### ESCENA XVIII.
Lo RECTOR, Lo DOCTOR. D. JOAN.
Rector.
Fins aquí pot dur la enveja.
Doctor.
Tot es providencial.
Joan.
¡No ho pot sè 'l que un criminal
castigát com jo se veja,
y qu' un envejòs major,
com ho es lo qui ha surtit ara,
se'n vagi á la cort encara
á guayar la rosa d'or!
Rector.
Per ço 'l Doctor tant bè deya
qu' en tot providencia hi ha,
y ell veurá 'l cásticb allá
ahont la glòria trovar creya.
Joan.
En mitj de pena tant gran
sols aixó 'm consolaria.
Rector.
Jo era á Madrit quant s'obria
lo certámen del infant.
Instát per Frey Félix Lope
volguí á n' aquest premi obtar,
comensant una poesia,
presa del major afany,
y me 'n aní á lo pradera
á trovar mès ample espay.
"Baixímen al Guadarrama;
"escoltava dels cristalls
"lo murmuri qu' han après
"del llenguatje cortesá,
"y, sentát en marje vert,
"mès guarnit y enllistonát
"que capotét de regatxo
"ó que pintát papagall,
treguí la mèva poesia
per anarla continuánt,
quant, tot d'una, 'm sentí presa
del ensopiment mes suáu.
Lo murmuri de las aigas,
la canturia dels pinsans,
y l'aire de la verneda,
m'adormiren tant y tant,
que, al despertar, ja nit fòsca,
vejím la ploma á la má,
y perduda la poesia
que 'l vent se'n degué emportar.
Ha anat avant lo certámen,
y, desidintse 'l jurat,
ha premiat la que, ab la vostra,
li vá D. Lluis presentar.
Sabedor Lope de Vega
de tant grata novetat
demaná coneixe 'ls versos
qu' alcansaren glòria tal,
y, penséu vos quina fóra
sa sorpresa y sòn esglay,
quant vegé qu' eran, ab manya
poch hábil, desfigurats,
los mateixos que jo havia
escrit pe 'l mateix infant
y que, 'prop del Guadarrama,
vaig pérdrer jo endormiscat.
Axi m'ho escriu Fèlix Lope (_Mostra la carta._)
y ho vá tothom comentant:
--Lo Rector de Vallfogona
es qui lo premi ha guanyat,--
y, quant, D. Lluis arribanthi,
creurá la glòria trovar,
trovará tant sols l'escarni
que del sèu nom tothom fá.
Joan.
¡Oh! ¡Gracias!
Rector.
Al cel.
Joan.
¡Si; gracias!
Doctor.
Lo batlle espera, D. Joan.
Joan.
¡Si, com m'heu dit, hech venjansa,
ma vida es poch per pagar! (Se'n vá.)
Rector.
Es distintiu de la enveja
que no he vist que falti may:
mentre ella puga venjarse,
ja lo demés tant li fá.
### ESCENA XIX.
Lo RECTOR, Lo DOCTOR, ANJELETA, MARIA, BENET, y tols los parents qu'
han vingut á las esposallas.
Anjeleta.
¡Mossen Vicens! (_Abrasantlo._)
María.
¡Eh! ¿Quín cas?
Rector.
¿Y donchs y aixó, qu' ha sigut?
Doctor.
¿Díu que t'havias perdut?
Anjeleta.
Per la senyora del mas.
Benet.
No tinguéu pó... anéu entrant
homens donas y quitxallas.
(_Ván entrant los que Benet indica y besant la má al Rector, desprès de
lo qual se'n tornan á segòn terme._)
Rector.
Ván á fer las esposallas.
Doctor.
Llavors...
Rector.
(_Sentintse mal._) Quedéus un instant.
(_Lo Doctor s'assenta á l'un cantó d'escena, lo Rector al altre, y,
prenent lo llibre que li ha dat D. Lluis, llegeix, mentres María y Benet
ván fent assentar los parents en un rotllo de frente al públich,
combinat artísticament._)
María.
¡Ah, ah, ah! Així... assentats.
Benet.
¿Y l'Eudalt?
Anjeleta.
Jo estich per ell.
### ESCENA ÚLTIMA.
Los mateixos, EUDALT.
Eudalt.
¡Aquí, que porto l'anell!
Benet.
Y ara no estéu enfadats.
María.
Primè 'l company de promès.
(_S'adelanta un pagès fins á posarse al costat d'Eudalt._)
Benet.
Ja es aquí.
María.
Donali un ciri.
(_Benet dóna un candelero encès, al pagès._)
L'anell.
Eudalt.
Posát.
María.
Donchs que 's miri
seguint lo rotllo.
(_Eudalt agafa la má de Anjeleta y ab ella, enseyant lo dit ahont dú
l'anell, ván seguint lo rotllo, seguits del company de promès que fá
llum á la má, y de María y Benet que joyosos ván seguint darrera._)
Rector.
(_Sorprès_
ni sè ja lo que llegeixo.)
(_Ajitát vá fullejant lo llibre, mentres lo grupo vá seguint lo rotllo y
los parents ván admirantse de l'anell._)
Molts.
¡Oh! ¡oh! ¡oh! ¡oh!
Benet.
¿Eh, qu' es bonich?
María.
Tú calla.
Benet.
Jo...
María.
Calla 't dich.
Benet.
Bè... jo dich lo que hi coneixo.
Doctor.
(¡Oh! ¡Las costums catalanas
que bonicas sempre!)
Rector.
¡Oh! Si.
¡María! (_Cridantla._)
María.
¿Jo? (_Deixant lo rotllo._)
Rector.
Prompte... aquí.
(_María vá al costat del Rector, Benet posa una cadira al mitj del
teatro y quant ja han acabát d'ensenyar l'anell á tothom hi fá sèurer
á Anjeleta._)
Benet.
Ara aquí.
Anjeleta.