-Tom!
Cap resposta.
-Tom!
Cap resposta.
-Què s'ha fet aquest noi? em demano. Tom!
La vella senyora tirà per avall les seves ulleres i mirà per damunt
elles al volt de la cambra. Després les tirà per amunt i sotjà sota
d'elles. Poques vegades o mai no mirava _a través_ d'elles per una
cosa tan petita com és un noi, perquè les ulleres eren de cerimònia,
i l'orgull de son cor, i cavalcaven per gala i no pas per servei:
igual hauria pogut veure a través d'un parell de tapadores d'estufa.
Semblà un moment perplexa, i digué, no pas ferotgement, però
tanmateix en veu prou alta perquè el parament de la cambra la
sentís:
-Bé, m'hi jugo qualsevol cosa que si us atrapo us...
No acabà la frase, perquè en aquell moment estava decantant-se i
furgant sota el llit amb l'escombra: així és que necessitava alè per
al ritme de les furgades. No desenterrà cap cosa sinó el gat.
-Mai no l'he vist atrapat, aquest noi!
Se n'anà cap a la porta oberta i s'hi aturà, i sotjà entre els
emparrats de tomaqueres i herbes tauperes, que constituïen el jardí.
Res de Tom. Així és que ella féu força per alçar la veu fins al grau
exigit per la distància, i cridà:
-O-o-o Tom!
Sentí una fressa lleu al darrera, i es girà a temps per a agafar un
petit minyó per l'extrem de son gec, i aturar la seva fugida.
-Té! Hauria hagut de pensar en aquest recambró. Què hi féieu, aquí
dins?
-Res.
-Res! Mireu-vos les mans i mireu-vos la boca. Què és, aquesta
brutor?
-No ho sé, tia.
-Bé, jo sí, que ho sé. És melmelada: vet aquí el que és. Us he dit
quaranta vegades que si no deixàveu la melmelada tranquila us
llevaria la pell. Deu-me aquell fuet.
El fuet fou brandat per l'aire. El perill era desesperat.
-Ui! Mireu al darrera vostre, tia!
La vella senyora es girà arremolinadament, i arrabassà les faldilles
cap enfora de l'amenaça; i el minyó fugí tot seguit, s'enfilà damunt
el clos d'altes estaques, i desaparegué a l'altra banda. La tia
Polly romangué sorpresa un moment i en acabat esclatá en una dolça
rialla.
-Diastre de noi! Mireu's que és prou, que jo mai pugui escarmentar!
No m'ha fet prou martingales, perquè ara m'emprengui de sotjar-lo?
Però un vell ximple és el pitjor dels ximples. Un gos vell no aprèn
cap traça nova, com diu la dita. Tanmateix, en nom de Déu, ell no
s'empesca mai les mateixes coses dues vegades seguides; i còm pot
conèixer un hom la que ha de venir? Sembla talment que sàpiga per
quant de temps podrà de consumir-me les sangs sense que m'arribi a
arborar, i sap que, si arriba a aconseguir de deixar-me en bitza per
un minut o fer-me riure, jo m'aplaco i no puc ventar-li patacada. No
hi compleixo pas la meva obligació amb aquest noi; i aquesta és la
santa veritat, Déu ho sap. Plànyer el bastó malmet el minyó, com diu
la Bíblia. Deixo que el pecat s'amuntegui, i pago la pena per tots
dos, massa que ho veig. És un vailet endimoniat; però, caram!, és el
noi de la meva germana morta, pobrissona!, i no tinc cor de
ventar-li fuetada, sigui com sigui. Cada vegada que el deixo anar,
la consciència em puny de allò més; i cada vegada que l'aporrino el
cor se'm trenca. Tanmateix, home nat de dona és de pocs dies i ple
de tribulacions, com diu l'Escriptura, i és la massíssima veritat.
Farà campana aquesta tarda, i no tindré més remei que fer-lo
treballar demà, per a castigar-lo. És ben dur de fer-lo treballar
els dissabtes, quan tots els minyons fan festa; però ell té més
rancúnia al treball que a cap altra cosa, i, no hi ha més, he de
complir amb ell una mica de la meva obligació, o seré la seva ruïna.
Tom va fer campana, i va passar una gentil estona. Tornà a casa amb
prou feines a temps d'ajudar Jim, el vailet negre, a serrar la
llenya del dia següent; i partí les teies abans de sopar, o almenys
estigué allí a una hora escaient per a dir ses aventures a Jim,
mentre Jim feia les tres quartes parts de la feina. El germà petit
de Tom (o, millor, germanastre), Sid, estava ja enfeinat en la seva
contribució al treball (arreplegant les miques de fusta), perquè era
un noi tranquil, i no pas de mena aventurera ni enquimeradora.
Mentre Tom anava menjant-se el seu sopar i robava el sucre en
oferir-se-n'hi avinentesa, la tia Polly li feia preguntes que eren
plenes d'artifici i molt pregones, perquè volia atrapar-lo en
revelacions perjudicials. Com esdevé a moltes altres ànimes
senzilles, la seva vanitat predilecta era de creure que tenia un
talent especial per a l'ombrívola i misteriosa diplomàcia, i li
plaïa de considerar sos enginys més transparents com a meravelles
d'extraordinària trapelleria.
-Tom- digué ella -feia bastanta calor a l'escola: veritat?
-Sí, senyora.
-Molta calor: veritat?
-Sí, senyora.
-No teníeu ganes de rabejar-vos una mica a l'aigua, Tom?
Tom es sentí ferit d'un bri d'alarma, d'un toc de sospita inquieta.
Escrutà la cara de la tia Polly, però ella no li digué res. Així és
que féu:
-No sé..., és a dir, no molt.
La vella senyora estengué la seva mà i tocà la camisa de Tom, i
digué:
-Però tampoc no esteu massa calent, ara.
I li fou cosa afalagadora, de reflexionar que ella havia descobert
que la camisa era seca, sense que ningú s'adonés que això era la
cosa que portava al magí. Però, a desgrat d'ella, Tom ara sabia d'on
venia el vent. Així és que preveié quína seria la vinent jugada.
-Alguns de nosaltres ens mullàrem el cap sota la bomba... Jo encara
el tinc humit. Veieu?
La tia Polly va enrabinar-se de pensar que havia passat per alt
aquell bocí de prova circumstancial i negligit una pista. Aleshores
digué, amb nova inspiració:
-Tom: no us calgué pas d'arrencar el coll de la camisa d'allà on jo
l'havia cosit, per mullar-vos el cap: oi? Descordeu-vos el gec!
A la cara de Tom s'hi esvaí la preocupació. Obrí son gec. Son coll
de camisa estava sòlidament cosit.
-Dolentot! Bé, ja podeu tocar pirandó. Estava segura que havíeu fet
el plaga i havíeu anat a nedar. Però us perdono. Tom: em fa l'efecte
que sou una mena de gat escaldat, com diu la gent... i millor del
que sembleu, per _aquesta_ vegada.
Mig li recava que la seva sagacitat hagués fet fallida, i mig
s'alegrava que Tom s'hagués ensopegat, per una vegada, a servar
obedient conducta.
Però Sidney digué:
-Bé, jo diria que li havíeu cosit el coll amb fil blanc; però ara és
negre.
-Oital, si el vaig cosir amb fil blanc! Tom!
Però Tom no n'esperà l'acabament. En passar la porta, digué:
-Siddy, això et valdrà una pallissa.
En un indret segur, Tom examinà dues grans agulles clavades a les
gires del seu gec; i estaven enfilades, l'una enfilada de fil blanc
i l'altra de negre.
-Mai no n'hauria hagut esment, si no hagués estat per Sid. Llamp! De
vegades ella ho cus amb fil blanc, i de vegades ho cus amb fil
negre. Voldria, en nom de Déu, que sempre ho fes amb l'un o amb
l'altre: no puc estar tan amatent als canvis. Però em jugo qualsevol
cosa que a Sid l'estaborniré. Li daré una lliçó!
Tom no era pas el noi model del poblet. Coneixia molt bé quin era el
noi model, tanmateix, i li feia fàstic.
Al cap de dos minuts, o menys i tot, havia oblidat tots els seus
mals de cap. No era perquè sos mals de cap fossin per a ell ni una
mica mica menys amargs i atuïdors que els d'un home gran per a un
home gran, sinó perquè un nou i poderós interès els passà al davant,
i els esvaí per aquella estona en la seva ment; igual que els
infortunis dels homes són oblidats en l'exaltació de les empreses
noves. Aquest nou interès era una valuosa novetat en l'art de
xiular, que acabava d'adquirir d'un negre; i ell es delia per
ensinistrar-s'hi sense noses. Consistia en un peculiar caient
ocellívol, una mena de líquid refilet, que hom produïa per un
contacte de la llengua amb el paladar, a breus intervals, en mig de
la música. El lector probablement recorda com es fa, si mai ha estat
noi. Diligència i atenció aviat aconseguiren de fer-l'hi dominar, i
ell baixà a grans passes pel carrer, amb la boca plena d'harmonia i
l'ànima plena de gratitud. Sos sentiments eren ben iguals als d'un
astrònom que ha descobert un nou planeta. Sens dubte, pel que
pertoca a un plaer intens, pregon, sense mescla, l'aventatge era per
al noi i no pas per a l'astrònom.
Les tardes d'istiu són llargues. Encara no era fosc. De cop i volta,
Tom parà de xiular. Tenia al davant un estrany: un noi una mica més
gran que ell. Un nou vingut de qualsevol edat o sexe era una
colpidora curiositat en el pobre poblet de Sant Petersburg. A més,
el noi anava ben vestit: ben vestit en dia de feina. Això era
simplement astorador. Sa gorra era una cosa bonica. Son gec de tela
blava, ajustadament cordat, era nou i airós, i també ho eren sos
pantalons. Duia sabates, i això que tot just era divendres. Fins i
tot portava corbata, un bocí brillant de cinta. Tenia un tarannà
aciutadanat que removia les entranyes de Tom. Quant més Tom badava
en front de l'esplèndida meravella, més arremangava el nas,
impressionat per aquella bellor, i li semblava que son propi
abillament es tornava més i més arrossinat. Cap dels dos nois
parlava. Si l'un es movia, l'altre es movia; però només que de
flanc, en un cercle. Es mantingueren faç contra faç i fit a fit tota
l'estona. A la fi, Tom digué:
-Puc apallissar-vos!
-Em plauria de veure com ho intenteu.
-Bé, doncs, puc escometre-ho.
-No, que no podeu, tanmateix.
-Sí, que puc.
-No, que no podeu.
-Puc.
-No podeu.
-Puc.
-Que no.
Hi hagué una pausa inconfortable. Aleshores Tom digué:
-Com us dieu?
-No és cosa del vostre ram. .
-Bé, doncs, jo ara en puc fer una cosa del meu ram.
-Bé, i per què no ho proveu?
-Si parleu gaire, ho faré.
-Gaire... gaire... gaire...! Que me'n doneu, de fil!
-Oh! Us penseu que sou molt viu: oi? Podria apallissar-vos tenint
una mà lligada al meu darrera, si volia.
-Bé, per què no voleu fer-ho? Perquè vós _dieu_ que podeu fer-ho.
-Bé, ho faré, si beneitegeu gaire.
-Oh! sí... He vist famílies senceres en el mateix compromís.
-Murri! Us penseu que sou algú: veritat?
-Ai, ai! Quín capell!
-Podeu abonyegar-lo, aquest capell, si no us plau. Llengua que no li
deu una patacada: qui li doni una patacada, rebrà.
-Sou un mentider.
-Vós en sou un altre.
-Us baralleu de per riure, i no goseu començar.
-Vejam... fugiu-me del davant!
-Escolteu: si ha de durar gaire més aquest desvergonyiment, agafo
una pedra i us enceto el cap.
-Oh! És clar que ho fareu.
-Bé, doncs, _ho faré_.
-Bé, per què no ho feu, doncs? Per què aneu dient que ho fareu? Per
què no ho feu? És perquè teniu por.
-No en tinc, de por.
-Sí que en teniu.
-No, que no en tinc.
-Sí que en teniu.
Una altra pausa, i més ullades i borneig, l'un al volt de l'altre.
Al cap de poc estigueren espatlla contra espatlla. Tom digué:
-Aneu-vos-en d'aquí.
-Aneu-vos-en vós.
-No vull, en bona refè.
-En bona refè, no vull.
Així romangueren, cadascú amb un peu fent angle, com un estrep, i
tots dos empenyent, que més no podien, i mirant-se amb les celles
arrufades d'odi; però cap dels dos no pogué guanyar aventatge.
Després de lluitar fins que tots dos foren arborats i envermellits,
cadascú relaxà la seva tensió amb vigilant cautela, i Tom digué:
-Sou un covard i un cadellet. Li parlaré de vós al meu germà gran, i
ell us pot ben estabornir, i jo li diré que ho faci.
-Què se me'n dóna, del vostre germà gran? Tinc un germà que és més
gran que no pas ell; i, fins i tot, pot engegar-lo per damunt
d'aquest clos.- (Tots dos germans eren imaginaris).
-Això és una bola.
-Perquè vos ho digueu, no vol dir que en sigui.
Tom féu una ratlla en la pols amb el seu dit gros, i digué:
-Llengua que no camineu damunt d'això. I si ho feu us aporrinaré
fins a aclotellar-vos en terra. Qualsevol que tingui llengua es
guanyarà un pebrot.
El noi nou ho petjà cuitosament, i digué:
-Heu dit que ho faríeu: ara vejam còm ho feu.
-No em feu més nosa, ja: val més que us en aneu a pendre la fresca.
-Bé: heu dit que ho faríeu... Per què no ho feu?
-Vatuanada! Ho faig per dos cèntims.
El noi nou es tragué de la butxaca dos coures dels grans, i els
mostrà irrisòriament en la mà estesa.
Tom, d'un patac, els tirà a terra.
En un instant els dos nois caigueren i giravoltaren pel fang,
aferrussats com a gats; i per espai d'un minut s'estiraren i
esquinçaren el pèl i els vestits, es donaren cops de puny i
esgarrapades al nas, i es cobriren de pols i de glòria. Al cap de
poc, allò que era confusió anà precisant-se; i en mig de la boira
del combat aparegué Tom, a cavall del noi nou, i pataquejant-lo amb
els punys.
-Digueu: «Em dono!»- féu Tom.
El minyó no feia sinó lluitar per alliberar-se. Plorava,
principalment de ràbia.
-Digueu: «Em dono!»- I els cops de puny continuaren. A la fi
l'estranger deixà sentir un ofegat «-Em dono!», i Tom el deixà alçar
i digué:
-Això us servirà de lliçó. Una altra vegada teniu més compte a mirar
amb qui feu el poca-solta.
El noi nou se n'anà tot raspallant la pols de sos vestits,
sanglotant, rondinant, i girant-se, adesiara, i sacsejant el cap i
amenaçant amb allò que faria a Tom «l'altra vegada que l'atrapés al
carrer». A la qual cosa Tom respongué amb befes i emprengué el seu
camí joiosament; i, tan prompte com hagué girat l'esquena, el noi
nou arreplegà una pedra, l'engegà, i el tocà entre les espatlles, i
després girà cua i corregué com un antílop. Tom empaità al traïdor
fins a casa seva i així esbrinà on vivia. Mantingué la seva posició
a la porta per algun temps, desafiant l'enemic a sortir a fora; però
l'enemic es limità a fer-li ganyes darrera la finestra, i declinà la
proposició. A la fi la mare de l'enemic aparegué, i digué a Tom que
era un noi dolent, poca pena i ordinari, i li va manar que se
n'anés. Així, doncs, ell se n'anà, però digué que, ell rai, es podia
permetre d'ajornar-ho.
Arribà a casa molt tard aquella nit; i, en enfilar-se cautament a la
finestra, descobrí una emboscada en la persona de la seva tia; i
quan ella veié l'estat en el qual es trobaven sos vestits, la seva
resolució de convertir-li la festa del dissabte en captiveri i
treballs forçats esdevingué d'una fermesa diamantina.