El primer rei de Pèrsia que portà el nom d'Artaxerxes (1) sobresortí
per la seva mansuetud i la seva magnanimitat; li tragueren el
sobrenom de Llargamà, perquè tenia la dreta més llarga que
l'esquerra. Era fill de Xerxes. El segon, del qual escrivim la
_Vida_, apel·lat Mnemon (2), era fill d'una filla d'aquell; perquè
Darius i Parisatis havien tingut quatre fills: el més gran,
Artaxerxes; després d'ell, Cirus, i els dos més joves, Ostanes i
Oxatres. Cirus portà el nom de Cirus l'Antic, el qual diuen que
l'havia pres del sol: perquè els perses, del sol ne diuen Cirus.
Artaxerxes, de primer es va dir Arsicas: amb tot, Dinó l'anomena
Oarses. Però encara que Ctèsias hagi omplert el seu llibre d'una
virolada barreja de faules increïbles i esgarriades, no és probable
que ignorés el nom d'un rei, a la cort del qual vivia, i del qual
era metge, així com de la seva dona, de la seva mare i dels seus
fills.
Cirus, des de la seva primera edat, va tenir un caràcter vehement i
impetuós, mentre que el seu germà, al contrari, es mostrava en totes
les seves coses més dolç, i més moderat per naturalesa en els seus
impulsos. Per orde dels seus pares, va pendre una dona bella i
virtuosa, la qual retingué, tot i ells impedir-li-ho. Després
d'haver fet morir el germà d'aquesta dona, Darius volia occir-la a
ella; però Arsicas es llançà als peus de la seva mare, i amb molts
de plors, i amb prou feines, la convencé de no fer-la morir i de no
separar-la d'ell.
La mare, però, preferia de molt Cirus, i volia que ell fos el rei.
Per això, quan el pare emmalaltí, enviat a cercar de les províncies
marítimes, pujà amatent cap a Pèrsia, amb l'esperança que la seva
mare hauria obtingut de fer-lo nomenar hereu de l'imperi. Parisatis
es valia d'un pretext especiós, que Xerxes l'Antic ja havia fet
servir, per consell de Demarat: que havia posat al món Arsicas quan
Darius era un simple particular, i Cirus quan ja era rei. Amb tot no
el convencé, i el gran fou designat rei sota el nom d'Artaxerxes; i
Cirus, sàtrapa de la Lídia i general de les províncies marítimes.
Poc després de la mort de Darius, Artaxerxes anà a Pasagades, per
fer-s'hi consagrar rei pels sacerdots de Pèrsia. Hi ha allí un
temple dedicat a una dea guerrera, la qual conjecturo que és la
mateixa Atena. Qui ha de ser consagrat, entra en aquest temple; es
lleva la seva túnica i es posa la que portava Cirus l'Antic abans de
ser rei; llavors menja una coca de figues, mastega fulles de
terebint i beu un beuratge de llet agra. Si després d'això es fa
alguna cosa més, és un secret pels altres.
Artaxerxes estava a punt per a aquestes cerimònies, quan arriba
Tissafernes, amb un sacerdot, que havia presidit l'educació de Cirus
en la seva infantesa; li havia, ensenyat la màgia; i a cap persa li
havia sabut tant de greu com a ell que Cirus no hagués estat elegit
rei. Per això li tingueren més fe quan va acusar Cirus; perquè
l'acusà de voler posar un parany en el temple, i quan el rei es
despullés de la túnica, tirar-se-li damunt i occir-lo. Alguns diuen
que Cirus va ser pres per aquesta delació; d'altres, que entrà en el
temple, s'hi amagà, i fou traït pel sacerdot. Al moment que ja
anaven a occir-lo, la mare el prengué en els seus braços,
l'entortolligà amb les seves trenes, i ajuntà estretament el seu
coll amb el d'ella, planyent-se i suplicant amb tanta vehemència,
que obtingué el seu perdó i el féu enviar de bell nou a les
províncies marítimes. Cirus, que no s'abellia d'aquell govern, que
es recordava més de la seva presó que del seu indult, amb la
rancúnia va estar més ple que abans del desig de ser rei.
N'hi ha que diuen que Cirus es revoltà perquè no en tenia prou amb
el que percebia per a la seva taula quotidiana; però això és una
ximplesa; perquè si més no, la seva mare bastava per procurar-li i
donar-li del seu tot allò que ell necessités, i hagués volgut
pendre. Una prova de la seva riquesa, per altra banda, són les
tropes mercenàries que mantenia en diversos llocs, per mediació
d'amics i hostes seus, com ha escrit Xenofont. Ja que a fi d'amagar
els seus preparatius, no reunia les seves tropes en un sol punt:
tenia aquí i allà recrutadors sota diversos pretextos; i la mare,
que vivia prop del Rei, allunyava les sospites, mentre Cirus mateix
escrivia tot servicial, les unes vegades demanant-li alguna cosa,
les altres vegades incriminant Tissafernes, com si tota la seva
gelosia i la seva lluita fossin contra aquest sàtrapa. A part que hi
havia en el caràcter del Rei una ronsagueria, que molts prenien per
mansuetud. Fins va voler, al començ del seu regnat, imitar la
benignitat del primer Artaxerxes, del qual portava el nom,
mostrant-se més afable a qui se li atansés, recompensant i agraint
més del que era just, llevant dels càstigs tot allò que pogués
haver-hi de supèrbia i de delectació, apareixent, en rebre presents,
no pas menys graciós i humà als qui els hi oferien que als qui en
rebien d'ell. Tota cosa que li presentessin, per petita que fos,
l'acollia de bon cor. Un dia que Omises li portà una magrana de
prodigiosa grandària:
-Per Mitres!- exclamà -aquest home d'una ciutat petita en faria de
seguida una d'immensa, si la hi confiaven.
Una altra vegada que anant de viatge l'un li oferia una cosa,
l'altre una altra; un treballador que no trobà res avinent, corre al
riu, agafa aigua amb totes dues mans i la hi porta. Artaxerxes,
encantat, li envià una copa d'or i mil darics.
Euclides de Lacedemònia havent parlat un dia insolentment contra
ell, li va fer respondre per un dels seus oficials:
-Tu pots dir el que vulguis contra el Rei, però jo puc dir i fer.
En una cacera, Tiribazos li ensenyà la seva túnica esquinçada.
-Què vols que hi faci?- preguntà el Rei.
-Que te'n possis una altra i em donis aqueixa teva- respongué
Tiribazos.
El Rei ho féu així, dient:
-Te la dono, Tiribazos, però et prohibeixo de portar-la.
Tiribazos no va fer-ne cabal: no que fos dolent, sinó que era
lleuger i eixelabrat; es posà de seguida aquella túnica i li afegí
encara ornaments d'or, propis de les reines. Tothom s'indignà perquè
no era lícit; però el Rei esclafí la rialla i digué:
-Et deixo portar els ornaments com a dona, i la túnica com a boig.
A la taula del Rei no hi tenia lloc ningú, llevat de la seva mare i
la seva dona legítima, seient aquesta més avall i la mare més amunt.
Artaxerxes va fer-hi menjar també els seus germans petits, Ostanes i
Oxatres. Però el que va plaure més als perses, va ser veure que la
seva muller Statira es feia portar sempre en una llitera amb les
cortines obertes, i es deixava escometre i acostar per les dones del
poble; per la qual cosa la reina era molt estimada de la multitud.
Amb tot, els esperits inquiets i amics de les novetats, anaven dient
que la situació exigia un home com Cirus, d'ànima esplèndida,
bel·licós en primer lloc, i amic dels dels seus amics; que la
grandària de l'imperi necessitava un rei que tingués el cor alt i
ambició de glòria. De manera que Cirus emprengué la guerra no pas
menys sota la confiança dels residents a la cort que dels qui eren
al seu voltant.
Començà per escriure als lacedemonis, exhortant-los a socórrer-lo i
a enviar-li gent, prometent de donar cavalls als que vinguessin a
peu, i als que vinguessin a cavall, carros, i als que tinguessin
terres, caserius, i als que tinguessin caserius, ciutats; el sou
dels que fessin la campanya amb ell, seria no segons compte, sinó
segons mesura. Parlava d'ell mateix amb aventatge, dient que tenia
el cor més gran que el seu germà, que era més filòsof que ell i que
entenia més de màgia, que bevia més vi i el suportava millor; que el
Rei, per covardia i mollesa, a la caça no gosava pujar en un cavall
i a la guerra en un carro. Els lacedemonis ordenaren a Clearc, per
una _scítala_ que obeís a Cirus en tot.
Cirus partí cap a les terres altes per a fer la guerra al Rei: duia
un gran exèrcit bàrbar i prop de tretze mil mercenaris grecs. Cada
dia trobava un nou pretext per a aquelles lleves de tropes. Però no
pogué dissimular gaire temps: Tissafernes anà en persona a prevenir
el Rei. Tot el palau es va remoure; ja que s'atribuïa a Parisatis la
major part de culpa de la guerra, i els seus amics eren objecte de
sospites i de delacions. Però el que sobretot enutjava a Parisatis,
era Statira, que tot era turmentar-se per aquella guerra i
cridar-li:
-On són aquelles fermances? ¿On són els precs amb què el vas
arrencar de la mort quan conspirava contra el germà, posant-nos així
en un embull de guerra i de mal?
Parisatis, que era naturalment violenta i bàrbara en les seves ires
i en les seves rancúnies, es posà des d'aleshores a odiar talment
Statira, que resolgué de fer-la morir. Dinó escriu que durant la
guerra mateixa executà la seva intenció; Ctèsias, al contrari, diu
que va ser després; i ni és creïble, que ell que era testimoni dels
fets, ignorés l'època, ni tenia motiu per canviar de temps un fet
que va contar tal com va passar; encara que sovint s'allunyi de la
veritat per escriure faules i tragèdies. Així anirà en el lloc que
Ctèsias li assigna.
Cirus avançava, quan li aribaren rumors i avisos que el Rei havia
decidit de no combatre tan aviat, i de no dur pressa a arribar a les
mans amb ells; que romandria a Pèrsia fins que hi tingués reunides
forces de tot arreu. En conseqüència Artaxerxes, que havia obert a
través del pla una trinxera ampla de deu braces per altres tantes de
fonda, en una extensió de quatre cents estadis, negligí que Cirus la
passés, i avancés fins a no gaire lluny de Babilònia. Tiribazos,
conten, fou el primer que gosà dir-li, que no calia fugir de la
batalla i abandonar la Mèdia, Babilònia, fins Suses per anar-se a
amagar al fons de la Pèrsia, quan el seu exèrcit era molt més
nombrós que el dels enemics, i els seus deu mil sàtrapes i generals
superiors a Cirus pel consell i per l'acció. Llavors Artaxerxes es
posà en camí per donar com més aviat millor la batalla. I així que
de cop i volta aparegué amb un exèrcit de nou cents mil homes
equipats èsplèndidament, esfereí i desconcertà els enemics, que
plens de confiança i de despreci marxaven en desordre i sense armes.
Cirus amb prou feines pogué formar-los en batalla, i no sense renou
i cridòria. El Rei féu avençar els seus amb un silenci i una calma,
que omplí els grecs d'admiració per aquell bon, ordre: ells que en
una multitud tan gran esperaven crits confusos, salts, un gran
desori i rompiment de files. Artaxerxes cobrí prudentment el front
de la seva falanx amb els més poderosos carros armats de falçs, i
els oposà als grecs, a fi que abans d'arribar a les mans ja
haguessen enfondrat els rengles amb la força de llur embranzida.
Diversos autors han descrit aquesta batalla; especialment Xenofont,
que ens la fa veure amb els ulls, amb les coses que semblen no
passades, sinó que estiguin passant, i apassiona el llegidor com si
es trobés en mig del perill, per la claredat i la vivesa del seu
estil. Seria no tenir seny, voler contar-la després d'ell, llevat
dels detalls que ell ha omès per ventura, i que valen la pena de ser
contats.
El lloc on es donà la batalla, es diu Cunaxa, i és a cinc cents
estadis de Babilònia. Abans de la batalla, Clearc exhortà Cirus, que
s'estigués darrera els combatents i no es posés en perill; conten
que Cirus exclamà:
-Què dius, Clearc? quan aspiro a la reialesa, vols que me'n mostri
indigne?
Cirus va cometre una gran falta, tirant-se en mig de la brega a
l'esbojarrada i sense guardar-se del perill; però Clearc faltà
igualment si no més, no volent oposar el seus grecs a Artaxerxes, i
recolzant la seva dreta en el riu per por de ser voltat. Si tan
absolutament perseguia la seva seguretat, si total la seva cura era
per no sofrir cap dany, el millor era quedar-se a casa. Però després
d'haver fet en armes desenes de milers d'estadis des del mar, sense
que ningú l'hi obligués, només per asseure Cirus sobre el tron
reial, cercar un indret de la batalla, no des d'on pogués salvar el
cabdill que el tenia a sou, sinó posat en el qual pogués combatre a
la segura i a pler, era sacrificar els interessos generals per por
del perill present, i deixar córrer el fi de l'empresa. Que dels
batallons que voltaven el Rei cap no hauria resistit l'escomesa
dels grecs, i un cop aquells empesos, i el Rei fugitiu o caigut,
Cirus hauria estat vencedor i Rei, la manera com va anar la batalla
ho demostra. Cal, doncs atribuir més a la circumspecció de Clearc
que no pas a la temeritat de Cirus la culpa de la pèrdua d'aquesta
batalla i de la mort de Cirus. Perquè si el Rei hagués estat amo de
col·locar els grecs en un terreny on poguessin ser-li més innocents,
no hauria pogut trobar-ne un altre de més a propòsit que aquell que
era el més allunyat d'ell i de les seves tropes i des del qual ni
Artaxerxes s'adonà de la seva derrota, i Cirus fou mort abans que
pogués aprofitar-se de la victòria de Clearc. La veritat és que
Cirus no ignorà el qué calia fer, perquè donà orde a Clearc de
col·locar-se el centre; i Clearc, després de respondre que tindria
cura que tot reeixís bé, ho espatllà tot.
En efecte, els grecs venceren els barbres com volgueren, i els
perseguiren molt lluny. Cirus muntat en un cavall de sang, però que
tenia mala boca i era rebec, que es deia Pasacas, -així ho conta
Ctèsias- va ser vist per Artagerses, governador dels Cadusis, el
qual llençà el cavall contra ell, cridant amb força:
-Oh el més injust i el més insensat dels homes, que deshonres el nom
més il·lustre que hi hagi a Pèrsia, el nom de Cirus, has dut
aqueixos maleïts grecs en una expedició ben desgraciada, amb
l'esperança de saquejar els béns dels perses i de matar el teu
senyor i germà, que té deu mil vegades més servidors que tu, i més
valents! I aviat ho provaràs: perquè hi hauràs perdut el teu cap
abans que hagis pogut veure la cara del Rei.
Dient aquestes paraules, li tirà la javalina; però la cuirassa de
Cirus l'aturà sòlidament: Cirus no va ser ferit; només vacil·là per
la violència del cop. Artagerses gira tot d'una el seu cavall: Cirus
li tira el seu dard, l'encerta, i li travessa el coll pel costat de
la clavícula.
Que Artagerses va ser mort per la mà de Cirus, gairebé tots els
historiadors hi convenen; ara, respecte de la fi de Cirus, com que
Xenofont ne diu pocs mots i de passada, com a qui no va ser-hi
present, res per ventura no priva que reportem separadament la
manera com la descriuen Dinò i Ctèsias.
Dinó conta, doncs, que Cirus, havent tombat Artagerses, llençà el
seu cavall furiosament contra el batalló que cobria el Rei, i li
ferí el cavall; Artaxerxes rossolà en terra; però Tiribazos el féu
muntar de pressa en un altre cavall, dient-li:
-Oh Rei, recorda't del dia d'avui: perquè no mereix que s'oblidi.
Cirus precipità un altre cop el seu cavall i tombà Artaxerxes. Però
a la tercera escomesa el Rei no podent-se contenir més digué als que
el voltaven «que més s'estimava perdre la vida» i llançà el seu
cavall contra Cirus, que amb el cap jup i sense cap precaució anava
a l'encontre dels trets. El Rei li tira la javalina, i la hi tiren
tots els que el voltaven. Cirus cau, uns diuen si ferit pel Rei, els
altres si colpit per un soldat de Cària, al qual en premi d'aquesta
feta el Rei concedí de portar en totes les batalles, davant del
primer rengle, un gall d'or al capdamunt d'una pica; perquè els
perses donen als carians, el nom de _galls_, a causa de les crestes
amb què es guarneixen els cascos.
La narració de Ctèsias, per reportar-la en poques paraules, és
aquesta. Després d'haver mort Artagerses, Cirus llançà el cavall de
dret contra el Rei, i el Rei contra ell, tots dos en silenci. Arieu,
l'amic de Cirus, tira el primer al Rei, i no el fereix. El Rei
engega la pica, i no encerta Cirus; però toca Satifernes, home fidel
a Cirus, i d'un gran valor, i el mata. Cirus llavors tira contra
ell, li travessa la cuirassa i el fereix al pit, enfonsant-li la
punta dos dits dins la carn. El Rei, d'aquest cop, cau de cavall;
les tropes que el volten s'esveren i fugen; però ell s'aixeca, i amb
uns quants, entre els quals també era Ctèsias, es retira en un
turonet prop d'allí, i reposa. Mentrestant el cavall de Cirus, que
era molt fogós, se l'emporta entre un embull d'enemics; ja era fosc
i ningú el va conèixer; els seus amics el cercaven. Exaltat per la
victòria, i ple d'embranzida i d'ardidesa travessava la munió
cridant:
-Aparteu-vos, desgraciats!
A aquests mots, que repetia en llengua persa, la majoria
s'apartaven, fent-li la reverència; però li cau del cap la tiara, i
un jove persa, per nom Mitrídates, que passà pel costat d'ell, el
ferí amb la javalina al pols, vora l'ull, sense conèixer qui era.
Traient molta sang per la ferida, Cirus va tenir un rodament i
caigué desmaiat. El seu cavall fugí, i anava errant pel pla; la
gualdrapa que el cobria se li escorregué de damunt, i un patge del
qui havia ferit Cirus la plegà tota xopa de sang. Cirus havent
tornat amb penes i fatigues del seu desmai, uns quants eunucs que
eren allí provaren de fer-lo pujar en un altre cavall, a fi de
salvar-lo; però no tenia forces per tenir-s'hi, i mirà d'anar a peu,
sostingut pels eunucs, que l'ajudaven a caminar. El cap li pesava, i
a cada pas s'entrebancava; amb tot creia haver guanyat la batalla,
en sentir els fugitius que cridaven: «Visca el Rei Cirus!» i el
pregaven d'apiadar-se d'ells. En això alguns caunians, gent pobra i
miserable que seguien l'exèrcit del Rei per fer-hi els serveis, més
baixos, s'ajuntaren per atzar amb els enemics de Cirus pensant-se
que eren amics. Però havent-se adonat, al capdavall, dels alcotons
vermells -tota la gent del Rei els portava blancs- van conèixer que
eren enemics. Un d'ells tingué la gosadia, sense conèixer-lo, de
ferir Cirus per darrera amb una caulina, i li tallà la vena del
garró. Cirus cau; en caure el pols ferit li pega contra una pedra, i
mor. Tal és el relat de Ctèsias, que sembla talment que li talli el
coll amb un ganivet esmussat, de tant com li costa fer-lo morir.
Mort ja Cirus, Artasiras, «l'ull del Rei», encertà a passar a cavall
per allí; havent conegut els eunucs que es lamentaven, preguntà al
més fidel d'entre ells:
-¿Qui és que plores, Pariscas, segut vora el seu cos?
Pariscas respongué:
-Oh Artasiras, no veus que es Cirus mort?
Artasiras, sorprès, aconsola l'eunuc, i li recomana de guardar el
cos de Cirus; i ell corre a galop estès cap a Artaxerxes, el qual
desesperava ja, aclaparat per la set i per la ferida. Ple d'alegria,
li fa saber que acaba de veure Cirus mort. El primer impuls del Rei
és d'anar-hi ell mateix, i ordena a Artasiras que el dugui al lloc;
però la veu que corria, que els grecs, vencedors, ho perseguien i
dominaven tot, li va fer por, i s'estimà més d'enviar-hi gent a
asegurar-se'n; i féu partir trenta homes amb antorxes. L'eunuc
Satibarzones mentrastant corria d'ací i d'allà cercant aigua pel
Rei, al qual faltava poc per morir de set: perquè al lloc on s'havia
retirat no tenia gens d'aigua, i el campament era molt lluny. A
l'últim ensopegà un d'aquells pobres caunians que portava en un mal
bot una mica d'aigua corrompuda, cosa de vuit còtiles: la prengué, i
portant-la al Rei la hi oferí. Un cop la va haver begut, li preguntà
si aquella beguda no li havia fet fàstig. El Rei jurà pels déus que
no havia begut mai amb tant de gust ni vi, ni l'aigua més lleugera i
neta. I afegí :
-I si jo no puc descobrir i recompensar l'home que te l'ha donada,
prego als déus que el facin feliç i ric.
En aquell momemt tornaren els trenta homes amb les antorxes, que
tots, amb cara alegre, li confirmaren la inesperada notícia; i
encoratjat per un gran nombre de gent de guerra, que havien acudit i
anaven formant-se al seu entorn, baixà del turó amb moltes antorxes
fent-li llum. Arribat vora el cadàver, li féu tallar la mà dreta i
el cap, seguint la llei dels perses; després manà que li portessin
el cap, i agafant-lo per la cabellera, que era llarga i espessa, la
mostra als que encara dubtaven i als fugitius. Esbalaïts, li fan la
reverència, i aviat s'ajunten al voltant seu setanta mil homes, amb
els quals torna al seu camp.
Artaxerxes, segons Ctèsias, havia anat en aquesta batalla amb quatre
cents mil homes. Però Dinó i Xenofont diuen que n'hi van combatre
molts més. Pel que fa al nombre dels morts, Ctèsias diu que en
reportaren a Artaxerxes nou mil; però a ell li semblà que no n'hi
havia pas menys de vint mil d'estesos. Aquest punt és discutible.
Però el que afegeix Ctèsias, que ell mateix fou enviat als grecs amb
Falinos de Zacint, ja és una manifesta mentida. Xenofont sabia
perfectament que Ctèsias estava adscrit a la persona del Rei, perquè
el menciona, i és evident que havia llegit els seus llibres. No és,
doncs, creïble que si hagués anat com a intèrpret del Rei per a
proposicions de tal importància, Xenofont hagués deixat
d'anomenar-lo, quan anomena Falinos de Zacint. Però Ctèsias, pel que
sembla, era un home extraordinàriament ambiciós, i parcial pels
lacedemonis, sobretot de Clearc, i en els seus escrits sempre s'ho
fa venir bé per parlar d'ell mateix amb honor, així com de Clearc i
de Lacedemònia.
Després de la batalla, Artaxerxes envià presents magnífics al fill
d'Artagerses, que havia caigut mort per Cirus, i recompensà Ctèsias
i els altres amb lliberalitat. Descobrí aquell caunià que li havia
donat el seu bot, i d'obscur i pobre el féu honorable i ric. Usà de
moderació en el càstig dels culpables. Arbares, un meda, havia fugit
durant la batalla a l'exèrcit de Cirus, i en sentir que aquest era
mort, s'havia tornat a passar al del Rei; atribuint-ho a covardia i
a mollesa, més que a perfídia ni a mala voluntat, el condemnà a
passejar-se tot un dia per la plaça pública, portant una cortisana
nua a coll-i-bè. A un altre que a més a més d'haver desertat
bravejava falsament d'haver mort dos enemics, li va fer foradar la
llengua amb tres cops d'alena. Convençut que era ell mateix, qui
havia mort Cirus, i volent que tothom ho pensés i ho digués així,
envià presents a Mitrídates, que l'havia ferit el primer, i manà als
qui li'ls portaven, de dir-li:
-El Rei t'honora amb aquests presents, perquè havent trobat la
gualdrapa del cavall de Cirus, la hi has portada.
El carià que havia fet caure Cirus tallant-li el garró, havent
demanat un present, Artaxerxes féu dir als qui li'l portaren:
-El Rei et fa aquest do, perquè has estat el segon d'anunciar-li la
bona nova: perquè Artasiras ha estat el primer, i tu el segon que li
heu fet saber la fi de Cirus.
Mitrídates es retirà en silenci, baldament afligit; però el
desgraciat carià es deixà endur per la seva bajaneria a una passió
molt comú als homes. Corromput sens dubte per la seva fortuna
present, i persuadit que podia aspirar de seguida a coses superiors
al seu estat, no volgué rebre els presents com una recompensa de la
bona notícia, ans començà a enfellonir-se, innovant els déus per
testimonis i escridassant-se, que ningú més que ell havia mort
Cirus, i que li'n prenien injustament la glòria. El Rei en saber-ho
s'irrità una cosa de no dir, i manà que li tallessin el cap; però la
reina mare, que era present:
-No castiguis així aquest miserable carià, oh Rei;- digué -deixa'm
fer a mi, que rebrà la digna paga d'haver parlat tan temeràriament.
I permetent-li-ho el Rei, Parisatis féu agafar l'home pels botxins i
manà que el turmentessin durant deu dies, després que li
arrenquessin els ulls i li aboquessin bronze fos dins les orelles,
fins que morís.
Poc temps després, Mitrídates finà miserablement per la mateixa
imprudència. Convidat a un sopar, al qual assistiren els eunucs del
Rei i els de la seva mare, hi anà guarnit amb la roba i l'or de què
el Rei li havia fet present. Quan van arribar a l'hora de beure, el
més considerable dels eunucs de Parisatis li diu:
-Quína roba més bella t'ha donat el Rei, oh Mitrídates; quins
collarets! quins braçalets! quina cimitarra tan rica! Tothom te
mira, tothom et té per feliç, gràcies a ell.
Mitrídates, que ja estava embriac:
-I què és això,- digué -oh Sparamizes? Aquell dia jo me'n vaig
merèixer de més grans i de més belles, als ulls del Rei.