mas robat. La tendencia de la
civilisació nova es de concentració. Ja ho heu vist... los vostres
companys: qui no s'ha'n es anat al cel, se'n ha anat á Barcelona.
---Es lo que jo'ls hi deya, don Magí; féu veni'l carril, lo blat se os
tornará órb.
Y tornaren á caminar, lo notari llepant lo capsó de plata de sa mangala,
l'Olaguer ab las mans encreuhadas al darrera, estrenyent un grapat de
redoltas.
Lo camí estava solitari, cobert d'un fanch roig y envidriat que cruixía
sota las sabatas. Al cap de munt, destacava la vila sa foradada siluheta
ab son castell enmarletat y son campanar románich, sobre un cel rohent
de tardor qu'anava esblaymantse per moments. La vehina serra, campida de
blau negrós, batia sobre la plana misteriosa ombra. Un taro bastant viu
feya saltironar las fullas secas com aucells ferits y, en sas alenadas
fortas, omplia la terra de remors d'esgarrapadas. Llavors, los pelats
sarments qu'aguaytavan al camí, cruixian, se revinclavan convulsivament
y semblavan vergassar als pochs pámpols morts que conservavan encare. Un
pressentiment d'hivern; prenyat de melangía y cruesas, s'apoderava dels
cors. Lo Sr. Xirinach s'aixecá'l coll de sa levita color de pansa,
s'assegurá las ulleras blavas y encasquetá bé'l barret d'copa:
l'Olaguer, d'un blinco, s'ficá tercera vegada á la vinya del costat y
n'eixí arreu ab nou grapat de redoltas.
---Aquesta afició á la rapinya! ---esclamá'l notari, somrisent.
---Res d'aixó; es lo temps d'aixarmentar. Quí sab d'hont venen?
---Ja n'hi ha pera encendre fóch, eh? ---afegi'l notari, ab fruició ben
manifesta.--- Aixís se fan las casas, Olaguer, los animals nos ho
ensenyan: mirau la formiga. No més recullint lo que'ls esvalotats deixan
¡quin gavadal!... Sembla que'l vent s'encalma, podriam seure una mica.
L'Olaguer, primer qu'ell, arribá á un pedrís de prop del poble, y tot
lligant en garbó las redoltas cullidas, sentí ab sorpresa la següent
pregunta del notari:
---Per qué no us caseu?
---Ja may hi só pensat.
---Comprench que no hi pensessiu mentres feyau lo fonament de vostra
casa; peró avuy que teniu La Coma, l'Hort dels Mínims, las paradas de
Dalt, en una paraula, lo ronyó cubert, avuy qu'héu de plegar la botiga,
qu'os en aneu á la quarentena y voleu esser pagés, héu de pensarhi.
---Que no hi ha més que casarse? En bonas firas que'm vol bé!
---Home jo vos proposo un casament de Deu nos dó. Busqueu las vostras
conveniencias: una dona estalviadora es un gran puntal.
---Aquí's casa la bossa se li torna rasa.
---Trieu bé la dona y encare la tindreu més plena. Ah!, si es del puny
estret! cap home l'avansa. Mireu la meva.
Y aquí, D. Magí comensá á fer tal elogi y relació de las virtuts
domésticas de la Tuyas, que no hi havia sinó ascoltar. En vint anys no
havia espatllat una dotzena de camisas, ni comprat un llensol; ja no
parlém de la roba de demunt. "Aquesta levita de panyet, aquesta armilla
de quadros, aquestos pantalons d'esca, se conservan del nubiatje ensá,
per la seva endressa y condicia. A casa no hi há un raspall; los
raspalls tot s'ho menjan, Olaguer; uns bons espolsadors, y per la
derrera má, such de munyeca, ab un mocador ó un tros de panyo. Roba
qu'os trayeu, roba'l calaix, ben estirada y neta; aixó cada nit. Que
plou ó hi ha fanch, no eixiu de casa sens una gran necessitat, y si
teniu alfombreta al peu del sofá y venen visitas, enretireula. Al llit,
coxineras de pisana ab una tira de tela que's treu cada matí. La taula,
de marbre, y, demunt dels estalvis, ja podeu posarhi las cassolas. En
fí, no acabaria may... Y per la pitansa? May á la plassa cap criada, que
totas sisan; sempre la Tuyas y sempre tart, quan ja las revenadoras no
pensan sinó en tornar descarregadas á casa. Pero perque veyeu fins ahont
arriba la previsió de la Tuyas. ¿Sabeu com compra'ls ous? ¿Si van cars,
n'enmanlleva duas, tres dotzenas á son nebot l'adroguer; un cop s'han
abaixat, los hi torna. Moltas candeletas fan un ciri pascual... Una dona
aixís vos apedassa y agombola com ningú. Y ademés aquell instint del
negoci que té, la dona de sa casa, ¡aquell cop d'ull! Quan ella vos dona
una sortida ó consell, ascolteula; son grans inspiracions que no més
tenen ellas. Verbigracia, quan se'm va presentar aquell beneyt de D.
Guillem, lo Baró, á demanar que li bestragués trescents duros; coneixent
jo, com de fet, que'l volia no més que pera fer lo fatxenda en la
suscripció de las festas del carril, de poch l'envio enhoramala. Per
sórt meva, vaig demanarli que m'hi deixés pensar. Ho dich á'n ella, y
sabeu qué va preveure? Que'l Castell seria meu, com d'efecte no crech
que trigui gayre á esserho. Tenen grans inspiracions, grans
inspiracions...! Després, si vos moriu ¿á qui ho deixaréu? Val més saber
que no ho ha de fer malbè. Ja vos dich; cerqueu una dona aixís y
caseuvos; á la fí es lo camí qu'hem de fer tots."
L'Olaguer s'aixecá y, dant un copet amistós á l'espatlla del notari, va
dir:
---De tot lo que vosté m'ha contat y molt més, me'n passo, jo.
---Vos sou un miserable, vos no viviu com un senyor, ---replicá'l
notari, tot amoscat.
Y com lo taro tornava á bufar y la nit era ja bruna, emprengueren
silenciosos la costa de la vila, l'un ab las ulleras al front y
tantejant la terra ab la mangala, l'altre ab lo garbonet sota l'aixella.
Mes, á mitja vila, cadescú tirá per son cantó, fent dret á casa.
Quan l'Olaguer, havent barrat la porta,'s dirigía magatzém en dins á la
feble calor d'una candela que duya estenallada entre dos dits, un xicot
del carrer cridá pel forat del pany: ¡Escanya-pobres! Y aquest crit que
retrunyí ab veu aspre y desvergonyida per las tenebrosas voltas del
magatzém, glassá las sangs del avaro. ¡Escanya-pobres! renóm que li
aplicavan fa un quant de temps, qu'anava popularisantse y que duya en sí
tota los ayres d'una persecució rabiosa, qu'era una estigma ab que li
escupía á la cara tot un poble! Aixis ho entenia l'Olaguer, y al
pensarhi, éll, que per propia voluntat s'havía apartat sempre de tothom,
s'esferahía.
Sa naturalesa era la del arrel ó del táup, viure en l'obscuritat,
créixer en ella y en ella desplegar sa forsa; may eixir afora, esser
senyalat ab lo dit, esser l'enveja ó'l sach dels cops de ningú. Lo crit
d'escanya-pobres, era un crit de venjansa, l'alerta d'un regiment de
foners preparats á apedregarlo. En aquell moment, dintre sa casa, lo
crit prenía ja'l tó d'un desafío. Se sentí acorralat y, en son semblant,
se llegí tota la sobtada desesperació de la bestia sorpresa en lo cau,
l'ira salvatje d'aquella naturalesa grossera. Mes, la vida ensopida que
tants anys mená dintre la foscuria de son magatzém l'havia tornat
esglayadís com una rata. Del coratjós traginer no'n servava sinó la
primera embestida y la confiansa absoluta en tota la naturalesa,
esceptuantne l'home que tenia per la pitjor de las feras. Tota sa vida,
de l'Humanitat n'havia dit una colla de lladres; cada home era donchs un
lladre de qui calía guardarse, y en la confusió d'ideas de son cervell
escanyolit per la ignorancia, havia cregut sempre honrada tota cobdicia
que no anés armada fins á las dents. L'usura que las modernas lleys no
persegueixen, tampoch la condemnava lo sentit moral de l'Olaguer. Mes
aviat la considerava com una caritat molt semblant á la de tirar una
soga á qui s'ofega. Si l'auxiliat no s'en aixecava, era que, ja avans,
havia engolit massa aygua. Ell no n'era corresponsable, y en premi
d'haver eixit á la platja, se carregava á coll totas las despullas del
naufragi, que be s'ho valían los perills passats.
Un cop rich y motejat d'Escanya-pobres, sa conducta, tot essent la
meteixa, obehía á altres móvils: al odi feréstech que cova tot
foragitat. Amollit per sa passió, acobardit pe'ls anys y pel temor de
perdre, tenía pera'l diner veritables tendresas, lo disputava á tot
altre ab las astucias més crudels. Entre ell y'ls demés hi havia guerra
oberta. Si un dia'ls lladres l'aixampavan, ningú podría robarli ja'ls
goigs passats. Y víctima d'aquesta obseció, ja no estimava'l diner com
riquesa, sinó com font de plahers inesplicables. Si l'hagués pogut
deixatar com aygua, no hauria tastat altre aliment son cos. Li dolian ja
la pesseta del hostal, los quartos del oli, la llenya y la farina; sols
vensudas veritables crísis en que lluytavan de crudel modo l'esperit de
conservació y l'amor á la dobleta, pogué'l senyor Xirinach resoldre'l á
fincarse. "¡Un cop de má! ¡un cop de má!" Sense aixó, ni hauria comprat
l'hort, per barato que li dessen, ni un cop adjudicadas, hauría
conservat dos dias Las paradas de dalt y La Coma, que'l tribunal li
entregava per sentencia executiva. "¡Terras! Dèu ne dó á qui'n vulga! No
portan sinò mals de cap y gastos. Diner, diner, que se'l veu creixer,
qu'ocupa poch lloch y un se'l pòt guardar. Pero un cop de má, un cop
demá!" Sempre aquell cop de má sospés sobre son cap, lo feya somniar ab
lladres y l'omplía de una basarda més consemblant á la dels gelosos qu'á
la dels poruchs; perque, com á tot amant cego, no li dolía la vida,
sino'l ser estimat. Es per aixó que, del motiu d'escanya-pobres, lo que
menys l'ofenía era l'intenció insultant; lo que més l'amenassa, la llum
que li jitava sobre'l rostre pera traure'l de la foscor en que vivia y
ferlo objecte de la rapinya humana. Per aixó l'ascoltá estamordit,
ressonar dintre de sa propia casa, prop, prop del diner.
Una estona restá espalmat, la candela tremolant entre'ls dits, los peus
clavats á la mateixa rajola, y una barreja de por, d'ira, d'odi, que
passá per demunt del insolent y abarcava á tot Pratbell, bambollejá per
dintre aquell cor. Un silenci absolut lo refé; torná enrera, repassá las
baldas, la barra, lo pany, tapá ben be'l forat d'aquest, y com si encare
no sabés que'l crit havia entrat de fòra, resseguí,'l meteix que dona
poruca, fins los més petits recons de son rónech magatzém.
Ja amo de sí mateix, un somrís amargant lluhí en son rostre: l'expressió
de la venjansa, per no dirne la claror. May tan obcecat com aquell dia.
La conversa del notari, portantli'ls ulls envers la dona, criatura de
qui'ls havia apartat l'Olaguer passats sos vint anys, lo crit ab que'l
món s'havia per primera volta atrevít á perseguirlo fins aquell recó, li
remogueren fondament totas las tendresas que per l'or sentía. Alló eran
amenassas, amenassas contra l'objecte estimat: may, donchs, l'havia
estimat tant. Y sentí per ell la frisansa d'una sort de lascivia
extranya, una aberració bestial que no cap en rahó humana. Ja que no
podía fondre l'or y portarlo á la corrent de sas venas, volía besarlo,
glopejarlo, refrescarsen la boca y ab son alé cubrirlo amorosament d'un
vel. En las depravacións y baixesas de sa grossera passió, may havía
arribat tan avall: estava foll.
En tota la nit no pogué aclucar l'ull, y com la febre li exagerés los
perills que corría á Pratbell, prengué'l determini d'anarsen. Quasi bé
buyt lo magatzém, amo de La Coma y resolt á fer de pagés, com més
prompte abandonaría la vila, mellor. Terra entre mitj y no pensarían en
ell. Una llenca de terra d'un parell d'horas ja sería prou per'aquells
avalotats; quan aniría á la vila, no veuría sinó al notari.
## III.
Tres dias després, l'Olaguer arribá á La Coma, disposat á viurehi.
S'esqueya La Coma á sol ponent, dins d'una fondalada tranquila y
apacible, encar qu'un xich tristota per lo tó negrós que dava á las
vessants l'espés alzinar que las coronava. Pel galze de las vessants,
corría una riera sens nom, que regava l'horta de l'hisenda y algunas
pollancras d'estremada alsaria. La vessant de ponent, ans d'arribar á
l'aygua, s'aplanava, formant dalt de la riera com un grahó esgayat, que
tindría ben be una trentena de jornals. Al mitj hi havia la masía, una
casa de pagés, de teulada á dos vessants, l'era á sos peus, dins del
barri, qu'una esberlada porta de fusta tancava; un balcó tan llarch com
lo devanter dalt del primer pis y, sens orde ni concert, unas quantas
construccións miserables, arrapadas al entorn del edifici per
l'allotjament de las bestias y per altres serveys secundaris. Lo primer
pis era ben bé l'aposento del senyor: per la part del devant dominava
tota l'horta, extesa á sos peus com expléndit tapís moradench, llistat
de vert en oposats sentits; més amunt, los camps, y més amunt encare, la
vinya, cobrint ab ayre desmayat los primers geps de la montanya. Per la
part del darrera, la costa s'accentuava rápidament, y, de la carena
abaix, l'amo podia ovirar las ombrívolas interioritats d'aquell bosch
farreny, que semblava lliscar á pleret y cautelós cap á la plana. A sos
peus, y bé á sos peus, hi tenía l'amo'l servey, lo bestiá y la virám,
qu'escatenyava tot lo dia pe'ls pallers, arreus y llenya de dins del
barri.
Hi havia dèu anys qu'habitava aquest mas en Pere de las Borjas ab sa
dona y maynadeta, una cunyada, dos mossos y un baylet. En Pere, que'l
tenía á mitjas, no havia dat un quedir al amo, y ab tota sa familia
plorá de debó la mort d'aquest, primer, després l'adjudicació feta pe'l
tribunal á favor de l'Escanya pobres. Arrancar aquell be de Dèu de las
mans d'una pobre viuda y d'uns angelets com un fil d'or, abatuts per la
llarga malaltía de D. Joseph, li semblá una crudeltat tremenda: esser lo
substitut de tot un senyor un ex-traginer que, per juheu, tenía tan mal
nom, una imposició insoportable. Pero sobre'l amor qu'en Pere duya á
aquells terrossos regats ab sa suhor, hi havia de més á més una cláusula
d'escriptura que'l tenía amarrat á La Coma per dos anys encare. Se
carregaría de paciencia y cumpliría com un home.
A la masía, coneixía tothom lo motiu del nou amo, perque l'Olaguer
s'havia fet més popular qu'ell no's creya. La Pona, la masovera, y la
Sileta, sa germana, anant á mercat, havian guipat ja de cua d'ull,
dintre la fosquedat del magatzém, al improvisat graner; peró si de la
figura ningú'n tenía una imatje prou clara, llevat d'en Pere; de l'ánima
ne tenía potser una idea més esgarrifosa que la mateixa realitat,
ennegrida per un renom que feya feresa y desfigurada per las llegendas
románticas que d'ell formava la pública murmuració.
Fet determini de carregarse de paciencia, en Pere cridá, donchs, á
capítol á tothom, recomanant calma, bon seny y la major prudencia. Hi
anava la sòrt de tots: altrement, se veuría obligat á satisfer una
indemnisació que, ni venentse la camisa, podría reunir. La nova caygué
demunt d'aquells esperits com una gran disort, peró prometeren ajudar al
de casa ab tota la fé de qu'eran capassos. Y altre no podía esperarse
d'aquella familia, veritable tribu qu'en Pere regía com un patriarca.
Alt, fornit y de serio posat, fins ho semblava. L'afable Pona,
engroixida ja pe'ls anys y per son génit de bona pasta, com l'endressada
Sileta, alegre escarrás d'aquella masía, lo volían y respectavan ab
amor. En quant al servey, no hi havia que temer del pacífich Llorens, ni
del enjogassat baylet; l'Aloy, geperut, qu'al dir de la gent, tenía mal
sangro, temía massa l'atlética forsa de son amo pera propassarse.
Un dia, se presentá allí l'escanya-pobres á pendre possesió, seguí
l'hisenda molt amorosit, tingué una bona paraula pera cadahú, y com no
parlá d'aposentars'hi, tothom respirá, ab tot y que sa presencia
esborrá, en gran part, las tintas negras del retrato. Altras voltas hi
torná en poch temps y, mostrantse més y més afable, aná conquerint los
cors. Mes, quan manifestá'l determini de mudars'hi, quedaren tots tan
glassats com si se'ls hagués dit qu'arribava la peste.
Calgué fer cor fort y avant. En Pere, obehint mansament, arribá que tot
just clarejava á la vila y meresqué la proba de confiansa de carregar,
en los corns de la sárria, unas talegas que pesavan com d'or qu'eran.
Aixó'l reconfortá bona cosa. Si tant dolent fós, no's refiaría de mí,
pensá interiorment.
Un cop á La Coma, l'escanya-pobres fou allotjat pe'ls meteixos masovers
en la cambra bona del primer pis, única per aixó que quedava parada ab
un llit de pots y banchs, un canterano y mitja dotzena de cadiras que hi
havia deixat la viuda de D. Joseph. Lo nou estandart, fora de las
talegas que hi muntá dissimuladament ab en Pere, hi portá, per tot
equipatje, un farsell fet ab un mocador de cotó. Jamay s'havia vist tan
ben aposentat. Las parets eran blancas, l'enrejolat net, lluhentas las
fustas, y'l llit parat ab llensols de bugada per la Sileta que'n sabía
la prima. La blavor del cel, la pau del camp, l'explendidesa d'aquell
sol qu'ho daurava tot, qu'acalentava fins un bon esgay del llit,
esponjaren bon xich lo cor de l'Olaguer, més reverdintli'ls recorts de
l'infantesa, que no pas fentli aborrir per contrast lo fosch magatzém.
Pera contemplar lo sol y glopejar aquella atmósfera de sana pau,
l'Olagueret; l'escanya-pobres, l'home gastat y sotmés á la passió del
diner, hauría donat tot alló pera glopejar un grapat de dobletas, anch
que fos dins de la carbonera: no eran pera son gust depravat las
magnificencias de la naturalesa; sa pell colrada y endurida ja no sentía
la frescor del llí ab que's refregava delitós lo tendre Olagueret, ans
de somniar ab los ángels.
Mes, aixís y tot, aquella pau escaygué be uns quants dias al
esporucatescanya-pobres. Sota aquell ample cel amarat de claror, trobá
altra volta l'obscuritat desitjada: los árbres, las plantas, lo
rodejavan d'un mon nou hont l'escanya-pobres havia d'esser desconegut;
la fondalada en qu'estava enclotada La Coma no li permetia veure
Pratbell, y aixís s'hi creya cent horas lluny.
Son esperit, avesat al travall, no li consentí ni un dia de vaga. Se
llevava de bon matí y conrehava las terras barrejat ab sos masovers,
dinava,'s passava la vida al costat d'aquestos com un senzill pagés
qu'era; y la distracció del travall y aquell caliu de familia
apaygavaren per uns dias lo fòch de sa passió, adormiren la bestia y
deixondiren al home.
Altras circunstancias lo posaren á punt de transfigurarse del tot: los
nens d'en Pere, empujántseli á la falda, plens de manyaguería,
mostrantli candorosament los encisos de l'ignocencia, y la Sileta que,
fresca, sanota y riallera, li passejava pe'ls ulls los atractius de la
hermosura. Quan ell la veya trastejar per casa ó sembrar pe'ls camps,
sempre neteta y alegra, ostentant ab natural desenfado sas formas
arrodonidas y ben proporcionadas, s'abundosa cabellera daurada al foch,
sa testa riolera y expresiva, de la que cert ayre inesplicable
d'honestitat escampava'ls desitjos carnals qu'haurian pogut despertar
sos ulls atrayents, sa boca de magrana del pinyol blanch y son coll
blincadís y molsut; sentia vibrar en l'esperit l'alenada del amor, certa
déu de tendresa y poesía que l'atreya tot sumís y feble. Després, en sas
soletats, repassant los serveys que feya á la casa, los discrets
consells qu'esmersava durant lo dia, lo modo ab que'l tractava, lo bé
que l'agombolava y li tenia la cambra, tot de sobte, l'asaltava'l
pensament de casarshi, sentia reviscolar l'instint de familia; pero, son
génit esquerp li enfrenava la branzida del cor, y d'aquesta lluyta li
quedava una tristesa misteriosa, una barreja extranya de voler y aborrir
alhora á la Sileta.
Aquella tristesa li engendrá ben prompte certa lassitut y emperesiment
que, retenintlo en la cambra, lo portaren de nou á contemplar son
tresor. Sa passió renasqué ab tot l'esclat d'una bojería mal curada; la
pau dels camps s'esvahí com per encantament, y per primera volta rondá
per allí l'escanya-pobres, malmirós, aspre y garnéu, omplint La Coma
d'insofrible malestar, quan més penadits estavan sos habitants d'haver
cregut un jorn á la murmuració pública.
En los primers dias, que foren d'espectació, l'Olaguer era mirat per
masovers y mossos ab un esglay que semblava respecte. Un cop se
convenceren de que no hi havia tal fera, sinó un home, com ells
travallador y senzill, s'abandonaren á la confiansa y habituaren á
tractarlo d'igual á igual com á llurs ulls requeria qui vestia com ells,
com ells travallava y cap condició personal tenia que l'aixequés
sobre'ls altres. En Pere cregué llavors, ab certa satisfacció, haver
baratat l'amo ab un soci, y si la Pona li feya notar que'l mantenian y
li deixavan fins la roba del llit setmanas há, sens qu'ell respirés per
la ferida, lo masover arronsava las espatllas confiat, responent que ja
ho arreglarian per cap d'any al passar comptes. Lo cas era anar tirant
per aquell camí que li semblava majorment desbrossat, després que
l'havia cregut ple de esbarzers y argelagas. Per aixó, quan
desaparegué'l soci, suplantat per un amo grosser, surrut y sens
entranyas, l'etzarament fou deu vegadas pitjor, puig duya en sí tota la
brutalitat de la sorpresa, tots los visos d'una trahició. De més á més,
lo tracte de tu á tu qu'havia precedit al cambi, feya impossible'l
respecte. La por, en aquest cas, havia de revestirse de defensa
encarnissada; oberta y brusca com de pagesos havia d'esser la lluyta.
Qui de primer notá'l cambi fou la Sileta. Un matí pujá á dalt á fer lo
llit del Olaguer. Contra la costum, trobá tancada á pany y clau la porta
de la cambra. Si atravessá per son pensament lo recel de desconfiansa,
no l'entretingué, esperansant explicació més satisfactoria. En havent
dinat, demaná al interesat la clau, qui li entregá ab cert roséch
evident, acompanyat d'una ullada escorcolladora qu'arribá á l'ánima de
la noya. Dos minuts després, ja tenía al Olaguer dalt de la cambra,
ronsejant com qui no vol la cosa. La Sileta acabá son fet, mudant déu
cops los colors de la cara, y eixí mossegantse'ls llabis, per no
descloure'ls. Aquella tarde'l dormitori restá altre cop tancat á pany y
clau, y aixís estava'l matí següent. Mes, ab tot, la Sileta, ans de
sacrificar sas virtuts domésticas ab un determini que no podía pendre
sens gran esfors, volgué esbrinar si havían sigut impresió falsa ó
realitat, los ofensius recels d'ahir. Reclamá també la clau, y com
l'Olaguer tornés á mortificarla ab sa presencia, pará la noya en séch sa
feyna y, roja com una brasa, se li encará dihentli:
---Que'us ha faltat alguna cosa d'aquí?
---No res.
---Ah, no res, y teniu la poca vergonya d'afrontarme!
---Jo?
---Vos. Per que ho sapigueu: jo, y tots los d'aquesta casa, som
incapassos de tocar una agulla de ningú. No necessitém centinellas ¿ho
enteneu? D'are en avant, ja us lo fereu vos lo llit. Aquí, que fins los
llensols vos posavam de franch ¡poca pena!
L'Olaguer feu acció d'acostarshi y retenirla per un bras á fi de
qu'ascoltés.
---Si'm toqueu, vos vento bofetada ---digué valerosament la noya ofesa.
Y abandoná'l primer pis pera no atansarshi més.
Lo fet s'esbombá arreu per tota la familia, que's feu solidaria de
l'ofensa, y per si no bastessen las prevencións ab que d'aquell'hora en
avant miraren al Olaguer, com pressentint ja qu'á la fi n'eixiría la
fera, comensá aquést á mostrarse farreny y dur ab tothom. Ja trobava que
ningú travallava prou, cridava perque matinejessen més, volía escursar y
reduhir las vinyetas: ¡qué tant pa y veure! Y tot lo día anava frisós
per la travallada, matantse ell meteix pera dar exemple, rondinant als
mossos, maltractant las bestias, donant clatelladas al baylet. En
arribant á casa, barallava á las donas si veya vessat per l'era lo
morésch de las gallinas, ó escampat algún brotim de llenya, reptava al
gos á puntadas de peu y esferahía'l gat ensopit á la vora del foch:
¡ala, gandul, á cassar ratas!
Avesat pe'l comers al broll contínuo de diner, no li bastava ja la
llarga contemplació que cada nit dedicava á sas talegas, ni podía
avenirse ab la cansonera producció de la terra qu'en aquells mesos
d'hivern semblava morta. Sentía afany d'arreplegar, una anyoransa mortal
de tráfech de diner lo consumía. Al veure que sas talegas no creixían,
l'assaltá'l temor de que mimvessen y llevors la retirada de la Sileta li
proporcioná'l goig de ficarlas dins la márfega pera guardarlas mellor
durant la nit.
En mitj de sas tristesas, un jorn brúfol y ventós, fugint la presencia
de sos companys, s'en pujá serrat amunt, internantse en la garriga. Per
sos peus, per son cap, tot eran cruixits de fusta. Grat sía á Deu, la
terra donchs també dava alguna cosa en aquells días curts ¡Y sentí
pessigolleig de goig, y desafiant lo vent que xisclava y tallava la
cara, se passá tot lo matí arreplegant llenya com un desaforat. Muntant,
muntant, arribá al cim que dominava la conca. Ni may qu'ho hagués fet!
Allá, entre la negror d'arbres que clapejavan la rojenca plana, vejé
destacar la grisa silueta de la vila ab son castell y campanar. Lo cel
de plom que demunt d'ella pesava, cobríala d'un vel melancólich que
tocá'l cor delescanya-pobres. Lo magatzém, testimoni de tants goigs
passats, casa payral de sa fortuna hont havían ressonat, una per una,
las dobletas guanyadas, l'hostal, lo despaig del Notari, tots los
recorts de sos mellors temps, desfilaren per son esperit com
envolcallats per la melangía d'aquell horitzó plujós. Y assegut en un
claper, s'abandoná més d'una hora als dolors de l'anyoransa, sens sentir
lo fret ni las fuhetadas del vent que feya bramar al bosch com una mar.
L'endemá, quan encar lo mas dormía, l'escanya-pobres posá'l bast al
Moreno, lo cavall estimat de l'hisenda, muntá y no pará fins á la vila.
Sa ausencia fou un esbarjo per tots los esperits: los camps sentiren
cantar á aquells pagesos enfeynats, lo baylet se trencava las camas á
cabriolas, y á taula més engreixaren las riallas que'l menjar. En cambi,
á la tarde, quan torná...! Qui clavada l'arada al solch, qui descansant
en lo mánech del magall, estigueren amos y mossos més de deu minuts
discutint si sería ó no aquell cavaller qu'anava acostantse á
contraclaror del sól ponent.
---Ell bé s'hi diu, pero no ve á dalt del Moreno; no pot esser.
Y en si es ó si no es, arribá allí, dalt d'un matxo blanch-bragat qu'ho
posá tot en renou ab sos brams y molinets.
---Qu'ha prés mal lo Moreno? ---s'atreví á preguntar en Pere, tot
alarmat.
L'escanya-pobres respongué ab un "no" esclet, tot domant al matxo á
garrotada seca al mitj del cap; peró la bestia l'aixecava fins qui sab
ahónt, ensenyant l'enorme dentat y uns ulls com uns rubins, ensemps que
voltava y revoltava tibant la brida y ab cada guit que feya escruxir
l'ayre. Alló no era un matxo, sino un dimoni del infern ab qui no podria
bregar més qu'un traginer com l'Olaguer ho fou. La bestia no volía
entrar á l'estable, y sols ab l'aturdiment dels cops y'l dolor que las
batzegadas de la serreta li deixaría á l'ensagnada boca, lográ aquell
rendirla.
Lo pressentiment d'alguna crudeltat misteriosa s'apoderá de tots. Tothom
pensava en lo Moreno, tan dócil y volgut sempre, y l'estranya aparició
d'aquell matxo los esferahía tant que no gosavan á repetir la pregunta
d'en Pere.
Fermat lo matxo, l'Olaguer corregué á tancarse en s'habitació pera
repassar las quatra unsas qu'havia guanyat en la barata del Moreno, y
aquell vespre ni baixá á sopar ni hi hagué qui entrés á la establa á dar
un bri de palla al animal. Los masovers y mossos mentrestant se perdían
en conjeturas, grunyint de rabia.
L'endemá al matí baixá l'Olaguer y maná á en Lloréns, lo més obedihent
dels mossos, qu'entrés á donar pinso al matxo. Lo pobre xicot, encar que
refunfunyant, obehí, y la bestia'l rebé ab un raig de cossas que'l deixá
extés á terra ab una costella enfonzada. Als clams del ferit, acudiren
tots los de la casa y se l'emportaren á la cuyna á curarlo, seguits del
Olaguer en persona, qu'ho presenciava tot moix. Mes l'Aloy, lo geperut,
excitat per la desgracia del company, sortí y armat d'un bon samaler
entrá á l'estable á rebatre á cops á aquell dimoni, fins á matarlo. La
bestia, aixís bastonejada, li clavá dentellada al gep y escapá
esperitada y bramant camps á travers, botant com monstruós moltó.
Llavors, la sarracina s'armá contra l'escanya-pobres; tota la casa en
pes las emprengué contra ell, y en Pere, al arrancarli la confessió de
lo fet ab lo Moreno, l'embestí de dret á cops de puny, las donas li
tiraren en cara totas las mesquinesas, tots los deutes pendents, los
mossos entre gemech li juravan venjarse, y quan lo tingueren ben
atrotinat y abatut, li anunciaren tots la sortida.
---Jo no tinc res ---afegí en Pere--- vos encare'm debeu la despesa de
dos mesos: veniu donchs á demanarme cumpliment de contracte y la munta,
que potser us faré un cap nou. Ni que sápiga anar á presiri.
Un cop pogué, l'escanya-pobres s'en pujá á dalt, se folrá d'or com Deu
li doná á entendre pera no deixar un céntim allí, y boy coixejant de
pes, eixí de La Coma, foll de rabia, ab la doble intenció de fugir
d'"aquells lladres" y de veure si atrapava al matxo pasturant.
Bon vent, exclamaren á una tots los del más, y'l geperut Aloy, no
poguent contindres, eixí fins á l'horta á espiarlo bona estona. Plantat
al mitj del ample espay ab son coll tort, los ulls guspirejant de rabia,
al punt que se li perdía de vista, l'amenassá ab lo puny clos,
exclamant:
---Me la pagarás, juheu!
IV A sos coneixements de traginer y lleugeresa, degué l'Olaguer lo
recobro d'aquell matxo enfutismat. Amansit si't plau per forsa,'l muntá,
y tot dringantli per las butxacas, arribá l'escanya-pobres á Pratbell
que no eran dotze horas. Ningú s'admirá de que tal miserable entrés
muntant al pel bestia tan enfellonida. Moix y pensatiu arribá á ca'l
Notari, descavalcá y demaná á son amich una sentada. Moix y pensatiu
arribava, per lo molt qu'havía reumiat tot venint:
---Ja ho veu, Don Magí á mi no'm convé de cap de las maneras qu'en Pere
se'n vaji, pot suposar que qui sab lo que li dech, me bescantará per
aquí y per llá, no trobaré masover y tota la cullita d'enguany, al
menos, se me'n va á norris. De la munta no cal parlarne: prou clar ho ha
dit ell; vaji derrera d'un pobre.
---L'heu feta grossa, l'heu feta grossa! ---exclamá D. Magí, gratantse
la galta y ab lo tó sentenciós de sempre--- Peró bé: ja veuré
d'arreglarho, ja us faré aquest favor, qu'en bona fe val la pena.
---Y cá ¡ells ne tenen la culpa, ab las sevas pors; que'l matxo prou
l'amansiré jo, y llavors veurían lo negoci. Si es un animal de pena.
Y dihent aixó, ab tot y esser l'hivern, l'escanya-pobres s'aixugava ab
lo revés de la má la suhor que traspuhava per son front petit.
---Convindría que me'l fes depressa aquest favor ---gosá á dir
l'Olaguer, veyent al Notari encaparrat per altras cosas y disposat á no
parlarne més.
---Home, quán? No vindrá d'un día.
---D'horas: veji qué li dich. Un pagés cremat, y allí son tres homens,
es capás d'escapsarme tots los arbres de l'hisenda en menos de un
jornal. Aquell dimoni de jeperut, es capás de ferho tot sol.
Lo Notari, excusantse de poder anar á La Coma fins d'allí á dos ó tres
días, prometé, vista la premura, escriure aquella meteixa tarde pera
parar lo primer cop. Y, com cedint per fi á la preocupació que'l
dominava, preguntá, mudant de tó:
---Bé, y ahónt aneu á viure are?
---Al hostal de Sant Roch m'hauré de ficar, de primer entuvi ¿qué vol
que fassi?
---Potser me llogaríau lo castell ---feu lo Notari ab rialleta
maliciosa.
---Cóm! ---saltá l'altre--- que ja es de vosté?
---Sí, home, sí. Ahir vaig pendre possessió ---digué, arrossegant la
paraula com pera mellor saborirla. Y entregantse á l'expansió del goig,
explicá, per pessas menudas, l'historia d'aquella adquisició usuraria,
sa primera adquisició, arrancada de las mans foradadas de D. Guillem, lo
darrer brotim de una baronía de cinch centurias, que després de la
disbauixa y l'estupidesa, acabava de morir en una sala del Hospital de
Barcelona, sol y vern, vell y fadrí, menjat per l'escrófula y la miseria
que durant tants anys anaren rosegantlo per cafés, bordells y casas de
joch.
---Llogar? ---replicá l'escanya-pobres, entre admirat y sorprés--- ¿Qué
vol que hi fassi al castell? ---Guar lo... ---respongué'l Notari,
mossegantse la llengua--- Viurehi, vull dir.
---No, ja ho deya be de primer, ja: guardarlo. Home, li faré un servey y
encare vol que li pagui? Qui serveix, paga mereix. Y jo llogar aquell
casalot tan gran?
---Mireu: si no sou vos, potser me'l llogará un altre: are que volen
empastifar la vila ab fábricas, no faltará demanadissa. Ja ho veureu
qu'aviat hi sentim allí'l catrich-catrach de trescents telers.
---No somníe truytas, home. No veu que tot alló bellugaría com un
castell de cartas? ¡Qu'es cas de posarhi telers!... Be, ja veurá, fem
una cosa: Are alló está abandonat, nó?... Jo li guardaré mentres y tant
que no ho lloga.
---Tira peixet. ¡Quína rifa!
---No diu qu'ho será aviat?
---Que la sabeu llarga, Olaguer. Y'l senyoríu? Y l'utilitat? Y'l
producte del diner que'm representa?