-No et duc enveja, oh Mitrídates;- replicà -però ja que en el vi hi
ha la veritat, com diuen els grecs, ¿una feta tan brillant o tan
gran és, amic meu, d'haver trobat la gualdrapa d'un cavall i
haver-la portat al Rei?
L'eunuc, tot i parlar així, no ignorava la veritat, però volia que
s'obrís davant dels presents, i provocava la lleugeresa d'un home
que amb el vi s'havia tornat xerraire i havia perdut tot domini.
Respongué, doncs, sense contenir-se:
-Vosaltres parleu tant com volgueu de gualdrapes i de falòrnies; jo
el que us dic de cert, és que Cirus ha estat occit per aquesta mà.
Perquè jo no vaig donar un cop en fals, com Artagerses, sinó que li
vaig errar de ben poc l'ull, que el vaig encertar en el pols, i li'l
vaig travessar, i el vaig tombar en terra i va morir de la ferida.
Els altres, veient ja la ruïna i la mort de Mitrídates, abaixaren
els ulls a terra; però el que donava el festí:
-Amic meu, Mitrídates- exclamà -beguem i mengem, ara com ara,
adorant la fortuna del Rei, i deixem-nos de paraules més altes del
què ens correspon.
En aixecar-se de taula, l'eunuc reporta a Parisatis les paraules de
Mitrídates, i ella n'informa el Rei; i el Rei s'indignà de veure's
desmentit, i despullat de la part més bella i més dolça de la
victòria; perquè volia que bàrbars i grecs fossin tots igualment
persuadits que en els atacs i en el fort de l'encontre, ell i el
germà s'havien ferit mútuament, però ell havia mort Cirus. Condemnà,
doncs, Mitrídates al suplici de les pasteres. El qual suplici és
d'aquesta manera. S'agafen dues pasteres de la mateixa grandària,
que ajusten l'una amb l'altra: en l'una, el condemnat és ajagut
d'esquena; llavors tapen amb l'altra i l'ajusten ben bé, de manera
que només tregui fora el cap, les mans i els peus, quedant la resta
del cos tancada. Donen de menjar a l'home, i si no en vol, l'hi
obliguen punxant-li els ulls. Quant ha menjat, li fan beure mel
amerada amb llet, abocant-la-hi dins la boca, i li n'escampen també
per la cara. Llavors el giren sempre amb els ulls de la banda del
sol, de manera que té la cara tota coberta d'un vol de mosques. Fent
dins la pastera totes les necessitats que l'home que beu i menja ha
de fer, la podridura i la fermentació d'aquests excrements engendren
cucs que se li fiquen al cos fins a les entranyes. Quan ja veuen que
l'home és mort, aixequen la pastera de sobre, i troben la carn
menjada, i eixams d'aquests cucs arrapats a les entranyes que encara
roseguen.
Restava a Parisatis un sol objecte a aconseguir: Masabates, l'eunuc
del Rei que havia tallat el cap i la mà de Cirus. Però com Masabates
no donava per on agafar-lo, ella li armà aquest parany. Parisatis
era dona de gran enginy, i habilíssima a jugar als daus; per això
abans de la guerra hi jugava sovint amb el Rei; i després de la
guerra, i reconciliada amb ell, no defugia aquestes relacions
d'amistat, sinó que jugaven junts i passava el temps amb ell, fins a
saber els secrets dels seus amors i ajudar-lo a fruir-ne. Sobretot
amb prou feines el deixava veure a Statira, perquè a part que la
odiava entre totes les persones del món, volia tenir la màxima
autoritat sobre el Rei. Un dia, doncs, que Artaxerxes, no tenint res
a fer, estava amb delit de distreure's, li proposà de jugar deu mil
darics: es deixa guanyar expresament, i paga l'or. Fingint-se picada
i amb ganes de fer la revenja, l'invita a tornar-hi, jugant-s'hi un
eunuc. El Rei acepta; fan un pacte, que cadascú exceptuarà els cinc
eunucs més fidels; que el que guanyi tindrà dret d'escollir-ne un
d'entre els altres, i el que perdi haurà de donar-lo. Juguen amb
aquesta condició. Apassionada en la cosa, i posant en el joc tota la
seva habilitat, per altra banda caient-li bé els daus, la reina
guanya la partida i escolleix Masabates: el qual no era dels
exceptuats. Abans que el Rei tingui cap sospita del seu propòsit, el
fa a mans dels botxins, i els ordena que el pelin viu, i després que
clavin el cos entravessat en tres creus, amb la pell estesa de
banda.
Fet això, el Rei se'n va afligir molt, i li manifestà la seva
indignació; però ella s'ho va pendre en burla, i digué, amb una
rialla:
-Ja ets ben feliç d'indignar-te per un pobre eunuc vell; jo he
perdut mil darics als daus, i callo i prenc paciència.
El Rei es penedí d'haver-se deixat enganyar d'aquesta manera, però
ho dugué amb calma. Ara, Statira, que en totes les altres coses li
era obertament contrària, no s'estava de dir, que era molt mal fet
de fer morir tan cruelment i tan iníquament, per amor de Cirus, els
eunucs de més confiança del Rei.
Quan Tissafernes va haver enganyat Clearc i els altres generals,
faltant a la fe jurada, i els va haver fet agafar i conduir al Rei
lligats de peus i mans, Ctèsias diu que Clearc li demanà que li
procurés una pinta; que havent-la obtinguda, trobà tant de gust a
pentinar-se, que li donà el seu anell, a fi que, si mai anava a
Lacedemònia, li servís de penyora d'amistat envers els seus parents
i amics: i a la pedra, hi havia gravada una dansa de Cariàtides.
Ctèsias diu també, que els altres soldats que eren presoners amb ell
li prenien la major part dels queviures que li enviaven, deixant-ne
a Clearc només una mica; i que ell va posar-hi remei, procurant que
n'enviessin més gran quantitat, i que els altres soldats fossin
servits de banda; la qual cosa la feia, diu, a gratcient i per
consell de la mateixa Parisatis; i que, com hi havia cada dia, amb
les provisions, un pernil, Clearc li insinuà que no havia de fer
sinó amagar-hi dins un punyalet i enviar-li, a fi que la seva vida
no estigués a discreció de la crueltat del Rei; però ell, temerós,
no va voler. Afegeix, que el Rei prometé i jurà a la seva mare, que
li ho pregava afectuosament, de no fer morir Clearc; però després, a
persuasió de Statira, els féu matar tots, llevat de Menó; i que, des
d'aleshores, Parisatis començà a posar paranys a Statira, i a
preparar-li la metzina. Però Ctèsias al·lega una raó absurda; perquè
no és verosímil que Parisatis gosés una acció tan terrible i tan
perillosa com matar la dona legítima del Rei, de la qual tenia fills
que un dia heretarien la corona, només per la bona cara de Clearc.
És evident que Ctèsias inventa tota aquesta tragèdia per honorar la
memòria de Clearc. Diu encara, que morts els generals, els cosos
dels altres foren estripats pels gossos i pels ocells; però el cos
de Clearc, un remolí de vent hi apilotà tot de pols al sobre,
cobrint-lo; del damunt ne sortien unes quantes palmeres, i en poc
temps va crèixer-hi un bosc meravellós que ombrejava l'indret; de
manera que el Rei es penedí vivament d'haver fet morir Clearc, que
tan estimat era dels déus.
Parisatis, doncs, per l'odi i la gelosia que des del començament li
havia concebut, veient que la seva autoritat sobre el Rei procedia
només del respecte i de la veneració filials, i en canvi la de
Statira era segura i forta, com a fundada sobre l'amor i la
confiança, es posà a insidiar, convençuda que s'hi ho jugava tot.
Tenia al seu servei una dona fiada, de moltíssima influència sobre
ella, que es deia Gigis, la qual escriu Dinó que va ajudar-la en
l'emmetzinament; però Ctèsias afirma que només Gigis estigué en el
secret, i que fou contra la seva voluntat. Quant al qui donà les
metzines, Ctèsias l'anomena Belitaras, i Dinó, Melantas. Les dues
reines s'havien reconciliat de les sospites i enemistats d'abans, i
es visitaven i menjaven a la mateixa taula; però tenien por i es
guardaven, i no menjaven sinó de les mateixes viandes i dels
mateixos plats. Hi ha a Pèrsia un ocellet, que no té excrements,
sinó que és tot ple de greix per dins: de manera que la gent creu
que viu de vent i de rosada: en diuen _ rintaces _. Ctèsias conta
que Parisatis n'agafà un i el tallà pel mig amb un ganivetet untat
de metzina per una sola banda; es posà de seguida a la boca la part
neta, i oferí la infectada a Statira. Dinó, però, diu que no va ser
Parisatis, sinó Melantas qui tallà amb el ganivet, i posà davant de
Statira la vianda emmetzinada. Les dolors i les convulsions en mig
de les quals morí la dona, no li deixaren cap dubte sobre el seu
mal, i donaren al Rei sospites contra la seva mare, de qui coneixia
el carácter ferest i de mal endolcir. Per esbrinar-ho, féu agafar de
seguida els servidors i els oficials de taula de la seva mare, i
sotmetre'ls a la tortura. Gigis, amb tot, Parisatis la tingué molt
de temps tancada a la seva cambra amb ella, sense voler remetre-la
al Rei, que la demanava. Al capdavall però, ella mateixa demanà que
la deixés anar a la seva cambra, de nit. El Rei, que n'hagué esment,
li armà una emboscada, i arrabassant-la la condemnà a mort. Els
emmetzinadors a Pèrsia son castigats amb el següent suplici: hi ha
una pedra plana, sobre la qual els fan posar el cap, i amb una altra
pedra els el van picant i estrenyent, fins que els esclafen el cap i
la cara. Gigis fou executada així. Quant a Parisatis, Artaxerxes no
li va dir ni li va fer cap altre mal, sinó l'envià a Babilònia, lloc
que trià ella mateixa, dient-li que mentre ella hi seria, ell no
veuria Balbilònia. Tal era l'estat de les qüestions domèstiques.
El Rei no desitjava pas menys tenir en les seves mans les tropes
gregues que havien desitjat vèncer Cirus mateix i conservar la
corona; però no pogué sortir-se'n. Després d'haver perdut Cirus, que
els tenia a sou, i els altres generals, els grecs es salvaren poc
menys que de dins el palau d'Artaxerxes, demostrant per experiència,
que tota la grandesa de Pèrsia i del Rei consistia en molt d'or i
luxe i dones, i la resta no era més que fum i fanfarroneria. Així
tota Grècia agafà seguretat, i començà a tenir els bàrbars en un
gran menyspreu; sobretot els lacedemonis sentiren que si ara no
alliberaven de la servitud persa els grecs habitants d'Asia i no
posaven fi als vituperis que sofrien, seria una vergonya. Ja havien
portat la guerra a Àsia, de primer amb Timbró, després amb
Deríl·lides; però no havent fet res que valgui la pena de parlar-ne,
donaren la direcció de la guerra al Rei Agesilau. El qual passant a
Àsia amb vaixells, es posà de seguida a l'obra i adquirí una gran
nomenada: vencé Tissafernes en batalla campal, i aixecà contra ell
les ciutats.
Després d'aquests fets, Artaxerxes imaginà una nova manera de dur la
guerra contra els espartans; envià a Grècia Timòcrates Rodi, portant
sumes considerables d'or, amb orde de distribuir-les i corrompre els
que tenien més crédit a les ciutats, i promoure una guerra de tota
Grècia contra Lacedemònia. Timòcrates va fer-ho així; les ciutats
mes poderoses formaren una lliga i tot el Peloponès trontollà. Els
magistrats d'Esparta cridaren Agesilau d'Àsia: en partir, conten que
digué als seus amics que el Rei el llançava d'Àsia amb trenta-mil
arquers: perquè la moneda persa porta un arquer gravat.
Desbancà així mateix els lacedemonis del domini del mar, servint-se
de Conó, general dels atenesos, que s'ajuntà amb Farnabazos; perquè
després de la batalla naval d'Egos-Pòtamos, Conó s'havia quedat a
Xipre, més que per amor de la seva seguretat, per esperar un canvi
en la situació de Grècia, com qui espera un canvi de vent per fer-se
a la mar. Veient que els seus projectes demanaven un gran poder i el
poder del Rei un home capaç de dirigir-lo, enviá al Rei una carta
sobre el que tenia pensat; i encarrega sobretot al qui la portava,
que la presentés per conducte de Zenó cretés o de Polícrit de
Mendes; dels quals Zenó era el seu ballarí, i Polícrit el seu metge;
i si no hi eren, per conducte del metge Ctèsias. I es diu que
Ctèsias, en tenir la carta a les seves mans, afegí al que havia
escrit Canó, que li enviés Ctèsias, com a home molt útil en les
qüestions de marina. Però Ctèsias diu que el Rei li confià aquesta
missió pel seu propi impuls.
Però després que Artaxerxes per entremig de Farnabazos i de Conó va
haver guanyat la batalla naval de Cnido, i desposseït els
lacedemonis del domini del mar, atragué tot Grècia al seu partit,
talment que donà als grecs aquella pau cèlebre de la qual dictà les
condicions i que porta el nom de pau d'Antàlcidas. Antàlcidas era un
espartiata, fill de Leont; es prenia tan a cor els interessos del
Rei, que li féu cedir pels lacedemonis totes les ciutats gregues
d'Àsia, i les illes adjacents a la costa d'Àsia, perquè se'n gaudís
i els fes pagar tribut a voluntat seva. Tal va ser la pau conclosa
entre els grecs, si es pot anomenar pau un oprobi i una traïció de
tot Grècia, tan ignominiosa que cap guerra del món ha tingut una fi
tan infame per als vençuts.
Per això Artaxerxes, que sempre havia detestat els espartiates, i
els tenia, segons escriu Dinó, pels més imprudents de tots els
homes, donà a Antàlcidas, quan anà a Pèrsia, proves d'una estimació
singular. Un dia, estant a taula, prengué una corona de flors, la
submergí dins una esència de gran preu, i l'envià a Antàlcidas,
favor que meravellà a tothom. La veritat és que era l'home que calia
per viure en les delícies de Pèrsia, i per pendre aquella corona,
ell que en un ball havia estrafet davant dels perses Leònidas i
Cal·licràtidas. Sembla que en aquella ocasió algú digué a Agesilau:
-Pobra Grècia, on els lacedemonis meditzen.
-Digues més aviat- replicà Agesilau -que els medes laconitzen.
La subtilesa d'aquesta resposta no esborrà la vergonya de l'acció;
perquè al cap de poc temps els lacedemonis, a la desfeta de
Leuctres, perderen l'hegemonia, com abans havien perdut la glòria en
una pau com aquella.
Mentre Esparta ocupà el primer lloc, Artaxerxes donà a Antàlcidas el
nom d'hoste i amic; però quan vençuts a Leuctres i reduits a una
extrema feblesa, necessitaren diners i enviaren Agesilau a Egipte, i
Antàlcidas acudí a ell en demanda d'ajuda per als lacedemonis,
Artaxerxes va fer-ne tan poc cas, el va tractar amb tants pocs
miraments, traient-se'l per dir-ho així de davant, que Antàlcidas
se'n tornà a la seva pàtria, on esdevingut la riota dels seus
enemics, i temerós dels èfors, es deixà morir de fam.
Ismènias Tebà i Pelòpidas, que ja havía guanyat la batalla de
Leuctres, anaren també a la cort del Rei. Pelòpidas no va fer-hi res
de vergonyós; però Ismènias, en manar-se-li que fes la reverència al
Rei, deixà caure el seu anell als seus peus, i ajupint-se tot d'una,
el collí i aparegué en la positura d'un home que adora.
Timàgoras atenès envià un dia al Rei, per entremig del secretari
Beluris, un avís secret. Artaxerxes en agraïment li donà deu mil
darics; i com estant malalt tingués necessitat de llet de vaca, li
regalà vuitanta vaques, que el seguiren per tot, i de les quals
prenia la llet: a més a més envià un llit amb els seus matalassos i
els criats per a fer-li, dient que els grecs no hi entenien, i, en
fi, esclaus per portar la seva llitera fins al mar, a causa del seu
estat de decandiment. Mentre va ser a la cort, li féu servir una
taula magnífica; tant, que un dia Ostanes, germà del Rei, li digué:
-Timàgoras, recorda't d'aquesta taula; perquè no deu ser pas per poc
que te la guarneixen tan esplèndidament.
Aquestes paraules eren més aviat un retret de traïció que un record
de cap gràcia rebuda. Així els atenesos condemnaren Timàgoras a
mort, per haver acceptat diners del Rei.
Però Artaxerxes, en compensació de tot el mal que havia fet als
grecs, els donà una alegria, quan féu morir Tissafernes, l'enemic
més implacable que tenien. Parisatis contribuí a la seva mort,
agravant les acusacions que pesaven damunt d'ell. Perquè el Rei no
havia perseverat gaire temps en la seva rancúnia, sinó que s'havia
reconciliat amb la mare i l'havia tornada a cridar vora seu, veient
en ella l'enteniment i l'esperit que calien per governar; per altra
banda no hi havia ja cap motiu que els impedís de viure junts, i que
donés ocasió de sospites o de disgustos l'un de l'altre. Des
d'aleshores ella es posà a servir i a complaure en tot el Rei, i a
no trobar malament res del que ell feia; adquirint així un tal
ascendent sobre el Rei, que n'obtenia tot allò que volia.
S'adonà que estava desesperadament enamorat d'una de les seves
pròpies filles, Atossa; ell amagava i reprimia la seva passió,
sobretot per mirament d'ella; si bé diuen alguns, que ja havia
tingut amb Atossa un comerç secret. Així que Parisatis n'hagué
sospita, començà a fer més carícies que mai a la noia, i parlant a
Artaxerxes tot era fer-li elogis de la seva bellesa i del seu
caràcter, reial i ple de majestat. A la fi, el va convèncer de
casar-se amb la noia, i fer-ne la seva muller legítima, enviant a
rodar les opinions i els costums dels grecs, ja que Déu l'havia
donat als perses com a llei i com a jutge per definir el que era
viciós i el que era honest.
Alguns historiadors, entre ells Heraclides de Cime, diuen que
Artaxerxes no sols s'amullerà amb aquesta filla, sinó amb una altra,
Amestris, de la qual parlarem aviat. I estimà tant Atossa, després
de casada amb ell, que havent-se-li cobert el cos de llebrosia, ni
així li posà repugnància; anava contínuament al temple d'Hera, es
prosternava de mans en terra davant l'estàtua, i la implorava per la
salut de la reina. Per orde seva, els seus sàtrapes i els seus amics
enviaren a la deessa una quantitat tan prodigiosa d'ofrenes, que tot
el camí que hi havia des del seu palau fins al temple, que eren
setze estadis, rebotia d'or, d'argent, de robes de púrpura i de
cavalls.
Havent declarat la guerra als egipcis, hi envià de generals
Farnabazos i Ifícrates; però no en va treure res, per les
diferències que sorgiren entre ells. Després anà en persona a la
conquesta dels cadusis, amb tres-cents mil homes de peu i deu mil de
cavall. Entrà en llur país, que és aspre, difícil i sempre cobert de
boires, que no produeix cap fruit de llavor, i alimenta els seus
bel·licosos i ardits habitants amb peres, pomes i altres menes de
fruita. No se n'adonà, que va caure en la més espantosa manca de
queviures, i per tant en el més gran perill. No es trobava res per
menjar, i era impossible de fer venir queviures d'enlloc; els
soldats vivien de les atzembles que mataven, de manera que amb prou
feines si per seixanta dracmes es podia tenir un cap de ruc. Fins la
taula del rei mancà; i quedaven molt pocs cavalls, perquè els altres
ja havien estat menjats.
En aquesta ocasió Tiribazos, que per la seva valentia havia ocupat
moltes vegades el primer lloc, però sempre la seva lleugeresa el
n'havia fet caure, i aleshores no tenia ni crèdit ni consideració,
salvà el Rei i l'exèrcit. Hi havia en aquell país dels cadusis dos
reis, que acampaven per separat; Tiribazos, després d'haver parlat a
Artaxerxes i d'haver-li comunicat el que projectava de fer, anà ell
mateix a trobar l'un i envià el seu fill en secret a l'altre. Tots
dos enganyaren el rei que havien anat a trobar, dient-li que l'altre
havia enviat embaixadors a Artaxerxes, per tractar de la pau i fer
aliança amb ell sol:
-Per tant, si ets home de seny, cuita a passar-li davant, i tracta
amb Artaxerxes, que jo t'ajudaré en tot allò que pugui.
Tots dos s'ho van creure, i convençut cadascú que l'altre li tenia
enveja, enviaren embaixadors, l'un amb Tiribazos, l'altre amb el seu
fill. La duració d'aquest pas, començà a fer venir sospites a
Artaxerxes i corrien calúmnies sobre Tiribazos; el Rei ja estava amb
neguit i es penedia d'haver-li tingut confiança, i donava oïda a les
acusacions dels envejosos. Però a la fi arriba, ell per una banda,
el seu fill per l'altra, duent els embaixadors cadusis; s'acorden
les treves, i es fa la pau amb els dos reis. Tiribazos estigué en
una situaçió més elevada i brillant que mai, i partí amb el Rei.
Artaxerxes demostrà aleshores, que la covardia i la mollesa no són,
com pensen molts, filles del luxe i de les delícies, sinó d'una
naturalesa baixa i viciosa, que es deixa endur per mesquines
opinions. Ni l'or ni la púrpura ni totes les joies que el Rei
portava sempre sobre el cos, i que valien dotze mil talents, no
l'impediren del suportar el treball i les fatigues com els soldats
rasos. Baixava de cavall i caminava el primer a peu pels senderons
costaruts de muntanya, amb el buirac a l'espatlla i l'escut al braç:
de manera que els altres, veient la seva força i el seu coratge,
anaven tan lleugers que semblava que tinguessin ales: perquè feia
dos-cents estadis i més cada dia.
Arribaren a una de les seves residències reials, que tenia uns
jardins admirables, agençats esplèndidament en mig d'una plana sense
un sol arbre, pelada com la mà. Com que feia fred, Artaxerxes
permeté als soldats que tallessin els arbres del jardí, i en fessin
llenya, sense perdonar ni un pi ni un xiprer. Com els soldats
vacil·lessin, recant-los aquella grandària i bellesa dels arbres,
ell mateix agafà la destral i aclaparà el més gran i ufanós que hi
havia. Aleshores tots feren llenya, encengueren unes grans
foguerades, i passaren una nit còmoda.
Artarxerxes tornà a la capital havent perdut un bon nombre dels seus
soldats, i la majoria dels seus cavalls. I pensant que la mala
fortuna i la fallida d'aquesta expedició li atraurien el menyspreu
dels seus, començà a entrar en sospites i féu morir a molts, uns per
despit, d'altres per por. Perquè la por és la passió més sanguinària
dels tirans; en canvi la confiança els fa benignes, dolços i
inaccessibles a la sospita. Per això les bèsties tímides i porugues
són les més difícils d'amansir i de domesticar, i en canvi les
generoses, a les quals la valentia dóna confiança, no fugen de les
carícies dels homes.
Artaxerxes, ja essent vell, s'adonà que hi havia dissensió entre els
seus fills per la successió de l'imperi: i això tenia dividits els
seus amics i persones de qualitat. Els més raonables creien
convenient que deixés la corona a Darius, com ell mateix l'havia
rebuda per dret de primogenitura. Però el seu fill més petit, Ocos,
que era impetuós i violent, tenia també no pas pocs partidaris a la
cort, i esperava sobretot fer-se seu el pare per mediació d'Atossa:
li feia una cort assídua, i li havia promès d'esposar-la i fer-la
reina després de la mort del pare; i fins es murmurava que vivint
Artaxerxes, s'havia acostat a ella d'amagada. Però Artaxerxes no va
saber-ne mai res; i volent derrocar aviat les esperances d'Ocos, i
impedir que imitant l'audàcia de Cirus, no sobrevinguessin noves
discòrdies i guerres dins el reialme, declarà rei el seu fill
Darius, que tenia cinquanta anys (3), i li concedí de portar la
tiara dreta.
És costum a Pèrsia que qui acaba de ser declarat hereu de la corona,
demani una gràcia, i qui l'ha declarat la hi atorga, mentre sigui
una cosa possible. Darius demanà Aspàsia, que Cirus havia estimat
més que cap altra dona, i aleshores era concubina del Rei. Era
nascuda a Focea de Jònia, de pares lliures, i havia rebut una
educació honesta. Un vespre fou duta a Cirus que estava sopant, amb
altres dones, les quals s'assegueren al costat d'ell, sense fer-se
les estranyes, i acceptaren els seus jocs i les seves plasenteries.
Però Aspàsia es quedà dreta vora la taula, sense dir un mot; i quan
Cirus la cridà, no obeí. Els oficials volgueren dur-la per força.
-Se'n penedirà- digué ella -qui em posi les mans damunt.
Els convidats la tractaren de grollera i esquerpa. Però Cirus,
encantat, va riure, i digué al qui li havia dut aquelles dones:
-Ja veus que de totes les que m'has dut, aquesta és l'única lliure i
no corrompuda.
Des d'aquell dia Cirus començà a sentir-se atret per ella, l'estimà
més que cap altra, i li deia la plena de seny. Va ser presa quan
Cirus morí a la batalla i el seu campament fou saquejat.
Darius la demanà, doncs, al seu pare, el qual se n'afligí; perquè la
gelosia dels bàrbars pels objectes de llur amor és tan terrible, que
no solament qui escometés o toqués una concubina del Rei, sinó qui
per un camí s'atansés al carro que la porta, o li passés davant,
incorreria en la pena de mort. Tot i que Atossa, que havia esposat
per amor i contra la llei, vivia encara, mantenia a més a més tres
centes seixanta concubines d'una bellesa perfecta.
No obstant, quan Darius li demanà Aspàsia, va respondre que ella era
lliure; que la podia pendre si ella volia, però que no la obligués
per la violència. Enviada a cercar, Aspàsia, contra l'esperança del
Rei, preferí Darius. Artaxerxes la donà, per la força de la llei,
però aviat tornà a pendre-la-hi, i la consagrà sacerdotessa del
temple d'Artemis Anitis, a Ecbatana, perquè hi visqués en castedat
la resta dels seus dies. Creia amb això pendre del seu fill una
revenja no dura, sinó moderada, i fins mesclada de plasenteria; però
Darius no ho soportà amb resignació, ja fos que estimés
apassionadament Aspàsia, ja fos que es sentís burlat i ultratjat pel
seu pare.
Tiribazos, adonant-se del ressentiment de Darius, encara l'exasperà
més, reconeixent en la seva ofensa la que ell mateix havia rebut. I
fou així. Artaxerxes tenia vàries filles, i havia promès de donar
per esposa a Farnabazos, Apama; Rodogune, a Orontas, i a Tiribazos,
Amestris. Donà les dues als altres dos, però enganyà Tiribazos i
esposà ell mateix Amestris, prometent-li en comptes d'ella la més
petita Atossa; de la qual també s'enamorà i l'esposà com hem dit.
Tiribazos posà un odi terrible a Artaxerxes: no que fos un home de
mena inclinat a la revolta, sinó més aviat desigual i precipitadís.
Per això, tan aviat era tractat com els primers, com derrocat del
cim dels honors i menyspreat de tothom, sense portar-se com calia ni
en l'una ni en l'altra fortuna: perquè honorat, es feia odiós per la
seva insolència, i rebaixat, incapaç com era d'humiliar-se ni de
cedir, esdevenia més aspre i arrogant que mai.
Tiribazos, doncs, per les seves relacions amb el jove, no va fer més
que afegír llenya al foc: sempre li burxava l'orella, que no serveix
de res portar la tiara dreta damunt del cap, si no es mira de fer
anar dretes les coses que un té entre mans; que era un babau si,
mentre el seu germà s'insinuava per medi d'una dona, i el seu pare
era tan variable i xaruc, ell es creia asegurada la successió a la
corona. ¿Aquell que per una doneta grega havia faltat a la més
inviolable llei que existia a Pèrsia, havia de mantenir-se fidel a
les seves promeses en coses més importants? No era pas la mateixa
cosa, que Ocos no arribés a la reialesa, o que ell ne fos destituït.
Perquè a Ocos ningú li impedia de viure feliç com un particular; en
canvi ell, que ja havia estat declarat rei, havia per força de ser
rei o de morir.
És universalment veritat el que diu Sòfocles:
_La persuasió del mal camina amb passa ràpida._
perquè el camí que ens duu on volem és llis i pla; i la majoria
volen el mal, per inexperiència o per ignorància del bé. A més a més
d'això, la vastitud de l'imperi, i la por que Darius tenia a Ocos,
donaren força a les raons de Tiribazos; i la dea nascuda a Cipre hi
tingué no poca part de culpa, vull dir el rapte d'Aspàsia.
Darius s'abandonà, doncs, enterament a Tiribazos. Hi havia ja un
gran nombre de conjurats, quan un eunuc descobrí al Rei la
conspiració, i la manera com havia d'ésser executada; perquè sabia
exactament que es proposaven entrar de nit a la cambra d'Artaxerxes,
per matar-lo dormint. En sentir-ho, Artaxerxes cregué una
imprudència menysprear un tal perill no fent cas d'aquella denúncia,
però li semblà encara més imprudent creure-la sense cap prova.
Procedí, doncs, d'aquesta manera: demanà a l'eunuc que estigués amb
els conjurats i els seguís els passos; després féu obrir una porta a
la paret de la seva cambra, darrera mateix del llit, i la cobrí amb
un tapís.
Arribada l'hora que havia indicat l'eunuc els esperà al llit, i no
s'aixecà fins haver vist la cara i conegut ben clarament cadascú
dels que venien. Quan veié que es treien les espases i se li
llençaven damunt, aixecà ràpidament el tapís, es retirà a la cambra
interior i tancà la porta cridant auxili. Veient-se descoberts pel
Rei, i que el cop els havia fallit, els assassins emprengueren la
fuga i aconsellaren a Tiribazos de fugir també, perquè havien estat
coneguts. Els altres s'escaparen, l'un per ci, l'altre per lla; però
Tiribazos, sorprès per les guardes del Rei, n'occí molts i no
sucumbí fins que l'encertà una javalina tirada de lluny.
Darius va ésser fet presoner amb els seus fills; i el seu procés fou
instruït pels jutges del consell reial. Artaxerxes no assistí a la
causa; pero nomenà acusadors del seu fill, i ordenà als escrivents
que posessin per escrit la sentència de cadascun dels jutges, i la
hi portessin. Totes les sentències foren unànimes, i Darius
condemnat a mort. Els agutzils l'aferraren i el dugueren a la cambra
veïna, on el botxí fou cridat; vingué portant a la mà el raor de què
es servia per tallar el coll als criminals; però a la vista de
Darius s'esfereí i reculà cap a la porta, apartant els ulls, sense
poder posar les mans sobre una persona reial. Els jutges, que eren
fora la cambra, li ordenaren amb amenaces, d'executar la sentència;
torna a entrar, doncs, l'aferra amb una mà pels cabells, fent-li
ajupir el cap, i li talla el coll amb el seu raor.
Alguns diuen que el juí tingué lloc en presència del Rei i que
Darius, veient-se convençut per les proves, es tirà de cara contra
terra implorant i suplicant; però Artaxerxes es redreçà ple d'ira i
arrencant-se de la cimitarra li en ventà cops fins a deixar-lo al
seti. Després, entrant al palau, hi adorà el Sol i digué als seus
cortesans:
-Torneu a casa i alegreu-vos, oh perses, i digueu a tothom que el
gran Oromazes ha fet justicia d'aquells que havien maquinat contra
mi la més impia i criminal de les traïcions.
Tal va ser la fi d'aquesta conjura.
Ocos, sostingut per Atossa, pujà aleshores al cim de les seves
esperances; amb tot, temia encara Ariaspes, l'únic vivent del seus
germans legítims, i dels bastards Arsamas. No perquè Ariaspes fos
més gran que ell: sinó perquè essent dolç, senzill i humà els perses
el desitjaven per Rei; Arsamas, per altra banda, era home de seny i
Ocos no ignorava que el seu pare l'estimava tendrament. Armà, doncs,
paranys a l'un i a l'altre; i com era de mena arterós i sanguinari,
es valgué de la crueltat contra Arsamas i de la malícia i de
l'astúcia contra Ariaspes. Enviava per sota mà a Ariaspes eunucs i
amics del Rei, que li reportaven sempre amenaces, i frases
espantoses, dient-li que el seu pare havia decidit fer-lo morir
d'una mort ignominiosa i cruel. Aquestes coses, que cada dia li eren
reportades com si es tractés d'un gran secret, anunciant-li que el
Rei anava a fer això, que més tard faria això altre, li ficaren una
tal por al cos, una tal torbació i un tal desesper, que el pobre
home es preparà ell mateix una metzina i bevent-se-la s'alliberà de
la vida.
En saber el Rei la manera com havia mort Ariaspes, el plorà molt, i
en sospità la causa; però la seva extrema vellesa li impossibilità
d'investigar-la i de coneixer-ne els autors; però es posà a estimar
encara més Arsamas, i era evident que li tenia més confiança que a
ningú, i que li comunicava tots els seus secrets. Llavors Ocos no
diferí més la seva empresa: i havent-se fet seu Arpates, fill de
Tiribazos, li féu occir Arsamas.
Artaxerxes era aleshores ja tan vell, que la més petita emoció podia
endur-se'l; i en efecte, no resistí gaire temps el dolor que li
causà la mort d'Arsamas: morí de pena i d'abatiment, a l'edat de
noranta quatre anys, després d'haver-ne regnat seixanta dos.
Deixà la reputació d'un príncep dolç i que estimava els seus
vassalls; contribuint-hi no pas poc la comparació amb el seu fill
Ocos, que, en crueltat i en instints sanguinaris sobrepujà tots els
homes del món.
(1) Plutarc escriu sempre Artoxerxes.
(2) Qué té bona memòria.
(3) D'altres llegeixen aquí vint-i-cincs anys, cosa més verosímil i
més d'acord amb el context.