Des d'aleshores, Seutes va a acampar-se més endavant; els grecs
s'acantonen en els poblets d'on, un cop ben aprovisionats havien de
baixar cap al mar. Aquests poblets havien estat donats per Seutes a
Medòsades. Veient, doncs Medòsades que els grecs consumien tot el
que hi havia d'ell als poblets, li recava. Pren amb ell l'home més
considerable entre els odrises que havien baixat de la muntanya, i
una trentena de cavalls, va i crida Xenofont que surti del campament
grec. Xenofont, prenent amb ell uns quants capitans i altres homes
de confiança, s'acosta a Medòsades. Llavors aquest diu:
-Feu mal fet, Xenofont, de barrejar els nostres pobles. Us intimem,
doncs, jo de part de Seutes, i aquest home de part de Mèdoc, rei del
país de dalt, que buideu aquest territori; si no, no us ho
comportarem: i si malmeteu la nostra terra, us rebutjarem com a
enemics.
Xenofont, havent sentit aquestes paraules, diu:
-Mentre parlis d'aquesta manera, és difícil respondre; amb tot ho
faré, per aquest jovenet, a fi que sàpiga qui sou vosaltres i qui
som nosaltres. Nosaltres- diu -abans de fer-nos amics vostres,
travessàvem aquest país com volíem: si ens abellia rampinyàvem,
incendiàvem, i tu mateix, quan ens vingueres d'embaixador, feres nit
entre nosaltres al ras sense por d'enemics. Vosaltres no hi veníeu
en aquest país, o si mai hi entràveu, hi acampàveu com en país de
més forts, amd els cavalls embridats. Ara que sou amics nostres, i
que gràcies a nosaltres i a l'ajuda dels déus domineu aquest país,
ara ens traieu d'aquest país, el qual heu rebut de nosaltres que
l'hem conquerit per la força. Perquè tu mateix bé saps, que els
enemics no són capaços de treure'ns-en. I no és pas que creguis just
d'acomiadar-nos amb presents i beneficis pels beneficis que de
nosaltres has rebut; sinó que quan partim no permets, en quant depèn
de tu, ni que ens acantonem. Parlant així, ni t'enrojoles davant
dels déus, ni davant d'aquest home que ara et veu ric, tu que abans
de ser amic nostre vivies del lladruny, com tu mateix has confessat.
Però, per què em dius, això?- afegeix.-No sóc jo, ja, que mano aquí,
sinó els lacedemonís, als quals vosaltres heu lliurat l'exèrcit
perquè se l'enduguessin sense ni tan sols consultar-me, oh gent
admirabilíssima; com que els he indignat duent-vos l'exèrcit, temíeu
que no me'ls congraciés tornant-los-el, ara.
Quan l'odrisa sentí aquestes coses:
-Jo- diu, -oh Medòsades, voldria estar colgat sota terra, de
vergonya que em fa sentir aquest discurs. Si ho hagués sabut, no
t'hauria acompanyat: me'n vaig. El rei Mèdoc no m'aplaudiria, si jo
tragués fora els vostres benefactors.
Dit això, salta a cavall i parteix al galop, i amb ell els altres
genets, llevat de quatre o cinc.
Medòsades, afligit de veure el seu territori devastat, prega a
Xenofont de cridar els dos lacedemonis. Xenofont pren amb ell els
homes més capaços, se'n va a trobar Carminos i Polínic, i els diu
que Medòsades els envia a cercar per dir-los com a ell, de
retirar-se del país.
-Jo penso- diu -que obtindreu per a l'exèrcit la paga deguda, si
dieu que l'exèrcit us ha demanat que treballéssiu amb ell per
haver-la, de grat o per força, de Seutes; que obtingut això, consent
a seguir-vos de bona gana; que la seva pretensió us sembla justa: i
que us heu compromès, a no fer-lo partir fins que s'haurà fet
aquesta justícia als soldats.
Els lacedemonis, en haver sentit aquestes raons, prometen de fer-les
valer i d'afegir-n'hi d'altres, les més eficaces que puguin. Després
d'això, parteixen, seguits de tothom que convenia que hi fos. Quan
han arribat, Carminos pren la paraula:
-Si tens res a dir-nos, Medòsades, digues-ho; si no, nosaltres sí
que tenim.
Medòsades, en un to tot sumís:
-Jo per mi dic- respon -i Seutes també, que us preguem de no
malmenar aquells que han esdevingut amics nostres; tot el que els
feu de mal a ells, ens ho fareu a nosaltres: perquè són nostres
sotmesos.
-Doncs bé- diuen els lacedemonis -nosaltres ens allunyarem quan
hauran rebut la paga aquells que us han, ajudat en aquesta empresa;
si no, començarem des d'ara a prestar-los ajuda, i castigarem els
homes que els han fet tort, contra la fe dels juraments. Si sou
d'aqueixos, començarem per vosaltres a pendre'ns justícia.
Xenofont afegeix:
-¿Voleu, Medòsades, ja que dieu que la gent del país on som són
vostres sotmesos, fer-los votar la qüestió de saber si sou vosaltres
o som nosaltres que hem de sortir del país?
Medòsades diu que no; però aconsella abans que tot als dos
lacedemonis o d'anar a trobar Seutes sobre la qüestió de la paga, i
creure que Seutes ne restaria convençut; o almenys enviar amb ell
Xenofont, prometent de cooperar. En tant, suplica de no cremar els
pobles.
Envien, doncs, Xenofont, i amb ell els qui semblaven més adaptats a
l'afer. I ell, arribat a presència de Seutes, diu:
-Poc per demanarte res, oh Seutes, sóc ací, sinó per demostrar-te,
si puc, que no has tingut raó d'enutjar-te contra mi, quan et
reclamava vivament, en nom dels soldats, el que tu els vas prometre.
Jo creia que no t'interessava menys a tu de donar-ho, que a ells de
rebre-ho. Primerament, sé que després dels déus, ells t'han posat en
evidència, fent-te rei d'un gran país i d'un poble nombrós: de
manera que no pot passar d'amagat res del que facis, ni bo ni
dolent. Essent tu qui ets, em sembla molt important que evitis la
opinió d'haver despedit sense recompensa uns homes que t'han servit
bé, molt important, que obtinguis els elogis de sis mil homes, i més
important encara, que no quedis com un mentider en res del que has
dit. Jo veig, en efeçte, que la paraula esgarriadissa de la gent
sense fe, és vana, sense força i sense valor; en canvi la paraula
dels que són coneguts com a professionals de la veritat, si una cosa
pretenen, no els ajuda pas menys a obtenir-la que la violència
dels altres. Si volen fer tornar algú a la raó, observo que llurs
amenaces no són pas menys convincents que els càstigs precipitats
dels altres; i quan aquests homes permeten alguna cosa, no
compleixen pas pitjor que d'altres que ho donen tot d'una.
»Recorda ara què ens vas donar a la bestreta, en pendre'ns per
aliats: bé saps que no res. Creguts que era veritat el que deies,
te'n vas endur tants d'homes a combatre al teu servei i a sotmetre't
un imperi que val, no trenta talents, la suma que aquests ara com
ara calculen que se'ls deu, sinó infinitament més. Doncs bé, aquesta
confiança que se t'ha tingut, i que t'ha valgut un reialme, ara te
la vens per aquesta suma. Anem, recorda quina importància donaves
aleshores a la conquista d'això que ara tens sotmès! Jo sé bé que
més t'hauries estimat realitzar el que ara ja és fet, que no pas
adquirir una suma molt més considerable. Doncs em sembla que seria
per a tu un dany i una vergonya pitjor que no pas no haver-ho
adquirit aleshores, com seria més dur esdevenir pobre després
d'haver estat ric, que no pas no haver estat ric des del començ; com
és més dolorós haver-se de mostrar un simple particular després
d'haver estat rei, que no pas no haver regnat mai.
»Tu saps que aquests homes esdevinguts súbdits teus, s'han avingut a
ser governats per tu no pas per la teva bona cara, sinó per la
força; i que provarien de ser lliures un altre cop, si alguna por no
els retingués.
»I ara, ¿com et sembla a tu que aquests homes et temerien més i se't
posarien més en raó: si veien els soldats en humor de quedar-se ara
vora teu, si tu els ho manaves, o de tornar de seguida, si calia,
després d'altres, pel molt de bé que han sentit dir a aquests de tu,
disposats a acudir quan volguessis; o bé si presumien que els altres
no vindrien a tu, per la desconfiança nascuda del que ha passat, i
que els soldats mateixos estan ja més ben disposats envers ells que
no pas envers tu?
»Per altra banda, no t'han pas cedit perquè en fossin inferiors en
nombre, sinó per manca de caps. Així ara hi ha el perill que no
prenguin per capitostos alguns dels que ara es creuen agraviats per
tu, o bé els lacedemonis, que són més poderosos encara: sobretot si
els soldats prometen de servir amb més delit a qui els ajudi a
arrencar-te la paga; i si els lacedemonis, per necessitat que tenen
d'un exèrcit, consenten en tot això.
»Que els tracis avui sotmesos a tu, de molt més bona gana anirien
contra tu que no pas amb tu, no és pas dubtós: perquè si tu ets
vencedor, els espera la servitud; vençut, la llibertat.
»Si cal també pensar una mica en aquest país com a cosa teva, ¿com
et penses tu que patirà menys de mals: si aquests soldats, després
d'haver rebut el que reclamen, es retiren deixant-hi la pau; o si
s'hi queden com en país enemic i tu has de provar de combatre'ls amb
un altre exèrcit superior en nombre, i que necessitarà vitualles? I
respecte als diners, ¿què et penses que et costarà més: pagar a
aquests el que els deus, o continuar devent-els-ho, havent-ne de
llogar d'altres de més nombrosos?
»Però Heraclides, pel que m'ha declarat, troba que són massa diners.
Sí, però t'és molt més fàcil avui llevar aquests diners i pagar-los,
que no pas abans de venir nosaltres a tu, la dezena part. Perquè no
és el nombre que determina el molt i el poc, sinó els medis de qui
paga i de qui rep; i ara la teva renda anual supera tot el fons que
abans posseïes.
»Quan a mi, Seutes, t'he enraonat d'aquestes coses com a amic que et
sóc, a fi que et mostris digne dels béns que els déus t'han donat, i
també per no caure en descrèdit vora l'exèrcit. Perquè, sàpigues-ho
bé, si jo volia en aquest moment fer mal a un enemic, no podria amb
aquests soldats, i si volia tornar-te a ajudar a tu, tampoc no en
seria capaç: tal és la disposició de l'exèrcit envers mi. Amb tot,
et prenc per testimoni a tu i als déus que ho saben tot, que no he
rebut de tu res per haver-te dut els soldats, i que no tan sols no
he demanat mai per mi el que era d'ells, sinó que ni he reclamat el
que m'havies promès. Et juro encara, que no acceptaria el que tu em
donaries, si els soldats no havien de rebre al mateix temps el que
se'ls deu. Seria una vergonya de fer reeixir els meus negocis i de
mirar amb indiferència els d'ells, quan van malament, sobretot
essent-ne jo honorat. Que Heraclides pensi que tot són futeses, i
que cal fer diners com sigui; però jo, Seutes, crec que per a un
home i sobretot per a un príncep no hi ha riquesa més bella i més
esplèndida que la virtut, la justícia i la generositat: qui les
posseeix és ric d'amics i ric d'altres que desitgen ser-ne. Si
prospera, té qui s'alegra amb ell; si ensopega en alguna cosa, no
manca qui l'ajudi. Si pels meus actes no t'has convençut que jo
t'era amic de l'ànima, si per les meves paraules no has pogut
conèixer-ho, fixa't almenys en els discursos dels soldats. Tu hi
eres, tu has sentit què deien els que volien blasmar-me. M'acusaven
als lacedemonis d'estar més per tu que pels lacedemonis; em retreien
de preocupar-me més dels teus interessos que dels d'ells; deien que
jo havia rebut presents de tu. ¿Aquests presents, et sembla que
m'haurien acusat d'haver-los rebut, si haguessin vist en mi una mala
disposició envers tu, o més aviat perquè van observar en mi un gran
zel per tu? Tots els homes creuen, jo penso, que qui rep presents
d'algú ha de posar-li afecte. Tu, al contrari, abans que jo t'hagués
prestat cap servei, em feies un acolliment graciós, amb els ulls, i
amb la veu, i amb presents d'hospitalitat, i no et cansaves de
fer-me promeses. Ara que has aconseguit el que volies, i que has
esdevingut tan gran com jo t'he pogut fer, ¿tens cor per veure'm
deshonrat entre els soldats, i no donar-se-te'n res? Amb tot, confio
que el temps, serà el teu mestre i que et decidirà de pagar-los; que
no podràs sofrir de veure't acusat pels que t'han servit a la
bestreta. Et demano que, en pagar-los, procuris de fer-me veure als
soldats tal com jo era quan me vas pendre al teu servei.»
En sentir aquestes paraules, Seutes maleí el culpable que el sou no
hagués estat pagat feia temps; i tothom sospità que era Heraclides:
-Perquè jo- afegí -no he tingut mai intenció d'estafar la paga:
pagaré.
Llavors Xenofont respongué:
-Ja que t'avéns a pagar, ara et prego que ho facis per mediació
meva, i que no permetis que per amor de tu jo ara estigui amb
l'exèrcit en condicions diferents de quan vam venir.
Seutes digué:
-La consideració dels soldats no la perdràs per amor de mi; i si et
quedes vora meu amb mil hoplites que siguin, et donaré les places i
tot allò altre que t'he promès.
Xenofont replicà:
-Això ja no és possible: dóna'ns comiat.
-Amb tot- digué Seutes -sé que és més segur de quedar-se amb mi que
d'anar-se'n.
Xenofont respongué:
-Elogio la teva sol·licitud: però no puc quedar-me. Perquè on tindré
consideració, estigues convençut que serà en bé teu.
Llavors Seutes digué:
-De diners no en tinc, més ben dit ne tinc pocs, i te'ls dono, un
talent; i a més a més, sis cents bous, cosa de quatre mil xais i
cent vint esclaus:. Pren-ho, amb els ostatges dels que us han
atacat, i ves-te'n.
Xenofont es posa a riure:
-¿I si tot això no arriba per a la paga, per a qui diré que és
aquest talent? Ja que hi ha perill per a mi, ¿no val més que, estant
per anar-me'n, em guardi dels cops de pedra? Ja has sentit les
amenaces.