-Fereix- diu -si ho mana aquest minyó i si ha de saber-li grat.
Seutes pregunta al minyó si vol que colpeixi l'altre en comptes
d'ell. El minyó no ho permet, i el suplica de no matar ni a l'un ni
a l'altre. Llavors Epístenes abraçant el minyó, exclama:
-Ara, Seutes, hauràs de combatre't amb mi per haver-lo: perquè no el
deixaré anar.
Seutes esclafint a riure, no se'n preocupa més.
És del parer d'acampar-se en aquell lloc, a fi que els que s'han
refugiats a la muntanya no puguin mantenir-se dels caserius. Baixa
ell mateix al pla i s'hi atenda. Xenofont, amb la seva tropa
escollida s'acantona en el poblet més alt, al peu de la serra; els
altres grecs paren les tendes a poca distància, entre els tracis
anomenats muntanyencs.
Després d'això no passaren gaires dies, i els tracis de la muntanya
davallen a Seutes a tractar d'ostatges i de treves. Xenofont ve així
mateix a Seutes i li diu que s'ha acantonat en un mal indret; que
els enemics són prop: que més a pler s'acamparia en un lloc
fortificat naturalment, que no pas en aquelles cofurnes, on corria
perill de ser desfet. Seutes l'invita a estar animat, i li ensenya
els ostatges que li han remès. Uns quants homes davallats de la
muntanya preguen també a Xenofont de negociar una treva. Ell hi
consent, els exhorta a animar-se, i assegura que no patiran cap mal
si obeeixen a Seutes. Però aquesta gent no ho havien dit sinó per
poder espiar.
Vet aquí el què va passar de dia. La nit següent, els tins vénen de
la muntanya a atacar el poble. L'amo de cada casa feia de guia:
perquè per als altres hauria estat difícil, sent fosc, d'encertar
les cases en els poblets: totes tenien un estacat a l'entorn, amb
uns gran pals per amor del bestiar. Quan són a la porta de cada
casa, els uns llancen javalines, els altres colpeixen amb les maces
que porten, diuen, per rompre les puntes de les llances: alguns hi
calen foc; després, cridant Xenofont pel nom, l'intimen a sortir
fora a morir: si no, el cremaran allà dins.
Ja la flama sortia pel sostre: Xenofont i la seva tropa s'estaven
dins coberts de la lloriga amb escuts, sabres i cascos. Llavors
Silanos de Macist, minyó de divuit anys, dóna un toc de trompeta:
tot d'una s'arrenquen dels glavis i salten fora, al mateix temps,
que els de les altres cases. El tracis fugen, seguint llur costum,
tirant-se l'escut a l'esquena. Alguns són agafats en voler saltar
les estaques, per haver-se'ls enganxat l'escut als pals i haver
quedat penjats; d'altres moren per haver errat la sortida. Els grecs
els empaiten fora del poble.
Mentrestant, alguns dels tracis tornen enrera en l'obscuritat, i
emparant-se en la tenebra, llancen les javalines a la llum contra
uns grecs que corren al voltant d'una casa abrandada: fereixen
Hierònim, Evòdias, capità, i Teògenes Locri, també capità. Però no
va morir ningú: només es va cremar algun vestit i algun bagatge.
Seutes arriba en auxili amb set genets, els primers que troba, i un
trompeta traci; i en adonar-se del que passa, ordena que, durant
tota l'estona que duri l'ajut, no pari de sonar el corn vora d'ell,
i d'esfereir així els enemics. A la seva arribada, allarga la mà als
grecs, i diu que havia cregut trobar-ne molts de morts.
Després d'això, Xenofont li prega de remetre-li els ostatges, i de
marxar amb ell a la muntanya si vol; i si no, de deixar-l'hi anar a
ell. L'endemà, Seutes remet els ostatges, homes ja vells i els més
considerables, pel que es deia, entre els muntanyencs: i ell mateix
arriba amb el seu exèrcit.
Ja Seutes tenia el triple de forces que abans. Molts odrises, en
sentir el que Seutes havia fet, havien davallat a posar-se al seu
servei.
Ara, els tins, quan veuen de la muntanya estant tants d'hoplites,
tants de peltastes, tants de cavalls, baixen i imploren la pau.
S'avenen a fer-ho tot, i demanen que acceptin llurs penyores. Seutes
crida Xenofont i li comunica aquestes propostes, afegint que no es
compromet a res, si Xenofont vol pendre revenja d'aquell atac.
Xenofont respon:
-Jo, per mi, considero avui una satisfacció suficient si de lliures
esdevenen esclaus.
Amb tot, aconsella a Seutes de pendre en endavant per ostatges els
qui estan en condicions de fer mal, i deixar els vells a casa
d'ells. Tots els habitants del país consenten en aquest tractat.