Era el vuitè dia. Xenofont remet el guia a Quirísof, i deixa al
comarca tota la gent de casa seva, llevat del seu fill, a penes
adolescent. El qual és confiat a la guarda d'Epístenes d'Amfípolis,
i, si el pare es comporta bé, el deixaran anar juntament amb el seu
fill. Porten després a casa seva tot el que poden, i havent plegat
bagatge, parteixen. El comarca els serveix de guia a través de la
neu, sense anar lligat. Ja eren a la tercera etapa quan Quirísof
s'enfurisma contra ell perquè no els mena a cap vila. Ell diu que no
n'hi ha en aquella contrada. Quirísof el colpeja, i no el fa lligar.
Llavors, a la nit s'escapa corrents, abandonant el fill. Aquesta va
ser l'única diferència que hi va haver entre Quirísof i Xenofont
durant la marxa, els maltractes i la negligència amb el guia.
Epístenes es va enamorar del l'infant, se l'endugué al seu país, i
va fer-se'n servir amb tota la fidelitat.
Després d'això fan set etapes, a cinc parasangues per dia, fins a
les vores del Fasis, riu ample d'un pletre. D'allí fan dues etapes,
deu parasangues. Damunt les altures que donen al pla, se'ls
presenten Càlibs, i Tàocs i Fasians. Quirísof, obirant els enemics
en els cims, detura la marxa a una distància de trenta estadis, per
no atansar-se a l'enemic amb les tropes en ala: i dóna avís als
altres de fer avençar les companyies de manera que l'exèrcit vagi en
formació de falanx. En haver vingut la rerassaga, convoca els
generals i els capitans i parla així:
-Els enemics, com veieu, ocupen els cims de la muntanya: es tracta
d'escatir la manera de combatre amb més èxit. Per la meva banda, sóc
del parer de donar avís als soldats de dinar, i de deliberar entre
nosaltres si és avui o demà que s'acorda de passar la muntanya.
-Jo- diu Cleanor, -crec que cal dinar com més de pressa millor,
córrer com més de pressa a les armes i marxar contra aquella gent.
Plerquè si ens entretenim el dia d'avui, els enemics que ara ens
veuen s'envalentiran més, i envalentint-se aquests és probable que
n'atreguin més d'altres.
Després de Cleanor, Xenofont diu:
-Jo ho entenc així. Si és necessari de combatre, cal preparar-nos a
combatre com més vigorosament: però si no volem sinó passar de la
manera més fàcil possible, crec que cal examinar com fer-ho per
rebre com menys ferides i per perdre com menys homes millor. La
muntanya, pel que podem veure, s'estén a més de seixanta estadis, i
no apareixen enlloc enemics que ens observin, excepte en aquest
camí. Val doncs molt més provar de sorpendre d'amagat alguna posició
desguarnida de la serra, i arrabassar-la guanyant per mà l'enemic,
si podíem, que no pas atacar llocs forts i homes ben preparats.
Perquè és molt més fàcil d'anar per un puig escarit, sense combatre,
que no pas per un terreny pla, havent-hi enemics per tot. De nit,
sense combatre, hom veu millor on posa els peus, que no pas de dia
combatent. En fi, un camí esgalabrós és més favorable per als peus
de qui no combat, que no pas un camí llis per a qui li tusten el
cap. No crec doncs impossible una sorpresa, ja que ens és permès de
marxar de nit, de manera de no ser vistos, i podem fer un tomb que
no donariem lluc de nosaltres. I em sembla, que fingint un atac per
aquest cantó, trobarem l'altra part de serra més desguarnida: ja que
els enemics restarien ací en major nombre. Però, ¿què vaig jo a
ficar-me en astúcies? Sento a dir, Quirísof, que vosaltres els
Lacedemonis que pertanyeu a l'estament dels iguals, us exerciten des
de petits al lladruny: i que no és vergonyós, sinó honrós de furtar
tot allò que no priva la llei. Per furtar amb la major traça
possible, i per assajar de fer-ho en secret, és de llei entre
vosaltres que si us deixeu agafar robant, sóu fuetejats. Ara és
doncs el moment de lluir la teva educació, i d'anar amb compte a no
deixar-nos agafar robant la serra, a fi de no rebre una mà de cops.
-Però amb tot- diu Quirísof -jo sento a dir també que els atenesos
sóu terribles en això de robar el tresor públic, i que, malgrat del
terrible perill que corre el lladre, són els més distingits els que
més roben, si tanmateix són els més distingits els que judiqueu
dignes de les magistratures. De manera, que és també per a tu el
moment de lluir la teva educació.
-Estic disposat- diu Xenofont -en ser que haurem sopat, a anar amb
la meva rerassaga a apoderar-nos del puig. Tinc guies: els gimnetes
han pres en una emboscada alguns dels lladres que ens seguien. I per
ells sé que la muntanya no és pas impracticable, sinó que s'hi
pasturen cabres i bous; de manera que, un cop siguem amos d'una part
de la muntanya, hi haurà pasos fins per a les atzembles. Espero per
altra banda que els enemics no resistiran, quan ens veuran al mateix
nivell d'ells, dalt els cims; ja que ara no volen pas davallar
contra nosaltres a igual terreny.
Quirísof digué llavors:
-Però ¿per què hi has d'anar tu i deixar la reraguarda? Envia-n'hi
d'altres si no es presenten voluntaris.
Tot d'una Aristònim de Metídria s'ofereix amb hoplites; Aristeu de
Quios i Nicòmac d'Eta, amb gimnetes. És convingut que, quan seran
amos dels cims, encendran tot de focs. Fetes aquestes convencions,
dinen. En acabat de dinar, Quirísof mena tot l'exèrcit a deu estadis
si fa no fa de l'enemic, per millor simular una escomesa per aquell
cantó.
Després de sopar, i vinguda la nit, el destacament parteix,
s'apodera del puig, i la resta descansa. Els enemics, veient la
muntanya ocupada, es desperten i encenen tot de focs durant la nit.
En fer-se de dia, Quirísof, després d'haver sacrificat, mena pel
camí, mentre els que s'havien apoderat de la muntanya carreguen per
les altures. La majoria dels enemics havien restat al cim de la
serra; i una part solament havia avençat a l'encontre dels grecs de
dalt; però abans que el gros dels dos exèrcits s'encontrés, les
tropes de les altures vénen a les mans, i els grecs vencen i
persegueixen. Llavors els peltastes grecs de la plana corren a la
carrera contra els que s'havien arrenglerat en batalla, i Quirísof
segueix de pressa al pas amb els hoplites. Els enemics romasos al
camí, veient vençuts els de dalt, fugen: i en mor un gran nombre.
S'agafen molts escuts; els grecs, rompent-los amb els ganivets, els
inutilitzen. Pujant a les altures, sacrifiquen, drecen un trofeu,
tornen a davallar al pla, i fan cap a viles curulles de tota mena de
béns.