«EL MAR! EL MAR!»
D'aquestes, marxen cap al país els Tàocs, en cinc jornades, trenta
parasangues. Els queviures manquen: perquè els Tàocs habitaven llocs
forts, on havien transportat totes llurs provisions. Arribats en un
indret on no hi havia ciutat ni cases, però on eren reunits bon
nombre d'homes i de dones i de bestiar, Quirísof el fa atacar de
seguida. La primera divisió es decandeix i n'avença una altra i
després una altra. Perquè no era possible de voltar aquest fort amb
tropes compactes, espadat com era per tot. Xenofont havia arribat
amb els peltastes i els hoplites de la reraguarda. Llavors Quirísof
li diu:
-Véns al punt. Cal pendre la posició; perquè l'exèrcit no té
queviures si la posició no és presa.
Llavors deliberen, i preguntant Xenofont què priva d'entrar-hi, diu
Quirísof :
-Aquell passatge que veus, és l'únic, i quan algú prova de passar
per allí, fan rodolar pedres daltabaix d'aquell penyal que el
domina: i qui és atrapat, mira com l'adoben.
I al mateix temps ensenya homes amb les cames i les costelles
rompudes.
-¿Si acaben les pedres- diu Xenofont -hi haurà alguna altra cosa, o
bé res que privi de passar? Perquè en front no veiem sinó aquells
pocs homes, i encara, d'aquests, només dos o tres d'armats. És un
espai, com veus, a penes de tres mitjos pletres, el que hem de
travessar sota els cops. Un pletre sencer és cobert de grans pins
espesos, darrera els quals, els homes que s'hi escudin, ¿què han de
sofrir ni de les pedres que tirin ni de les que facin rodolar? Resta
doncs mig pletre, si fa no fa, a travesar corrents, quan les pedres
hauran cessat.
-Però- diu Quirísof -així que començarem a avençar cap al flotó, les
pedres ens plouran damunt.
-Això precisament caldria:- respon Xenofont -perquè acabaran més
aviat les pedres. Anem, avencem cap a un indret, des d'on hi hagi
menys de tros a córrer per passar, si podem, i des d'on la retirada
sigui més fàcil, si volem.
Això dit, Quirísof i Xenofònt avancen amb Cal·límac de Parràsia,
capità: perquè ell tenia el comandament dels capitans de la
rerassaga aquell dia. Els altres capitans resten a cobert. Llavors
parteixen cap a sota els arbres una setantena d'homes, no en colla,
sinó un per un, cadascun guardant-se tant com pogués.
Agàsias d'Estimfal i Aristònim de Metídria, que eren també capitans
de la rerassaga, i d'altres, s'estan drets fora de l'arbreda; perquè
no era segur d'estar-se entre els arbres més d'una companyia.
Cal·límac imagina llavors un bon mitjà. Corre dues o tres passes de
l'arbre sota el qual era: així que les pedres plouen, es retira
llestament. A cada correguda, gasten més de deu carretades de
pedres. Agàsias, quan veu Cal·límac el que feia, que tot l'exèrcit
se'l mirava, tement que no arribés el primer a la posició, sense
cridar a la seva vora ni Aristònim, que li era veí, ni Euríloc de
Lusos, els dos amics seus, ni a ningú més, avença ell sol, i els
passa davant a tots. Cal·límac, que el veu passar, l'agafa del
vorell de l'escut: però al mateix temps Aristònim de Metídia corre i
els ultrapassa, i després d'ell Euríloc de Lusos: perquè tots volien
prevaler a valentia i es disputaven entre ells: i així rivalitzant,
prenen la plaça. En efecte, un cop van fer irrupció dins, no va
caure de dalt una pedra més.
Llavors va haver-hi un espectacle horrible. Les dones, llençant les
criatures, s'estimbaven tot seguit elles mateixes, i els marits
igualment. Eneas d'Estimfal, capità, veient que corria a estimbar-se
un home vestit d'una bella túnica, se li agafa per retenir-lo. Però
el bàrbar l'arrossega, i tots dos desapareixen rodolant de pedra en
pedra, i moren. Molt poca gent va ser feta presonera allí: però s'hi
van trobar molts de bous, i d'ases i de bens.
D'allí avancen, en set etapes, cinquanta parasangues, a través del
país dels Càlibs. És el més bel·licós dels pobles pels quals hom va
passar, i calgué arribar a les mans. Portaven cossets de lli fins a
sota el ventre, i en comptes de faldars, una espessor de cordes
entortolligades. Tenien també gamberes, cascos, i a la cintura un
sabret de la mena del punyal lacedemoni, amb el qual degollaven els
presoners que podien fer: i després de tallar-los el cap, marxaven
portant-lo. Cantaven i dansaven, quan els enemics eren a la vista
d'ells. Tenien també una pica d'una quinzena de colzades, amb una
sola punta. Romanien dins les ciutats; després que els grecs havien
passat, els seguien sempre a punt de combatre. Habitaven en els
llocs forts, on havien transportat els queviures: de manera que els
grecs no podent-ne pendre, visqueren del bestiar agafat als tàocs.
D'allí els grecs fan cap al riu Hàrpasos, ample de quatre pletres;
després fan quatre jornades a través del país dels Escitens, vint
parasangues, per un pla fins a uns caserius: en els quals romanen
tres dies i es proveeixen.
D'allí caminen quatre jornades, vint parasangues, fins a una ciutat
gran, floreixent i poblada, que s'anomena Gímnias. Des d'ella el
governador del país envia als grecs un guia, perquè els condueixi
pel territori dels seus enemics. Aquest ve i diu que els durà en
cinc dies a un indret des del qual atalaiaran el mar: si no,
s'ofereix a morir. Guia en efecte, i en ser que ha fet entrar
l'exèrcit en terra enemiga, exhorta a cremar-ho i destruir-ho tot:
la qual cosa prova que havia vingut per amor d'això i no per bona
voluntat envers els grecs.
Al cinquè dia arriben a la muntanya sagrada. El nom d'aquesta
muntanya és Teques. Quan els primers són al cim, i obiren el mar,
tot és cridòria. En sentir-los Xenofont i la reraguarda s'imaginen
que la davantera, és atacada per altres enemics: perquè la cua era
perseguida, per la gent del país incendiat. La reraguarda n'occeix
alguns i n'agafa vius uns altres, havent parat una emboscada; i pren
una vintena d'escuts de vímet, recoberts d'un cuiro de bou cru amb
el pèl.
Ara, com que la clamadissa creix, i s'acosta, nous soldats s'ajunten
continuament, a bell córrer, als que criden, i com més el nombre
augmenta més augmenten els crits, sembla a Xenofont que deu
esdevenir-se alguna cosa més greu. Munta a cavall, pren amb ell Lici
i els cavallers, i s'adelanta a l'ajuda: però tot d'una sent que els
soldats criden: El mar! El mar! i es feliciten ells amb ells.
Llavors tothom acut, rerassaga, equipatges i cavalls. Arribats tots
a la cima, tothom s'abraça, soldats i generals i capitans, amb
llàgrimes als ulls. I tot d'un cop, sense saber de qui ve l'ordre,
els soldats porten pedres i aixequen un gran claper. Hi posen una
munió de cuiros de bou, de bastons i d'escuts de vímet, presos a
punta de llança: el guia mateix trosseja els escuts i excita els
altres a fer-ho. Després d'això, els grecs acomiaden aquest guia,
donant-li del comú un cavall, una copa d'argent, un agenç persa i
deu darics. Ell demanava sobretot anells, i en va rebre molts dels
soldats. Els indica llavors un poble on s'acantonaran, i el camí per
anar fins als Macrons; després, en fer-se de vespre, parteix durant
la nit i desapareix.