La primera cosa que oí Tom, al matí del divendres, fou una nova
alegradora: la família del jutge Thatcher havia tornat al poble la
nit abans. Joe l'Indi i el tresor passaren a una importància
secundària, per un moment, i Becky assumí el lloc cabdal en
l'interès del minyó. Va veure-la, i passaren una bella estona
exhauridora jugant a _fet_ i a _riscats_ amb una colla de sos
companys d'escola. El dia fou completat i coronat d'una manera
especialment satisfactòria: Becky va importunar la seva mare perquè
assenyalés el dia següent per a la forada per tant de temps promesa
i per tant de temps diferida, i ella va consentir. La joia de la
nena fou sense fites, i la de Tom no es mostrà més moderada. Les
invitacions foren trameses abans de la posta de sol, i immediatament
la minyonia del poblet es llançà a una febre de preparatius i de
plaent expectació. Tom estava tan exaltat que això li permeté de
romandre despert fins a una hora d'allò més tardana, i tenia qui sap
l'esperança de sentir el miol de Huck i d'haver el tresor, per
astorar Becky i els invitats de la forada, l'endemà; però fou
decebut: no hi hagué senyal, aquella nit.
Al capdavall vingué el matí, i per allà a les deu o les onze una
munió bellugadissa i joguinosa era acoblada a la casa del jutge
Thatcher, i tot estava a punt per l'eixida. No era el costum de la
gent vella d'empantanegar les forades amb la seva presència: hom
considerava prou segurs els infants sota les ales d'unes quantes
damisel·les de divuit anys i uns quants senyorets de vint-i-tres o
pels volts. El vell vaporet fou noliejat per a aquella avinentesa:
al cap de poc, alegre multitud omplia el carrer major, carregat
tothom amb canastrelles de queviures. Sid estava malalt, i hagué de
perdre aquell divertiment; Mary romangué a casa per entretenir-lo.
La darrera cosa que la senyora Thatcher digué a Becky, fou:
-No tornareu fins tard. Potser valdria més que passéssiu la nit amb
alguna de les noies que viuen vora l'embarcador, filleta!
-Aleshores romandré amb Susy Harper, mamà.
-Molt bé. I tingueu compte i sigueu bona minyona, i no sigueu un
corcó per a ningú.
Tot seguit, mentre alçaven l'àncora, Tom digué a Becky:
-Escolteu: jo us diré quina cosa farem. En lloc d'anar a casa de Joe
Harper, ens enfilarem pel turó i anirem a raure a casa de la vídua
Douglas. Tindrà gelats! En té cada dia, una mala fi. I estarà d'allò
més contenta que hi anem.
-Oh! Seria bonic, això!
Després Becky reflexionà un moment, i digué:
-Però, què dirà, la mamà?
-Còm voleu que ho sàpiga?
La noia regirà la idea en son magí, i digué, de mala gana:
-Suposo que no ve d'aquí... però...
-Però brocs! La vostra mare no ho sabrà: alxí, doncs, quín és el
mal? Tot el que ella vol és que estigueu ben aconduïda; i em jugo
qualsevol cosa que hauria dit que hi anéssiu si hi hagués pensat.
N'estic ben segur!
L'esplèndida hospitalitat de la vídua Douglas era un ham temptador.
Ell i les persuasions de Tom romangueren ben aviat victoriosos. Va
decidir-se, doncs, de no dir res a ningú del programa de la nit.
Al cap d'una estoneta se li acudí a Tom que potser Huck
compareixeria aquella nit i faria el senyal. Aquest pensament llevà
una pila d'engrescament a les seves expectacions. Amb tot, no
comportava de deixar córrer el divertiment de casa la vídua Douglas.
I per què havia de deixar-lo córrer? -raonava ell.- El senyal no
havia vingut la nit abans; per què, doncs, havia d'ésser probable
que vingués aquella nit? El divertiment segur del vespre pesava més
que no el tresor incert; i, com a veritable noi, es determinà a
cedir a la inclinació més forta i a no permetre's de pensar cap més
vegada en la caixa de diners, en tot el dia.
Tres milles més avall del poble, el vaporet s'aturà a la boca d'una
balma selvàtica, i fou amarrat. La colla pul·lulà per la ribera; i
aviat per les esteses del bosc i les altures del penyalar
ressonaren, a la vora i lluny, crits i rialles. Totes les diverses
maneres de arborar-se i fadigar-se foren escomeses, i de tant en
tant els rodamons tornaven de totes bandes envers el campament,
armats de solvent apetit; i aleshores la destrucció dels requisits
començà. Després de la festa hi hagué una renovadora tongada de
descans i parloteig a l'ombra de les alzines ufanoses. No trigà algú
a dir, escridassant-s'hi:
-Qui està a punt per anar a la cova?
Tothom n'estava: manyocs de candeles foren exhibits, i tot seguit hi
hagué una general escampada muntanyola amunt. La boca de la cova era
bastant amunt del flanc de la muntanyola, i consistia en un forat
que tenia la forma de la lletra A. La seva massissa porta de roure
estava sense barrar. A dins hi havia una cambreta geliua com una
nevera, i emmurada per la naturalesa amb sòlida pedra de calç,
eixamorada d'una suor freda. Era romàntic i misteriós, d'estar-se
allí dins, en la fosca profunda, i mirar a la part de fora, cap a la
verda vall, que resplendia al sol. Però la valor impressionant de la
situació s'esvaí ràpidament, i el joguineig començà de bell nou. Tot
seguit que una candela fou encesa, hi hagué una embranzida general
envers el seu posseïdor. Seguí una lluita i una defensa ardida, a
desgrat de la qual la candela aviat fou tirada a terra o apagada; i
aleshores hi hagué una joiosa cridòria de rialles i una nova
percaça. Però tota cosa té la seva fi: aviat la processó anà baixant
arrenglerada pel davallament espadat de la principal avinguda, i el
rengle de llums parpellejants revelava tèrbolament els murs de roca
altívols, que assolien, en ajuntar-se, seixanta peus d'alçària.
Aquesta avinguda principal no era ampla sinó de vuit a deu peus. Tot
sovint, mentre hom davallava els graons, altres clivelles altívoles,
i encara més estretes, en branquejaven a cada banda, perquè la cova
de McDougal no era sinó un vast laberint de passadissos retorts que
menaven l'un dins de l'altre, i altra vegada a fora, i no portaven
enlloc. Hom deia que hom podia errar dies consecutius a través de la
seva xarxa intrincada d'esquerdes i timbes, i no trobar mai la fi de
la cova; i que podia davallar i davallar i colgar-se sempre en la
terra, i passar el mateix: laberint sota laberint, cap d'ells no
tenia fi. Ningú no coneixia la cova. Això era una cosa impossible.
La major part dels joves en coneixien una banda, i no hi havia el
costum d'arriscar-se gaire enllà d'aquesta banda coneguda. Tom
Sawyer en sabia tant, de la cova, com qualsevol altre.
La processó anà seguint l'avinguda principal per uns tres quarts de
milla, i en acabat grups i parelles començaren d'esquitllar-se per
les avingudes dels costats, corrent pels tètrics passadissos, i
atrapant-se per sorpresa en els indrets on els camins tornaven a
unir-se. Les colles podien evitar-se l'una a l'altra per espai de
mitja hora, sense traspassar el sòl _conegut_.
Al cap de poc l'un grup comparegué darrera l'altre (cadascú pel seu
cantó) a la boca de la cova, tothom panteixant, rialler, i
empastifat de cap a peus de gotes de sèu, i amb encastaments
d'argila, i absolutament delectat amb l'èxit de la diada. Després
els astorà de veure que no havien sentit fugir el temps, i que la
nit estava per caure. La ressonant campana havia anat sonant mitja
hora. Tanmateix, però, aquesta mena de desenllaç de les aventures
del dia era romàntic, i, per tant, satisfactori. Quan el vaporet,
amb sos nòlits singulars, va pendre embranzida en el riu, a ningú va
donar-se-n'hi cinc cèntims, del temps malgastat, sinó al capità del
vaixell.
Huck estava ja vetllant quan les llums del vaporet passaren totes
vívides per l'embarcador. No sentí cap fressa en el vaixell, perquè
la minyonia estava tan retuda i quieta com sol estar-ne la gent
gairebé mortalment fadigada. Es demanà quin vaixell seria i per què
no s'aturava a l'embarcador: i després el deixà escapar del magí i
posà esment al seu negoci. La nit anava tornant-se nuvolosa i
ombrívola. Sonaren les deu, i el renou dels vehicles parà, les llums
escampades començaren de fer la becaina, tots els vianants dispersos
desaparegueren, el poblet s'abandonà al son, i deixà el petit
vigilant tot sol amb el silenci i les fantasmes. Sonaren les onze, i
hom apagà els llums de la taverna. Ja era fosc a tot arreu: Huck
esperà per un temps que va semblar-li de cançonera llargada; però no
succeí res. La seva fe anava afeblint-se. Era de cap servei, allò?
Era, talment, de cap servei? Per què no ho deixaria córrer i no se'n
tornaria al jaç?
Les seves orelles copsaren un soroll. Immediatament fou tot ell
atenció. La porta que dava al carreró havia estat blanament tancada.
Saltà al recó del dipòsit de rajoles. A l'instant següent dos homes
li passaren frec a frec, i semblava que un d'ells portava quelcom
sota el braç. Devia ser aquella caixa! Així, doncs, anaven a mudar
el tresor de lloc. Per què havia de cridar a Tom, ara? Seria una
cosa absurda: els homes se n'anirien amb la caixa, i mai més no
serien descoberts. No, ell continuaria vetllant i seguint-los: es
refiaria de la fosca per lliurar-se d'ésser descobert. Tot dient-se
això cor endins, Huck eixí enfora, i anà lliscant darrera els homes,
com un gat, amb els peus nus, permetent-los d'estar tan lluny, al
seu davant, com calia, sense que ja es fessin invisibles.
Muntaren pel carrer del riu, vorejant tres illes de cases; després
es giraren cap a l'esquerra, muntant per un carrer travesser; van
seguir-lo de dret, fins que arribaren al tirany que portava a
Cardiff Hill, i prengueren el tirany. Passaren vora la casa del vell
gal·lès, a mig camí de la pujada del turó, sense vacil·lar, i encara
anaren enfilant-se més amunt.
-Molt bé- pensà Huck: -l'enterraran a la vella pedrera.- Però no
s'hi aturaren, a la pedrera: seguiren pujant, cim amunt;
s'enfonsaren dins el caminal estret, entre les grans mates de roldó;
i tot seguit restaren amagats en la tenebror. Huck s'acuità a pujar,
i féu més curta la distància, ara, perquè en cap manera el podien
veure. Anà trotant una estona; després aquietà una mica el pas,
tement que avançava massa de pressa; seguí caminant una estona.
Després s'aturà del tot: parà atenció. No es sentia cap fressa, cap
fressa, sinó que li semblava de sentir el batre de son cor. El plany
d'una òliba vingué damunt el turó: so de mal averany. Però res de
passes. Valga'ns Déu! Era tot perdut? Estava a punt d'apretar a
córrer amb peus alats, quan un home escurà el canyís encara no a
quatre passes de distància! El cor de Huck es precipità a la seva
gorja, però ell se'l tornà a empassar; i després romangué allí
sacsejant-se com si una dotzena de febres l'haguessin emprès pel
llur compte a la vegada, i tan feble, que pensà que cauria a terra,
ben segur. Sabia on era: sabia que es trobava a cinc passes de
l'entradeta de les terres de la vídua Douglas. -Molt bé- pensà: -que
ho enterrin aquí: no serà difícil de trobar-los-ho.
Aleshores va sentir una veu baixa, una veu molt baixa: la de Joe
l'Indi.
-Remaleïda! Potser té companyia: hi ha llums encesos, tot i sent
hora tardana.
-No puc veure'n cap.
Aquesta era la veu de l'estranger; l'estranger de la casa on sortia
por. Una mortal esgarrifança traspassà el cor de Huck: veu's aquí,
doncs, la tasca de la revenja! Son pensament era de fugir. Després
va fer memòria que la vídua Douglas havia estat bona envers ell més
d'una vegada, i potser aquells homes estaven per assassinar-la.
Desitjà d'ésser prou gosat per a arriscar-se a advertir-la; però
conegué que no gosava: podien avançar i atrapar-lo. Pensà tot això i
molt més en el moment que transcorregué entre l'observació de
l'estrany i la de Joe l'Indi:
-Perquè les mates no us ho deixen veure. Mireu, per aquest cantó. Ho
veieu, ara: veritat?
-Sí. Bé, hi ha gent allí dins, em sembla. Val més deixar-ho estar.
-Deixar-ho estar, ara que jo abandono tot seguit aquesta terra per a
sempre! Deixar-ho estar, i potser mai no ha de presentar-se'm una
altra avinentesa! Us dic, com ja us havia dit abans, que tant se
me'n dóna, de l'afanada: ja us ho podeu fer vostre; però el seu
marit va malmenar-me amb la seva aspror: una pila de vegades, va
ser-me'n, d'aspre; i, sobretot, va ser el Jutge de pau que va
sentenciar-me per rodamón. I això no és res! No és ni la milionèsima
part de la cosa. Em va fer fuetejar! Em va fer fuetejar en front de
la presó, amb un fuet de cavall, com si fos un negre!... amb tot el
poble que mirava! Fuetejat!... compreneu? Va pendre'm aventatge i va
morir. Però jo en pendré d'ella!
-Oh! No la mateu! No la matéssiu pas!
-Matar-la? Quí en diu res, de matar-la? El mataria a ell, si fos
aquí; però no pas a ella. Quan voldreu revenjar-vos d'una dona, poc
la matareu (fóra una ximpleria!): li fendireu el nas, li retallareu
les orelles com se fa a una porca!
-En nom de Déu! Això és...
-Empasseu-vos el vostre parer! Això us lliurarà de pendre mal. La
fermaré al llit. Si sagna fins a morir, que és culpa meva? Si es
mor, ja us dic jo que no ploraré. Amic meu, vós em dareu ajut en
aquesta cosa, perquè es tracta de mi: per això sóu en aquest indret.
No ho podria fer, tot sol. Si us feu enrera us mataré! Ho enteneu?
I, si em cal matar-vos, la mataré a ella; i aleshores em penso que
ningú arribarà a saber gaire cosa de qui és que ha fet aquest
negoci.
-Bé: si no hi ha més remei que fer-ho, avant. Com més aviat millor:
estic d'allò més traspostat.
-Fer-ho ara? I amb gent allà dins?... Ei! Començo a sospitar de vós,
per començar: sabeu? No: ens esperarem fins que els llums seran
apagats: no portem pressa.
Huck comprengué que vindria una pausa, una cosa encara més esglaiosa
que tot el parloteig assassí que vulgueu: així és que va contenir-se
l'alè i reculà cautelosament. Plantava el peu amb esment i fermesa,
després de gronxar-se sobre una cama, d'una manera precària i
gairebé caient: primer de l'una banda i després de l'altra. Féu una
altra passa enrera amb la mateixa elaboració i els mateixos perills;
després una altra i una altra; i petà sota sos peus una vilorda.
Perdé l'alè i parà esment. No es va sentir cap so: la quietud era
perfecta. La seva gratitud fou immensa. Aleshores donà el tomb per
sos corriols, entre les parets de mates de roldó, va girar-se amb
tanta de cura com si fos un vaixell, i després anà fent via
ràpidament, però amb tota cautela. En sortir a la pedrera es va
sentir segur: així és que aixecà els talons cuitosos i fugí. A vall,
avall, corregué fins a arribar a la casa del gal·lès. Donà un cop de
puny a la porta, i al cap de poc les testes del vell i sos dos fills
cepats eixiren a les finestres, d'una revolada.
-Què és, aquest aldarull? Quí truca? Què voleu?
-Deixeu-me entrar! De pressa! Tot us ho contaré!
-Ep! Quí sou?
-Huckleberry Finn... De presa! Deixeu-me entrar!
-Huckleberry Finn, tanmateix! No és un nom per a obrir massa portes,
jo diria! Però deixeu-lo entrar, minyons, i vejam què cosa és aquest
tribull.
-No ho digueu mai, que jo us ho hagi dit, si us plau- foren les
primeres paraules de Huck en fer la seva entrada. -No ho feu, si us
plau. Em matarien: és la certa. Però la vídua m'ha fet fineses, de
vegades, i ho vull dir, ho vull dir si em prometeu que no direu mai
que he estat jo.
-Per sant Jordi, que alguna cosa té a dir, o no obraria pas
d'aquesta manera!- exclamà el vell. -Treu-ho al defora, i ningú ho
contarà, minyó!
Tres minuts després, el vell i sos fills, ben armats, eren damunt el
turó i a punt de ficar-se pel tirany dels roldons, de puntetes, amb
les armes a les mans. Huck no va acompanyar-los més enllà. S'amagà
darrera un gran penyal, i vinga escoltar. Hi hagué un silenci
ronsejador, neguitós; i després, de cop i volta, una explosió
d'armes de foc i un crit. Huck no s'esperà a saber detalls. Apretà a
córrer, i es precipità turó avall, tan de pressa com les cames van
poder-lo dur.